De l'Hospital Clínic a les residències de Valls, i de les residències de Valls als Centres d'Atenció Primària i a un dels molts hotels salut escampats arreu del país. A l'entrada del CAP de Bellvitge, a l'Hospitalet del Llobregat, dues infermeres trien els pacients: si no cal que entrin, no entraran. Només les visites que són urgents. A terra, a la dreta, una línia vermella, i a l'esquerra, una línia verda: els dos circuits separats per preservar els pacients nets dels pacients contaminats de SARS-CoV-2, Covid-19, coronavirus, l'enemic imprevisible, de múltiples símptomes, que s'entossudeix a fer-nos perdre vides.   Doctor calent? Quan entrem, més de cinquanta professionals amb mascareta i guants, estan reunits, repassant els canvis que cada dia substitueixen aquelles rutines de treball que fa setmanes van quedar enrere. Ens rep el director del CAP, el doctor Xavier Bayona. Ens limitem a escoltar. Només preguntem quan diuen: "hi haurà dos doctors calents a partir de demà". Doctor calent? Un doctor dedicat a la Covid-19. Circuit fred, circuit calent. Mentre ens vestim amb els EPIS, les dobles mascaretes i les ulleres per sortir cap a les visites domiciliàries, ens explica que cal atendre ja els pacients que fins ara, per preservar-los, atenien només telemàticament. La vida els va canviar en menys de 24 hores i es van transformar: tots els especialistes convertits en professionals de la Covid. Les infermeres, bolcades en l'atenció telemàtica, presencial, domiciliària... i tot això, entre muntanyes de material de protecció. No en falta. Ara no Amb el doctor Enric Cacho i la infermera Yolanda Cabrera sortim cap al carrer Carmen Amaya a visitar en Francisco. Ens porta en Víctor, que era administratiu i ara condueix els equips sanitaris als domicilis perquè no perdin temps aparcant i desaparcant. Arribem al replà de casa d'en Francisco, ens posem els peücs i una altra bata damunt del mono, una altra mascareta i uns altres guants. Tot això, ho llençarem en unes bosses grogues quan sortim del domicili. Els protocols són estrictes. Entrem en un pis petit, on en Francisco conviu confinat amb els seus fills ja grans, i amb les mascaretes, les bates, els guants, les tovalloles, els desinfectants per tot arreu... Un home angoixat que fa només uns dies que ha sortit de l'hospital on ha deixat la seva dona ingressada. "Què faré si ella no se'n surt?" Plora. Cada vegada que el doctor Cacho li fa preguntes sobre com es troba, o la Yolanda li pren la pressió o li posa el termòmetre, es desfà. El problema ara ja no és la Covid, és l'efecte psicològic de la malaltia: l'absència, la por, la incertesa   Mentre el doctor passa visita amb el seu pare, un dels fills ens explica que està convençut que aquesta malaltia també té alguna cosa que afecta les neurones. Ell també l'ha passat. No s'ha pogut fer mai el test, però l'ha passat: tos, febre, poca cosa. És una família infectada per la Covid-19 que ara pateix per la mare, per la dona, a qui no poden anar a visitar. Sortim i deixem l'angoixa darrera la porta. Bossa groga. Roba neta per anar fins a l'altra visita. La Yolanda és una màquina de complir els protocols, fer la feina i facilitar les coses en silenci.   Del barri del Gornal, a Bellvitge per anar a casa de la Concepció Cas sospitós de Covid-19. Molt més jove que en Francisco. Protocol de 061: trucada, símptomes, i atenció domiciliària. Arribem al replà. I torna a començar el procés: bata, peücs, guants damunt de l'EPI i les mascaretes. La Concepció està bé. El doctor Cacho, amb el fonendo que han desinfectat abans d'entrar, li escolta els pulmons: - Estigues tranquil·la, Concepció, que estàs bé: pulmons nets. - Segur? - Segur. Sortim. Tanquem la porta. Bossa groga. No és Covid-19. No tot ho és, però tant de bo poguéssim fer proves a tothom. No en tenim. Hem d'actuar sempre amb prevenció. El doctor Enric Cacho treballa a Bellvitge des de fa més de 25 anys, enamorat del barri: una comunitat, gent que té suports familiars per sortir-se'n. Ara ja respiren. El doctor Xavier Bayona tem com tothom la desescalada. Cap d'ells vol donar la partida per guanyada, però no tenen temps de patir. Només de treballar. Els deixem al CAP, treballant. Els tornem els EPIs i tot el material que hauran de desinfectar. I ens desplacem a l'hotel salut Renaissence Fira de l'Hospitalet, del grup Catalonia. Un hotel en silenci, el canvi de paradigma Allà ens espera el director de l'hotel, un jove, en Miquel Quintana, que ara ha cedit poder a la infermera Carme Lecumberri, la directora sanitària de l'hotel salut. En Miquel està orgullós de la feina que estan fent: "Nosaltres tenim vocació de cuidar persones, i ara les cuidem en circumstàncies excepcionals. Es mira la Carme. Fan equip. I m'explica l'angoixa de no saber quan reobriran, però també la satisfacció del que fan ara.   Orgullós del dia de Sant Jordi: els pacients van fer, amb les llums de la seva habitació, una rosa a la façana. "T'imagines? Ells i elles tancant i obrint llums des de totes les plantes! Ja veuràs quan t'ensenyi la fotografia! Va ser preciós. Em vaig emocionar." Mentre m'ho explica, penso que aquest noi, directiu d'una cadena d'hotels important, aquest hotel salut en què s'ha convertit casa seva durant aquest temps li haurà canviat la vida per sempre. L'hi llegeixes als ulls Bates blanques, mascaretes, sandàlies, gel hidroalcohòlic, EPIs, en un edifici luxós, de més de vint plantes, amb vegetació interior i ara ple de vides que lluiten confinades a les seves habitacions. Un hotel en silenci. I aquest silenci és el canvi de paradigma. Ens condueixen als lavabos del hall del gran hotel per convertir-nos en granotes protegides una tercera vegada per passar visita a les habitacions. Pugem pels ascensors amb vistes a la Fira, ara paralitzada. A sota, els carrers tranquils d'una zona normalment frenètica a mitja tarda en aquella època abans de l'excepcionalitat prèvia a la batejada com a "nova normalitat". Però ara, allà dins, avui, aquesta tarda de final d'abril del 2020, vivim una excepcionalitat: la implicació, l'emoció, el dolor, i la força que té la vida quan lluita per fugir de la mort.   Piquem a la porta de l'habitació 707. La visita la fa la doctora Júlia Barberà amb la Marta Pallarès i la Carme Gallardo, les dues infermeres que vetllen per més d'un centenar de pacients. Són la Natividad i el José, una parella de malalts de Covid que ja han superat l'hospital; però ella té un càncer, se li han de fer cures pel catèter del tractament. Fan tots dos cara d'esperança, malgrat tot. A la 606 i a la 1112, dues auxiliars d'infermeria infectades de Covid-19, allunyades de les seves famílies, totes dues treballadores de residències. Podrien ser qualsevol de les companyes que vam conèixer fa una setmana. I són aquí, patint perquè no poden treballar, perquè són lluny de casa.   A la 803, en Javier Milán, un repartidor, que treballava amb la seva moto repartint menjar fins que va enxampar la Covid. Vivia a Sants rellogat en una habitació. Quan va saber que tenia coronavirus els ho va posar fàcil i va marxar. Però on podia anar? La mare, malalta de càncer. A casa els pares, no. L'assistent social es va posar en contacte amb ell i el va enviar a l'hotel salut. Fa 20 dies que hi és i encara no es recupera. Quan camina, li costa respirar. I el que li costa més és pensar que, quan surti, no sap si el virus habitarà en ell i el traspassarà a la mare Vol fer-se el test. I no l'hi poden fer. Ens explica que contacta amb clíniques privades: que sí, que l'hi faran, però seran 150 euros més el transport i servei per venir a buscar-li les mostres. I se'n fa creus. Però pagarà. No vol tornar a casa sense saber del cert que la seva mare no en patirà les conseqüències. Baixem en silenci per un ascensor net. Ens desprenem de les bates, dels guants, de les mascaretes. Els ulls de la Carme Lecumberri, la directora sanitària de l'hotel salut, somriuen mentre ens acompanya a fora. -Ara ja somrius, Carme. Ha passat el pitjor? -Sí, ha passat el pitjor... Perquè saps què? El meu pare va morir en una residència fa uns dies, també de coronavirus. Jo aquí, i ella moria aquí a la vora. No cal dir res més. Sortim en silenci en José Antonio Rodríguez, la Sílvia Comet i jo. Truquem a l'equip -l'Elisabeth Espuny i la Mònica Muñoz ens han ajudat a organitzar aquesta tarda de batzegades de realitat indigerible, perquè mentre a fora parlen de desescalada, de províncies o regions sanitàries, allà, la vida contra la Covid-19 no s'atura. I allà, al CAP de Bellvitge, a l'Hotel Renaissence convertit en hotel salut, hi ha molta vida en lluita encara.   Tornem a la ràdio. Al carrer, com si ens haguessin bufetejat, veiem massa gent, passejant, jugant... De cop, una evidència: no podem abaixar la guàrdia ni un minut. No podem deixar de rentar-nos les mans una vegada i una altra, i distància, distància, distància. Allà a dins, als hospitals, a les residències, als CAPs, als hotels salut... s'ho mereixen. Nosaltres ho necessitem, però elles i ells s'ho mereixen.