"Eixordar", "remugar" i "bordegàs", les protegides de la setmana!

A proposta dels oients de "La nit dels ignorants", parem atenció en les paraules eixordar, remugar i bordegàs.

A aquestes hores de la nit acostuma a haver-hi un silenci eixordador, que si ho pensem bé és una bonica paradoxa, perquè eixordar vol dir 'deixar com sord'.

Generalment el que ens eixorda és un soroll intens, la cridòria, el brogit… Que ens atordeix, ens atabala. Eixordar prové del llatí exsurdare, amb aquest mateix significat de 'fer tornar sord, ensordir'. 

El que segur que no ens eixordarà és algú que remuga, que rondina. I és que no se sol remugar a crits, no. Remugar és 'parlar entre dents, en senyal d'enuig, de disgust o de desaprovació'.

Prové del llatí rumigare, derivat de ruma, el primer estómac dels remugants (els herbívors d'estómac complex). Rumigare va evolucionar cap a rumegar, però, alerta, veiem que hi ha un canvi! De rumegar passem a remugar, de "ru-me" a "re-mu", segurament per influència del prefix re-, que fa pensar en una acció repetida, com el que fan els remugants quan masteguen el menjar per segona vegada.

Amb el mateix origen etimològic de remugar trobem rumiar, i és que quan rumiem 'pensem una cosa de manera reiterada', com mastega repetidament un animal remugant.

Qui pot ser que remugui sovint és un bordegàs o una bordegassa, és a dir, un 'noi o una noia, d'entre 10 i 16 anys', més o menys.

Bordegàs ve de bord, que vol dir 'bastard o de pares desconeguts', i també és bord l'arbre que no produeix fruit i són bords els bolets o les plantes que s'assemblen a una altra espècie però no tenen les mateixes propietats interessants, les mateixes virtuts.

L'origen de la paraula bordegàs potser n'explica les connotacions negatives, de 'noi entremaliat, bergant, una mica trinxeraire'. No és el cas de Vilanova i la Geltrú, on ser un bordegàs no és dolent; al contrari, fins i tot dona nom a la colla castellera de la ciutat, els Bordegassos.

De fet, si ens hi fixem trobarem un munt de maneres de referir-nos als més joves mirant els noms de les colles de castells: tenim xiquets (de Valls, de Tarragona, de Reus…), xicots (de Vilafranca), xics (de Granollers), minyons (de Terrassa), sagals (d'Osona), marrecs (de Salt) i nens (del Vendrell).

Si teniu ocasió de fer servir les paraules eixordar, remugar i bordegàs, no us en estigueu!