Aquest darrer any, en plena pandèmia, a Catalunya s'han executat 5.737 desnonaments. Aquests s'acumulen als 326.000 que hi va haver des del 2008 fins al 2019. La majoria de casos es deuen a impagaments de lloguer. I és que el lloguer s'ha encarit un 44% en els darrers cinc anys. A les assemblees de moviments socials prohabitatge, els casos més habituals són els d'impagament de lloguer i ocupacions de pisos de fons d'inversió i bancs. Denuncien la carrera pel lucre i l'especulació dels fons voltor contraposada a la seva lluita per accedir a un habitatge digne.  "Això que hem interioritzat com un tema normal, quan veiem les fotos dels desnonaments, no passa als altres països. Hem de deixar d'acceptar com una cosa inevitable que una família vulnerable, que no té on anar, se'n vagi directament al carrer sense cap mena d'alternativa habitacional i, a sobre,  després, quan es veuen obligades, per no viure al carrer amb els seus fills, amb la seva gent gran, a ocupar un pis d'una banca rescatada amb diners públics, si us plau, no les criminalitzem. Elles són les víctimes de tot això. A aquesta família, el que hem de fer és reallotjar-la en un altre lloc." Santi Mas de Xaxàs, portaveu de la PAH Barcelona Santi Mas de Xaxàs (portaveu de la PAH Barcelona) i la Jessica Casals en una assemblea de la PAH al local de Sants, Barcelona Els darrers mesos, l'actualitat ha estat marcada per l'emergència habitacional i per l'anunci del govern espanyol de la paralització dels desnonaments. Tot i això, a Barcelona, a la tardor, hi seguia havent una mitjana de 60 llançaments programats a la setmana. Tot plegat, mentre un decret llei català, el 17/2019, era anul·lat pel Tribunal Constitucional; i una altra llei aprovada pel Parlament català, la de la regulació dels preus dels lloguers, ha estat recorreguda pel Partit Popular i està pendent de la resolució del mateix Tribunal Constitucional. A banda que el ministre de Transports, Mobilitat, Habitatge i Agenda Urbana ha advertit que no s'imposarà un control en els preus dels lloguers en la futura llei d'habitatge.   "El Partit Popular és el bufet d'advocats dels fons voltor i dels grans especuladors del país. El Partit Popular bàsicament funciona com a corretja de transmissió d'aquests poders econòmics, i quan s'aprova una llei que garanteix una mica el dret a l'habitatge, allà hi ha el Partit Popular per intentar impugnar-la i portar-la als tribunals. Què passarà? És molt difícil de dir. Evidentment, no tenim un Tribunal Constitucional gaire garantista, que diguem, cap al dret a l'habitatge i cap als drets humans, ho hem vist en els darrers anys. El que tenim claríssim és que la pilota és a la teulada del govern de l'Estat i, sobretot, del Partit Socialista, de la ministra Calviño i del ministre Ábalos, que són els qui més decideixen des del govern espanyol en habitatge i són els qui ara poden blindar la llei catalana i que altres comunitats puguin també tenir lleis similars." Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogaters i investigador d'habitatge d'IGOP (UAB) Un milió i mig de persones a Catalunya es troben en situació d'exclusió residencial. Això segons dades de Càritas, abans de la pandèmia. Cada vegada hi ha més famílies en les assemblees dels moviments socials prohabitatge que han de triar entre pagar el lloguer o els àpats. Famílies que no poden accedir als pisos d'emergència social perquè el parc públic d'habitatge, a Catalunya, és només un 1,7% del total. A Viena, la situació és radicalment diferent. Tenen el parc d'habitatge públic més gran d'Europa (un 43%). Porten 100 anys construint edificis de lloguer social i regulant els preus dels lloguers. Allà pràcticament no hi ha desnonaments.   "Sé que en molts països europeus existeix la idea que l'habitatge és, en certa manera, una espècie de mercaderia amb la qual es guanyen diners. No es poden fer diners amb un dret humà. Són els estats i les ciutats els que han de garantir, implementant bones polítiques, que les persones tinguin habitatges assequibles i assegurar que podran viure-hi durant molt de temps. Aquest ha de ser l'objectiu." Karin Zauner-Lohmeyer, gestora dels habitatges socials de Viena (Wiener-Wohnen) i portaveu de la iniciativa europea Housing for All   Els activistes del sindicat del Raval vestits amb la granota vermella de la campanya "Guerra a Cerberus" El 32% dels pisos de lloguer de l'àrea metropolitana de Barcelona estan en mans de grans tenidors. A Ciutat Vella, els grans propietaris tenen el 41% dels habitatges. Entrem en una de les assemblees setmanals d'aquest sindicat, en què moltes de les dues-centes persones en risc d'exclusió residencial són ocupants o llogateres d'aquests grans propietaris i fons d'inversió. Tots el que en formen part col·laboren per aturar desnonaments i trobar solucions habitacionals. Allà coneixem l'Ana, una dona de 65 anys que cobra una pensió mínima de 500 euros i viu en un infrahabitatge al centre de la ciutat. Tot i que l'Ana ha demanat ajuda a l'administració, no n'obté resposta. L'única sortida que troba és l'ocupació de pisos de fons d'inversió.   "Fa 15 anys que estic esperant el pis de protecció, i mai me l'han donat. L'assistenta social em diu: Bé, l'únic en què et puc ajudar és en el menjar.' El menjar, no. Gràcies. Moltes gràcies', li dic. Ja està. No li vaig trucar més. El que jo necessito és tenir una casa digna, un preu de lloguer que jo pugui pagar. No vull viure gratis." Ana Cortina, jubilada, ocupant d'un pis "Una família que acaba ocupant un pis no ho passa bé. No és fàcil haver de passar pel tràngol de no poder pagar el lloguer... Això ens pot passar a qualsevol. I més ara, amb la pandèmia. El que no pot ser és que hi hagi pisos amb un preu de lloguer de 900 - 1.000 euros, que és el sou d'una persona. Si aquesta persona es queda sense feina, i no pot pagar el lloguer, ja comença el procediment. Ho passes molt malament psicològicament. A banda que normalment, si no pots pagar, és perquè no tens diners ni per menjar, moltes vegades. O has d'escollir entre pagar el lloguer i pagar el menjar. La majoria, i estem parlant de famílies, vol pagar. El problema és que volen esprémer la gent. Volen treure el màxim benefici d'una cosa que hauria de ser un bé a l'abast de tothom." Helena Martín, portaveu del Sindicat d'Habitatge del Raval   "Han sigut 10 anys perduts de política d'habitatge. Claríssimament perduts, caiguda en picat dels pressupostos de l'Estat en habitatge. El 2011, es va considerar que no hi havia problema d'habitatge. Això és amb el que ens estem trobant.  Se'ns afegeix el problema estructural de manca d'habitatge públic que ja teníem, amb tota aquesta bola que s'ha generat arran dels desnonaments i dels habitatges buits en mans de grans tenidors." Carme Trilla, presidenta de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge i de la Fundació Hàbitat3 En paral·lel, mentre l'Ana Cortina ocupa un pis per deixar enrere l'infrahabitatge del barri del Raval on vivia amb el seu exmarit, la Mabel Ramón, una valenciana de 65 anys, viu dignament en un pis de lloguer social en un barri cèntric de Viena. Fa cent anys que l'Ajuntament de Viena, que funciona com una ciutat estat, va començar a construir apartaments de lloguer social per millorar les condicions de vida dels treballadors. Aquest és un dels primers edificis que van fer. La Mabel Ramón fa quinze anys que hi viu. Per un pis de 45 metres quadrats paga un lloguer de 460 euros. Ella cobra una pensió de jubilació de 1.350 euros. Té un contracte de lloguer indefinit i, si tingués fills, podria deixar en herència el contracte de lloguer del pis.   Mabel Ramon viu dignament en un pis de lloguer social en un barri cèntric de Viena "A la meva altra veïna que viu en un apartament igual que aquest, en el pis de sota, l'hi van donar quan ella encara era mare sola, amb la seva filla. Ella paga també 210 euros pel mateix que jo pago 460 euros. Entrar en una vivenda social té algunes condicions. Però, un cop te l'han donat, ja estàs segur que mai te la prendran." Mabel Ramón, llogatera de la ciutat de Viena "Administrem 220.000 habitatges, és a dir, un de cada quatre vienesos viu en el que anomenem edifici municipal', habitatge públic. Viena va començar a construir habitatges municipals el 1919, i mai hem venut habitatge públic. Al contrari, sempre hem construït habitatge nou. En total, el 60 per cent dels vienesos viu en pisos protegits o públics. Això vol dir que el preu del lloguer està limitat i, per tant, és assequible.", Karin Zauner-Lohmeyer, gestora dels habitatges socials de Viena (Wiener-Wohnen) i portaveu de la iniciativa europea Housing for All Tot i tenir feina, la Jessica Casals no pot pagar el lloguer i mantenir les seves criatures La Jessica Casals és una dona separada amb tres criatures a càrrec, de sis anys, quatre anys i 11 mesos, que viu a Barcelona. Té un contracte de treball fix com a teleoperadora d'una empresa alimentària des de fa 13 anys. Guanya uns mil euros al mes. Però tota sola no pot pagar el lloguer i mantenir les seves criatures. Viu gratuïtament' en un pis d'un banc des de fa tres anys. Han estat a punt de desnonar-la tres cops.   "A mi, el fet de viure d'okupa sempre m'ha fet molt de respecte. Pensava que jo mai arribaria a aquesta situació, però, al final, t'hi veus obligat, quan veus que no arribes a final de mes, i no t'ajuden de cap manera. Sempre em tancaven les portes. Em deien: Amb 1.110 euros ja en tens prou.' Però és que no. Són 700 euros per al pis, l'aigua, la llum, el gas, i no em queda per pagar res més. Vaig a comprar i he d'estar mirant-ho tot. I quan veus que als teus nens els comencen a faltar les coses més bàsiques és quan vaig decidir ocupar un pis d'un banc a Barcelona, que és el pis on ara visc. La gent em diu: És que no pagues lloguer.' No pago lloguer, però el pago amb la salut. De veritat que el neguit d'estar amb els teus fills, de no saber quin dia serà l'últim que passes en aquesta casa, no té preu." Jessica Casals Mentre la Jessica espera amb ànsia poder accedir a un dels pisos de lloguer assequible de la Mesa d'Emergència Social del Consorci d'Habitatge de Barcelona, a Viena, la Claudia i l'Àlex viuen molt tranquils amb la seva filla petita en un pis subvencionat de 100 metres quadrats, amb dos balcons, una piscina coberta, un jardí comunitari, un cinema i un teatre. La clau de l'èxit de Viena és que els habitatges protegits són també per a la classe mitjana. D'aquesta manera han aconseguit que no hi hagi guetos ni tensions socials.  Claudia Baumann i l'Àlex Lengauer, vienesos que viuen en un pis de lloguer social "El contracte no finalitza. El preu es manté estable d'any en any. Només puja l'IPC anual. En aquest pis, ens hi podem quedar el temps que vulguem. No et poden dir: D'acord, tenim algú que vol comprar l'apartament, heu de marxar.' Això no és possible. Per tant, tenim dret a quedar-nos aquí." Àlex Lengauer, professor d'anglès d'educació secundària a Viena   "Perquè puguis entrar en una vivenda subsidiada com a parella, tu pots guanyar 70.000 euros nets l'any. I, si tens un fill pots guanyar fins a 80.000 euros i encara pots entrar en una vivenda subsidiada. Per a nosaltres és molt important que la classe mitjana també pugui accedir a vivendes de lloguer social, perquè són molts i el que no volem són ni guetos de rics, ni de pobres. El que volem és una ciutat ben barrejada, ben diversa, que pugui viure en pau i on no hi hagi tensions socials." Andreas Trisko, cap de Planificació Urbanística de Viena Tots els moviments socials que formen part del Congrés d'Habitatge de Catalunya han engegat una campanya, "Guerra a Cerberus". Cerberus és un gran fons voltor nord-americà que ha invertit en molts actius immobiliaris a Espanya. Amb aquesta campanya, els activistes reclamen un interlocutor per negociar directament contractes de lloguer social per a les més de dues-centes famílies que viuen en els seus habitatges, a Catalunya, i que estan en risc de ser desnonades. És una d'aquestes grans companyies financeres que no surten a la premsa i que busquen el màxim benefici amb el menor temps possible.    "Els fons voltor són la punta de l'iceberg d'un problema molt més ampli que el que té a la base és la privatització i la finançarització de l'habitatge. És a dir, l'habitatge ja no és només un bé que si el compres, al cap d'uns anys el vens i obtens lucre, sinó que l'habitatge s'ha convertit en un actiu financer que va treballant i va generant lucre en les finances globals." Eva García Chueca, investigadora sènior del programa Ciutats Globals del CIDOB Manuel Gabarre, investigador de l'Observatori de Delictes Econòmics (CODE) i expert en habitatge, dedica bona part de la seva feina a investigar qui són i com van entrar a Espanya arran del rescat de bancs i caixes. Ara mateix, investiga quin és el fons voltor que està causant més desnonaments a la ciutat de Barcelona. I ell és una de les persones que investiga qui dirigeix i com opera el gegant nord-americà Cerberus.   Manuel Gabarre, investigador de l'Observatori de Delictes Econòmics (CODE) i expert en habitatge "Cerberus és un fons molt vinculat amb el Partit Republicà dels Estats Units. Quan va voler penetrar a Espanya, en qui es va fixar? Doncs en la persona que havia tingut més vincles amb el Partit Republicà. Recordeu la foto de les Açores? José María Aznar. Cerberus va nomenar conseller i president de l'Haya Real State (la gestora immobiliària d'aquest fons oportunista) José María Aznar Botella. I com a president de la corporació a Espanya, va nomenar el que deia José María Aznar que era el seu millor amic: Juan de Hoyos. I així, casualitat o no, Cerberus va obtenir els  contractes més grans per a la gestió de les vivendes que havien estat rescatades amb patrimoni públic, tant de Bankia com de la Sareb." Manuel Gabarre, investigador de l'Observatori de Delictes Econòmics (CODE) i expert en habitatge  I la pregunta és: per què han trobat un terreny tan pròsper, a Espanya? Segons Gabarre, un dels motius són les portes giratòries entre els polítics que després ostenten llocs importants en aquestes grans corporacions, i l'altre, els avantatges fiscals.    "Quina és la catifa vermella que va posar l'Estat a aquests fons? Fonamentalment que no paguen impostos. El 2009, se va crear la llei de les SOCIMI, societats dedicades a la inversió immobiliària per al lloguer o per a la venda, i se les va eximir de l'impost de societats. Qualsevol companyia ha de pagar el 25% dels seus beneficis per aquest impost, ja sigui una llibreria o una copisteria, per exemple. Però una societat immobiliària, no."  Manuel Gabarre, investigador de l'Observatori de Delictes Econòmics (CODE) i expert en habitatge  Manuel Gabarre, que també és expert en habitatge, se'n va als registres de la propietat de Zuric i Luxemburg per estudiar les propietats que tenen aquests fons. L'objectiu d'aquests és treure el màxim rendiment en el menor temps possible. Tot i que potser no són els tenidors més nombrosos en el mercat immobiliari català i espanyol, sí que són els que acaben marcant la tendència en la pujada dels lloguers.   "Com opera Cerberus? Doncs si un pis està llogat per un preu molt baix i un lloguer social, doncs intenten acabar amb aquest contracte com més aviat millor i llogar-lo per un preu molt més alt, que és el que els permet el mercat, perquè hi ha una bombolla en el mercat del lloguer. I així, als quatre o cinc anys d'haver fet aquestes inversions, vendre els pisos dient: Escolta, aquí tinc una persona amb un lloguer de 800 euros que genera aquest flux de caixa.' No es fixen en el factor humà." Manuel Gabarre, investigador de l'Observatori CODE i expert en habitatge Gabarre també és autor del llibre "Tocar fondo: la mano invisible detrás de la subida de los alquileres", on planteja si no hauria estat més rendible per a l'Estat llogar els actius immobiliaris de la Sareb en lloc de vendre'ls al millor postor. La Sareb és una entitat que es va crear el 2012 per comprar el patrimoni immobiliari de bancs i caixes que havien fet fallida. Un 45% del capital el va posar l'Estat i un 55%, la banca espanyola. En total, hi van invertir 4.800 milions d'euros. La Sareb és el que es coneix com el "banc dolent". Encara té 59.600 habitatges (16.000 a Catalunya) per vendre i més de 18.000 milions que haurà de retornar a la Unió Europea l'any 2027. Un préstec amb l'Estat com a avalador.    "Hem de pensar que si tot el patrimoni de la Sareb, per exemple, s'hagués posat en lloguer, un lloguer social moderat, hauria estat més rendible que la rendibilitat que obtindrà l'Estat per la venda de la Sareb." Manuel Gabarre, investigador de l'Observatori CODE i expert en habitatge   "No hi ha un concepte d'intel·ligència, de dir: Escolta'm, hi estem perdent. Vosaltres hi perdeu, nosaltres hi perdem, la societat hi perd. ¿Com ho podríem fer per justament fer-ho al revés, evitar que aquests pisos es degradin, que les famílies no estiguin al carrer, que vosaltres cobreu un lloguer i que tot es faci d'una forma regulada?'." Carme Trilla, presidenta de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge i de la Fundació Hàbitat3    "Per desfinançaritzar l'habitatge, el que convé en primer lloc és una reforma jurídica que doni una cobertura més gran al dret a l'habitatge i unes polítiques públiques que garanteixin l'habitatge social. I això és un canvi que només s'aconseguirà amb suficient voluntat política, suficients recursos financers i suficient temps perquè la lògica predominant canviï i que l'habitatge, finalment, acabi esdevenint el que és, un dret i no una mercaderia." Eva García Chueca, investigadora sènior del programa Ciutats Globals del CIDOB