Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta preciosa que Frederic Chopin escriu a la seva germana poc abans de morir. Ella es diu Ludwica i era la seva germana gran, la seva confident, la seva mestra i la persona que sempre va tenir al seu costat encara que fos en la distància. En aquesta carta el músic li demana que viatgi a París sens falta!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha acostat a un personatge, un músic que injustament ha estat oblidat i en el seu moment, fins i tot, arraconat, fins al punt que va deixar Catalunya i va posar rumb a Buenos Aires. Ell, entre altres coses, va ser professor de piano del conservatori del Liceu. mestre director de la Societat Coral Euterpe, membre numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, director de la recentment creada Banda Municipal de Barcelona i el mateix any també de la nova Escola Municipal de Música de Barcelona. Per cert, el 1880 havia guanyat un certamen musical entre 67 partitures aspirants al premi. La lletra la va escriure Jacint Vardaguer: era el "Virolai". Però tot es va girar: el 1896 va començar una campànya de descrèdit en contra seva i es va veure obligat abandonar el seu país. Va escollir Buenos Aires, on va morir setze anys després. Es deia Josep Rodoreda.
Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta a la ciutat de Nova York, el 14 de desembre del 1918. Hi anem per assistir a l'estrena de "Gianni Schicchi", de Puccini. El personatge havia existit. Sí, era un florentí del segle XIII i Dante es va inspirar en ell per escriure la "Divina Comèdia". I Puccini? Ah! Puccina. T'ho explico!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb "Il Porco Rosso". El seu nom veritable és Marco Pagot, famós a l'Adriàtic amb el sobrenom "Porco Rosso", degut a la seva aparença porcina causada per una maledicció, i com a pilot d'un hidroavió de color vermell. És una pel·lícula d'animació japonesa de Hayao Miyazaki amb música de Joe Hisaishi. Per cert, ell també té un pseudònim i és "Quincy Jones". Per què es diu així? Doncs hauràs de fer el viatge.
Avui el nostre tour particular, entre altres destinacions, ens fa viatjar amb la lectura d'un llibre del Renaixement, del pensador i humanista italià Giovanni Pico della Mirandola. Es tracta del "Discurs sobre la dignitat humana", un text del 1486 que s'ha convertit en un clàssic i on Pico formula tres dels ideals del Renaixement: el dret inalienable a la discrepància, el respecte per les diversitats culturals i religioses i, finalment, el dret al creixement i enriquiment de la vida a partir de la diferència. Val la pena, us ho asseguro!
Avui, el nostre tour particular ens ha fet viatjar seguint una carta que el rei del rock-and-roll, Elvis Presley, va enviar al president Richard Nixon. I què li deia? Doncs val la pena que ho escolteu bé perquè les coses no canvien gaire. Per cert, la cançó que interpreta Elvis està basada en una peça anomenada "Plaisir d'amour", una cançó d'amor francesa escrita el 1784 per Jean-Paul-Égide Martini, un compositor francès d'origen alemany.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a a Venècia el 1745, l'any que va néixer Maddalena Laura Lombardini. Tot i ser filla d'aristòcrates, la precària situació econòmica de la família va fer decidir als pares el seu ingrés a l'Ospedali dei Mendicanti, uns dels quatre centres de caritat i hospici, que hi havia a la ciutat de Venècia en els segles XVII i XVIII però que, a part de la funció d'assistència social, els Ospedali també estaven dedicats, a l'educació musical de les noies. La ciutat havia de garantir el nivell musical i això ho aconseguien amb un alt nivell d'ensenyament als quatre hospicis. Aquests estudis es podien perfeccionar amb músics convidats de renom o també de vegades, si l'alumna era molt avantatjada, i només en alguns casos, la deixaven sortir fora per rebre classes. I això és el que li va succeir a ella, que va poder estudiar amb Giuseppe Tartini. A partir d'aquí, ella va brillar com una gran violinista i compositora fins que...!
Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens trasllada al dia de l'estrena del únic concert per a violí de Txaikovski. El va compondre durant una estada a Suïssa el 1878. Inspirat per la presència del jove violinista Josef Kotek, el compositor va completar tot el concert en menys d'un mes. Durant la composició de l'obra, Kotek i Txaikovski van col·laborar estretament, però gairebé tan bon punt la tinta del manuscrit es va assecar, Kotek va començar a refredar-se cap a l'obra i el seu autor! Mesos més tard marxava a viure a Berlín i Txaikovski quedava desolat. Però quedava aquest meravellós concert, que no va tenir una bona estrena.
Avui, el nostre tour particular ens ha fet viatjar amb el cantant italià considerat el més gran dels castrats de la història, Farinelli. El 1737, en el cim més alt de la seva carrera, va ser contractat pel rei Felip V perquè amb el seu art l'ajudés a mitigar la melangia. Va estar 25 anys a la cort espanyola. Quin era el seu rol? Per què va marxar? Com a souvenir us he portat un tema dels Bee Gees. I per què? Doncs perquè ells van ser, per molts, els grans contratenors de la música lleugera. Els tres germans Gibbs, amb el seu timbre molt ben fusionat (dos d'ells eren bessons), van trobar una manera de cantar que aviat va enamorar el públic. Com? Hauràs de fer el viatge. Per cert, ets més de Farinelli o dels Bee Gees? (Degut a la festivitat a Barcelona, aquest programa és una remissió.)
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb la lectura d'un conte de "Les mil i una nits", el recull de contes de la tradició àrab, persa i asiàtica. Es tracta dels contes que Xahrazad narrava al sultà Shahriar totes les nits. Ja havia manat matar tres mil esposes quan la va conèixer i ella va saber parar-ho passant mil i una nits amb Aladí, Simbad, Alí Babà, Harum el Rachid, llums meravelloses, genis, catifes voladores... Històries d'amor o tan tràgiques com còmiques, poemes, paròdies i llegendes sobre les tradicions musulmanes. El 1896 Nikolái Rimski-Kórsakov va compondre una obra mestra de la música russa: "Schéhérezade".
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta d'un jove novaiorquès que tenia un somni, convertir-se en guionista de Hollywood. Es deia Robert Pirosh. El primer que va fer és escriure una carta a directors, guionistes i productors: "M'agraden les paraules. M'agraden les paraules grosses i mantegoses. M'agraden les paraules solemnes, angulars i grinyolants, com "rectilini", "malhumorat", "adinerat". M'agraden les paraules suaus amb "V". M'agraden les paraules cruixents, trencadisses i espurnejants...! Quinze anys més tard guanyava un Oscar al millor guió!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb la música d'un compositor sevillà nascut el 1930. I com que sempre és un bon moment per reclamar l'increïble i ric llegat dels compositors i les compositores, avui hem viatjat amb la música de Manuel Castillo. La seva obra ha estat qualificada com a "transavantguardista" amb un llenguatge propi. Tomás Marco, a la seva monografia, afirmava: "No està ni més enllà de l'avantguarda ni més cap aquí, sinó que la té en compte, la coneix, la valora, la fa servir eventualment si la necessita i es manté en uns límits de llenguatge que li són propis." Un músic oblidat i que cal reivindicar!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar fins al 23 de desembre del 1806 a Viena. Hem anat a l'estrena del Concert per a violí de Beethoven en un moment de la seva vida en què la inspiració i el treball van sobrepassar tots els límits de la creativitat humana mentre lluitava amb els patiments físics i emocionals. Aquest any va escriure els tres quartets "Razumovski", la Simfonia número 4, les obertures "Leonora 2" i "Leonora 3", la revisió de "Fidelio" i el seu Concert per a violí (a part d'algunes obres menors). El pas del temps s'encarregaria de donar-li l'apel·latiu de geni.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat al lloc més nord-occidental del territori contigu dels Estats Units. Per la tribu makah és la fi del món. Els makah han habitat aquest lloc durant uns 3.800 anys i han viscut de manera sostenible amb la natura tot aquest temps. La compositora canadenca Sarah Louise Bassingthwaighte s'ha inspirat en aquest lloc ("un dels meus llocs predilectes per dramàtic i bell") per escriure el seu poema simfònic "Cape Flattery", una música que no deixa indiferent.
Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre d'altres, amb una carta que la poeta francesa del Renaixement Louise Labé va escriure a una altra poeta noble, Clémence de Bourges. S'havien conegut en un convent on totes dues havien rebut la més alta i exquisida educació. Labé era una dona culta i independent que sempre va defensar el dret de les dones a estudiar, que als setze anys (1542) es va disfressar d'home i va acompanyar un amant al setge de Perpinyà i va arribar a prendre part en els combats. La carta va adreçada a de Bourges, però podria anar adreçada a totes les dones de la seva època: "Ha arribat el moment, senyora, que les severes lleis dels homes ja no impedeixin a les dones dedicar-se a les ciències i altres branques del coneixement (...)". Com a regal, una altra poeta del Renaixement, Veronica Franco --aquesta era cortesana, és a dir, treballava com a prostituta de luxe--, a la ciutat de Venècia. La seva inspiració la trobava en els clients. Com? .....!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins ens ha fet viatjar amb una estrena que va tenir lloc en diferents dies, anys i llocs. M'explico! Es tracta d'"Iberia", del compositor Isaac Albéniz, i com que es tracta d'una suite de dotze peces per a piano, agrupades en quatre quaderns, i escrits entre els anys 1905 i 1909, els músics els va anar estrenant tan bon punt els acabava d'escriure. La primera estrena va ser el 1906 a París, a la Sala Pleyel, la segona, el 1907 a Sant Joan Lohitzune, la tercera un any després a casa de la princesa de Polignac a París i la darrera, a la Societat Nacional de Música, també a París, tres mesos abans de la mort del compositor. Però si una cosa van tenir en comú els quatre quaderns, les quatre estrenes, és que la pianista va ser la mateixa, Blanca Selva. Un nom molt vinculat a Barcelona als anys 20.
Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre altres destins, amb una simfonia del compositor anglès Ralph Vaughan Williams. La va titular "Simfonia de Londres". En un assaig escrit als anys 30, el músic deia: "Tot compositor no pot esperar tenir un missatge mundial, però pot esperar raonablement tenir un missatge per al seu propi poble, i molts joves compositors cometen l'error d'imaginar que poden ser universals sense haver estat primer locals. No és raonable suposar que aquells que comparteixen la nostra vida poden tenir algun secret per compartir amb nosaltres més que un compositor estranger?"
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre de Byung-Chul Han, "La societat del cansament", una de les obres més emblemàtiques d'aquest filòsof sud-coreà nacionalitzat alemany. Han ens parla de plenitud personal i el sentit de la vida en la incessant autoexigència de rendir cada cop més i les conseqüències psicològiques que comporta: cansament, avorriment i indiferència, que deriven en síndromes d'hiperactivitat, impaciència, desatenció i esgotament. I com a banda sonora? Doncs fes el viatge i t'agradarà!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta d'un amic del compositor Serguei Prokófiev. En aquell moment tots dos tenien 22 anys i era una de les seves amistats més properes amb gustos comuns. Tots dos es delectaven per la filosofia, eren uns grans lectors i vivien per a la música. Però va ser una amistat cruelment greu. Per què? Hauràs de fer el viatge per esbrinar-ho!
Avui el nostre particular tour, ens ha fet viatjar al convent italià de Santa Radegonda, a Milà. Ho hem fet en un moment en què els convents van ser un destí forçós de nombroses joves pertanyents a classes acomodades: la reclusió monàstica d'aquestes noies s'explica per la necessitat de preservar les fortunes familiars -que eren arribades al primogènit baró- i evitar les despeses derivades de les costoses dots matrimonials. La vida conventual era, tenint en compte la procedència social de les religioses, molt rellevant tant en termes econòmics com culturals. La majoria dels convents tenien espais dedicats al treball -sala di lavoro- on també es feia música. L'activitat musical als convents abastava l'estudi, la composició, el cant i la interpretació musical amb instruments. Aquest fet explica que la porció més important de música impresa del segle XVII italià composta per dones provingui de l'àmbit religiós. Una d'elles va ser ser Chiara Margarita Cozolani.
El 1750 Georg Friedrich Händel va fer el darrer viatge a la seva terra natal, a Halle. Un any més tard, abatut, escriu en el seu diari: "He arribat aquí el dimecres 13 de febrer, impedit per continuar a causa de la meva visió de l'ull esquerre." El 30 d'agost havia perdut la vista. Escriu: "Eclipsi total. El món s'ha esborrat." Operat tres vegades de cataractes, l'última va ser el novembre del 1752, Händel ja estava absolutament cec. Va morir el Dissabte Sant, el 14 d'abril del 1759.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'any 1933, quan Hitler va pujar al poder. Aquella mateixa data es complia el 50è aniversari de la mort del compositor Richard Wagner i el dictador va aprofitar-ho per organitzar una gran commemoració al Festival de Bayreuth sota el nom "Wagner i la nova Alemanya". És molt probable que no hi hagi cap altre músic tan lligat al nazisme com Wagner i cap altra música tan empotinada amb associacions ideològiques del Tercer Reich com la seva. En parlem en el viatge d'avui!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat per alguns indrets d'aquest inabastable món musical i un d'ells ens ha fet reflexionar amb la música de Messiaen i també ho hem fet amb una cançó de bressol a mena de pregària. Perquè protegir dels mal als que estimem és la cosa més natural del món. Tot té a veure amb la lectura d'avui, que no us deixarà indiferent...!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que el químic i músic rus Alexander Borodin va escriure, la primavera del 1875, a una amiga, Ivanova Karmalina. Ella era la dona d'un alt oficial rus, talentosa cantant i col·laboradora en la recerca de cançons tradicionals russes. Com que Borodin sempre va haver de fer malabars entre la composició i la ciència, en una carta li confessa com se sent: "A l'hivern només puc escriure música, quan estic tan malalt que no faig conferències i no vaig al laboratori. Per això els meus amics musicals, contràriament al costum universal, sempre em desitgen no salut, sinó malaltia."
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar fins a l'illa dels oblidats per conèixer una mica més a fons Ferdinand Ries. Què qui era? Doncs va ser alumne, secretari i amic lleial de Beethoven. Però per damunt de tot, va ser un pianista talentós i va arribar a compondre un catàleg de gairebé dues-centes obres. Com Beethoven, Ries també va néixer a Bonn, ell el 1784. Un músic amb una vida apassionant i una música preciosa, com la que hem pogut escoltar durant el trajecte, el seu Concert n. 3 per a piano.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha acostat al dia de l'estrena del Concert per a violí i orquestra en sol menor. És l'última obra escrita per Juli Garreta l'any 1925. Va tenir lloc al Palau de la Música Catalana el 23 d'octubre del 1925. El violí solista va ser Francesc Costa i l'orquestra, la de Pau Casals, amb ell mateix com a director. Dos mesos després, el compositor moria a l'edat de 50 anys i l'obra pràcticament no es tornaria a interpretar.
Avui el nostre particular tour, com és habitual, ens ha fet viatjar per petits racons d'aquest inabastable univers musical. Hem començat marxant a Roma, amb el compositor, director d'orquestra i capellà italià nascut el 1885. Va estar més de quaranta anys fent classes de música a l'Institut Pontifici de Música Sacra, finalment marxava a viure al Brasil i moriria allà. La música que hem sentit és una pregària que va escriure abans de marxar, "Ombra di nube". El seu nom: Licinio Refice. I a partir d'aquí, a fer volar la imaginació!
Avui el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, fins al club de lectura amb un llibre de què la seva autora, Mercè Rodoreda, deia: "Si em preguntessin quin dels meus llibres voldria salvar d'un incendi, escolliria aquest." "És un dels meus llibres més estimats, hi veig l'escriptora autodidacta popular, hi veig la periodista i l'esperit d'aventura, hi veig la tendresa i la distància, i la desesperança i l'exili, i l'amargura de la guerra i la soledat i la fragmentació. Però també hi veig l'esperança i la poesia i el joc."
Avui el nostre particular tour, entre altres destins ens ha fet viatjar amb un músic pràcticament oblidat, Nicola Matteis. Nascut cap al 1650, l'anomenaven "El Napolità", i per això podem deduir que va néixer en aquesta ciutat. Va passar gran part de la seva vida a Anglaterra, encara que no se sap del cert quan s'hi va instal·lar. Es té la certesa que vivia a Londres el 1687. En qualsevol cas, va ser al país anglosaxó on va desenvolupar la seva carrera com a intèrpret de violí i guitarra. També va escriure quatre llibres amb les seves composicions, els dos primers per a violí i continu. Apreciat pel públic anglès, una crítica deia: "L'actitut de Matteis era singular, però expressava tot el que es podia escoltar a l'Anglaterra d'abans. Els seus cops d'arc, els seus vibratos, tot el seu estil era sorprenent. Quan va arribar a Anglaterra era molt pobre, però no més que orgullós". La seva música, injustament oblidada, no us deixarà indiferent.