Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha dut de gira amb la família Mozart. Perquè els viatges eren essencials per a aquesta família, especialment durant la infància de Wolfgang Amadeus i la seva germana Nannerl. Viatjaven per mostrar el talent dels menuts, però també per exposar-los a diferents cultures, societats i músics. El primer viatge va ser a Múnic el 1762, quan Wolfgang tenia cinc anys i Nannerl, deu. Els viatges incloïen reptes logístics i econòmics, perquè es passaven setmanes lluny de casa, i calia organitzar concerts, allotjament i transport. Les despeses del viatge anaven a càrrec dels Mozart, i no tot eren guanys. Però, lluny del que pugui semblar, als dos petits els agradava viatjar. Per ells era un autèntic privilegi i sabien com passar l'estona, les llargues i feixugues hores de diligència, etc. Com? Doncs feu el viatge amb nosaltres i feu volar la imaginació. Perquè també hi havia moments de joia i descobriment per a tota la família.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb Giacomo Puccini. Ho hem fet amb un llibre que acaba de sortir publicat, "El problema de Puccini. Òpera, nacionalisme i modernitat", d'Alessandra Wilson, que ens serveix per commemorar el centenari de la seva mort. Va morir el 29 de novembre del 1924. El llibre ens parla d'una faceta poc coneguda del compositor i és la falta de receptivitat que va tenir en el seu moment al seu país: "La seva obra es va inscriure en el centre d'una profunda crisi d'identitat nacional que, després de la reunificació, va tenallar Itàlia a principis del s. XX". Puccini es veia com un músic que agradava a l'estranger i això no era ben rebut. Per què? Doncs perquè era poc patriòtic! És cert? No, simplement hi havia una Itàlia exaltada que volia que Puccini jugués al seu patriotisme i ell no volia entrar en aquest joc. El contextualitzarem en el seu entorn polític, estètic i cultural. La seva música és signe de llibertat!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'infinit i més enllà. Ho hem fet amb una carta de l'astrònom, astrofísic, escriptor, principalment lliurepensador i un dels més grans divulgadors de la ciència de tots els temps, Carl Sagan. La carta l'adreça a la seva filla Sasha i li diu: "Si tenim en compte el nombre gairebé infinit de possibilitats i camins que condueixen a néixer una sola persona, has d'estar agraïda de ser tu mateixa en aquest instant precís. Pensa en l'enorme nombre de possibles universos alternatius en què, per exemple, els teus rebesavis mai s'haurien trobat i tu mai hauries arribat a existir. Estàs connectada amb totes les generacions i els éssers vius d'aquest món a través de l'ADN. De les estrelles". Però a més a més, Sagan fa tota una declaració de principis que hauríem de tenir present. I en aquests temps, més que mai!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat a la ciutat de Leipzig el 1725. El mes de gener havia mort el llibretista de Johann Sebastian Bach, Andreas Stübel, i el mestre havia de trobar ràpidament un substitut. Bach va prndre una decisió singular: va escollir un poeta poc conegut, sense cap publicació, i, encara més sorprenent, era una dona. Pocs mesos després, la primavera d'aquell 1725, Bach escrivia la música amb la qual tancava el segon cicle de cantates de Leipzig, un total de nou, que naixien de la col·laboració amb la poeta de trenta anys Christiana von Ziegler. El seu nom de soltera era Christiana Mariana Romanus. Havia nascut a Leipzig el 1695. Provenia d'una família rica i prestigiosa. Algú n'ha sentit a parlar?
Avui he volgut començar el tour "a la meva manera". És una cançó adaptada a l'anglès per Paul Anka el 1969. L'original prové d'una cançó francesa escrita dos anys abans i titulada "Comme d'habitude", de Claude François i Jacques Revaux. Nosaltres l'hem sentit en una versió de tres contratenors. A partir d'aquí tot ha estat diferent, interessant, curiós, instructiu... Comme d'habitude.
Avui el nostre tour particular l'hem començat amb un poema de la uruguaiana Delmira Agustini, assassinada pel seu marit als 28 anys: "Moro estranyament. No em mata la vida. No em mata la mort. No em mata l'amor (...)" Hem continuat fent via per camins amables, però una altra vegada hem anat a parar a un lloc ple de dolor, sotmetiment i resistència. Hem estat amb la poeta afganesa Nadia Anjuman, assassinada als 25 anys pel seu marit i la seva família. Un poema seu diu: "No hi ha diferència entre parlar, riure, morir, ser. Jo amb la meva soledat esgotada. Vaig néixer per res. Soc una dona afganesa i té sentit la meva queixa." Com a souvenir, les germanes Mirabal, anomenades "Las Mariposas". Van ser tres activistes polítiques que es van oposar a la dictadura de Rafael Trujillo. Van ser assassinades a la República Dominicana el 25 de novembre del 1960 per ordre del dictador. Des del 1993, cada 25 de novembre es commemrora el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a l'univers de la poeta i traductora tarragonina Montserrat Abelló. Ho hem fet amb el seu llibre "El miracle és viure". Ella mateixa en el prefaci ens explica que va voler dividir el llibre en dues parts: la de la seva infantesa fins al retorn a Barcelona el 1960, després del llarg exili de gairebé vint anys, i una segona part dedicada a la seva represa com a escriptora i traductora de poesia. De totes maneres ella deia: "La meva biografia ja la tinc amb la meva vida." Fins molt gran, mai va sentir l'impuls d'escriure una autobiografia. Considerava que amb la vida -vivint- estava tot dit. Però finalment va sortir a la llum aquesta, tota farcida de vivències i poemes. Un fragment diu: "Adquirir la maduresa en llegir i escriure vol dir arribar a una vida emocional harmònica."
Avui el nostre particular tour l'hem començat fent castells a la sorra amb el bellíssim tema de la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom. Després hem seguit amb la música evocadora de Shigeru Umebayashi, també hem estat en una "guerra d'arpes" de principis del XX a París. El viatge ha seguit per altres indrets, fins que hem tornat a París, amb Erik Satié i una carta que va escriure a la seva amiga Valentine Hugo. I per acabar el mateix músic com a souvenir ens ha portat una "declaració de principis" molt particulars! De fet, tot el viatge ha estat, com sempre, molt particular!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'illa dels oblidats. Allà ens hem trobat una compositora i cantant peruana que va donar a conèixer a mig món el gust i l'aroma de la canyella. Ho va fer amb una de les seves composicions més emblemàtiques. Li deien "la dama de la fina estampa" però es deia Chabuca Granda. De fet, li deien així artísticament perquè en realitat era María Isabel Granda y Larco. Va ser cantant, poetessa, folklorista i compositora, amb un llegat musical importantíssim com a part de la cultura peruana. Però, sens dubte, hi ha un tema que la va fer mundialment famosa i reconeguda. El va escriure quan tenia trenta anys, el 1950. Traduït a més de trenta llengües i versionat un munt de vegades, poca gent sap que darrere d'aquesta composició s'hi amaga ella i la seva cançó "La flor de la canela".
Avui he volgut començar aquest particular tour amb un poema de Joan Maragall: "Aquelles dues flors que hi ha posades al mig del caminal, qui és que les hi deu haver llençades? Qui sia, tant se val. Aquelles dues flors no estan pas tristes, no, no: riuen al sol. M'han encantat així que les he vistes posades a morir, mes sense dol." L'acompanyava el guitarrista Juan Erena i el seu "Plor de les flors". I a partir d'aquí tot ha seguit per camins diferents però igual de musicals i poètics.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la Barcelona dels anys trenta del segle XX. En aquells temps, la ciutat tenia nombrosos establiments d'oci: cafeteries, terrasses, salons de te, orxateries, cafès i també establiments de vida nocturna. El Paral·lel, en concret, es va convertir en l'epicentre de la vida nocturna i bohèmia de la ciutat, i va ser testimoni de l'aparició d'una cultura de masses a Catalunya. Un dels artistes més destacats que va actuar a la ciutat en aquella època va ser Maurice Chevalier. Ja feia temps que havia conquerit el públic barceloní. La primera vegada que hi va actuar va ser el 1920, el 1923 hi va tornar, i també el 1927. Ara bé, quan hi va ser el 1930, acabava de ser candidat a l'Òscar com a protagonista d'una pel·lícula de la Paramount, "La cançó de París", que justament s'havia estrenat a Barcelona pocs mesos abans, al cinema Coliseum. I va ser la que va inaugurar el cinema sonor a casa nostra!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet descobrir un músic oblidat que deia: "No he intentat imitar ni Beethoven, ni Brahms, ni Franck, ni Ravel. Vull ser jo mateix: un negre. Quan algú escolti la meva música, el millor que en poden dir és que no és la música d'un blanc. Vull que el públic digui: aquesta música només la podia escriure un negre." El seu nom, William Dawson. A partir d'aquí també hem conegut una pianista negra que volia tocar Bach i no la deixaven "perquè era música per a blancs"! La injustícia està servida.
Avui hem començat el nostre viatge d'una manera bellísima, particular i poètica: "De vegades et vull preguntar coses i m'intimides tu amb la mirada. I retorno al silenci contagiada del tímid perfum de les teves roses. De vegades vaig voler no somniar amb tu, i com més volia més somniava". Gloria Fuertes. I a partir d'aquí, el camí ha estat un plaer, ple de músiques, llibres, pensaments i reflexions. Per cert, el llibre d'avui no us el podeu perdre. És un discurs de Giambattista Vico, fet a Nàpols el 1735, amb motiu de la inauguració de l'any acadèmic. Tot ell és or! Com quan deia: "La tasca més sublim de la poesia és donar sentit i passió a les coses invisibles".
Avui en el nostre tour particular, entre d'altres, recordarem aquella data memorable: el 14 de novembre del 1924, a dos quarts de set de la tarda; el dia, l'hora i l'any que es va inaugurar la primera emissora de ràdio de tot l'estat espanyol i la tercera d'Europa: l'EAJ 1 Ràdio Barcelona. Avui, cent anys després, som conscients que la ràdio ens ha marcat la vida. L'escriptor francès Jacques de Lacretelle deia que la ràdio ha marcat els minuts de la nostra vida, com els diaris han marcat les hores, i els llibres, els dies. Parlarem d'això i d'una història d'amor anomenada ràdio!
Avui el nostre particular tour l'hem començat a l'Argentina, amb aquest poema: "Viure em costa la vida. Les meves portes són dèbils, les meves portes són primes. Invisibles. No temo els lladres. De la meva vida en tot el que soc, i res no tinc. Soc tan forta com vulnerable. Els meus amics travessen les meves portes com ho fa el vent en les altures. No tinc defenses, no tinc consols, no tinc reserves. Soc la vida que em talla com arena. Soc igual que tothom. Viure em costa la vida." És d'Héctor Berenguer. I a partir d'aquí hem agafat embranzida i el camí se'ns ha fet curt. Per què? Doncs perquè hem escoltat músiques fascinants, hem descobert alguna història que no sabíem, hem anat d'estrena a París i hem conegut l'orguener Aristides Cavaillé-Coll, d'origen català, nascut a Montpeller el 1811 i considerat un dels fabricants d'orgues més importants del segle XIX.
Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens ha donat l'oportunitat de viatjar a l'edat mitjana, al nostre país. Aleshores la música tenia un paper crucial en la vida quotidiana, marcant el ritme dels dies i les celebracions. Certs negocis oferien serveis musicals per atreure clients, entre ells l'ofici del "caixaler", que combinava funcions mèdiques i estètiques. A principis del segle XIV, es va dividir l'ofici mèdic entre físics, cirurgians i barbers, i aquests últims sovint ampliaven els seus serveis, i oferien també música als seus establiments. En els temps medievals, no tothom podia treballar per guarir mals. A principis del 1300, van dividir l'ofici entre físic, cirurgià i barber. Físic és el nom que reben els metges, els cirurgians tenim molt mala fama, amputacions, trepanacions, etcètera; llavors, els barbers, que sempre s'ocupaven del graó més baix, i, per últim, més endavant va aparèixer la figura del "caixaler"! Tot un món, a més, ple de música.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un dels llibres de l'humanista italià Francesco Petrarca (1304-1374). Conegut popularment pels poemes del seu "Cançoner", també ens va llegar una abundant obra en prosa, amb escrits morals com "De remediis utriusque fortunae" (en català, "Dels remeis contra la pròspera i l'adversa fortuna" i publicat sota el títol de "Remeis per a la vida"). I el que fa és oferir-nos trenta-cinc temes amb les recomanacions "per a l'escarment dels pròspers i el consol dels dissortats". Les principals passions de l'ànima entaulen un diàleg amb la raó sobre el fruit, bo o dolent, dels diversos aspectes de la vida: els atributs del cos i l'ànima, les distraccions, l'educació, l'art, els parents, els amics, el poder, la guerra, la posició social, la salut, els diners, l'amor i la mort, etc. La veritat és que fa un parell d'anys ja us l'havia portat, però aquest cop el tema escollit és "la mort d'un amic". Una reflexió meravellosa.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una marxa que va escriure Charles Gounod per a una titella. I potser algú s'ha preguntat què tenia a veure amb el viatge d'avui, i la resposta és que amb el viatge, res de res, però amb avui, molt! Perquè, sabeu com era l'endemà de les eleccions fa 2.500 anys? Doncs res a veure amb avui, estimats i estimades. És que sembla que en lloc d'anar endavant anem enrere!
Avui hem començat el nostre particular viatge amb la paraula grega "hibris", que significa arrogància i excés. Els antics dirien que els governants comencen a ser perillosos quan els causa terror reconèixer un error. A partir d'aquí hem tingut un viatge mogudet. M'hi acompanyeu?
Avui el nostre particular tour l'hem començat amb aquest cant del valencià Raimon: "Al meu país, la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe". A partir d'aquí hem parlat una mica de tot. Fins i tot de democràcia, demagògia i Aristòtil! És que viatjar obre la ment!
Aquesta tarda he volgut començar el viatge amb música del compositor estonià Arvo Pärt. Es tracta de "Vater unser" (pare nostre) i la versió que he triat l'he trobat per internet. El text està traduït per l'escriptor, hel·lenista, sociòleg i antropòleg valencià Joan Francesc Mira. Perquè la ràdio és informació, és entreteniment i també és companyia i consol. Penseu com penseu, sigueu com sigueu, benvinguts a "El gran tour"!
El 5 de març de l'any 1695, les campanes de l'abadia londinenca de Westminster tocaven a morts. Els carrers es van omplir de gent. Era per la reina Maria II. Aquell dia es va interpretar música de Henry Purcell, escrita expressament per a ella, per reflexionar sobre la fugacitat de la vida i la inevitabilitat de la mort. Estretament vinculat a la cort i a la reina, va compondre a partir de la sisena de les set sentències del servei d'enterrament anglicà, i també va escriure una marxa i una cançó. Dues de les oracions fúnebres són "Al mig de la vida ens trobem en la mort" i la bellíssima oració que prové del llibre de l'oració comuna "L'home que neix d'una dona". El destí va voler que vuit mesos després, la mateixa música sonés en el funeral del compositor, convertint-lo en un tràgic reflex del cicle de vida i mort! Com a souvenir hem enviat cartes als morts!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar al 1792, quan el constructor de pianos alemany Johann Andreas Stein moria. Va ser aleshores quan dos dels seus sis fills van agafar les rendes de la fàbrica: Andreas i Nanette. De fet, es deia María Ann Stein, li deien Nanette, havia nascut el 1769 a la ciutat alemanya d'Augsburg. Era filla de Magadelana Stein i Johann Andreas Stein, un reputat fabricant d'orgues i pianos de l'epoca, pare del famós piano vienès amb què Mozart va tocar i compondre durant molts anys. Nanette va inicar-se en aquest món al costat del seu pare. Ell l'hi va ensenyar a tocar, però també li va ensenyar com estava fet aquell instrument, a construir i afinar. El talent, l'oïda, no sabem si absoluta però segur que ben educada, i l'amor per tot aquell món que l'envoltava des del bressol, va fer que dediqués tota la vida aquell artefacte que havia nascut uns anys abans. Destinat a triomfar, aquell invent també atraparia Nanette!
Avui el nostre particular tour l'hem començat amb aquesta frase: "No em diguis com ets de bell, o com ets de ben educat, digue'm quant has viatjat i et diré quant saps". És del novel·lista nord-americà Louis L'Amour. Abans de ser escriptor va ser marí mercant i boxejador professional, la qual cosa li va permetre viatjar per mig món. Quan va deixar la carrera, s'endinsaria en el món de l'escriptura. I a partir d'aquí tot ha anat com una seda!
Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens ha portat a fer un vol per l'infinit i més enllà. Ho hem fet amb la magnífica banda sonora de la pel·lícula de ciència-ficció "Interstellar", dirigida per Christopher Nolan el 2014. El director li va encarregar la música a Hans Zimmer. Va sorgir en una nit de festa: "Si t'hagués d'enviar una carta amb una història¿ No t'explicaré de què es tracta la pel·lícula... acceptaries escriure'n la música?" La carta li va arribar. "Era molt personal" i tractava sobre què significava ser pare. "Una vegada neix el teu fill, mai no et mires a tu mateix amb els teus propis ulls. Sempre et mires a tu mateix a través dels ulls del teu fill." El compositor va escriure una petita peça i l'hi va enviar. A Nolan li va agradar tant que li va dir que a partir d'aquesta idea faria la pel·lícula. Després li va explicar que hi havia ciència-ficció, naus i l'espai. Música i ciència-ficció!
Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb el poeta, novel·lista, articulista i autor teatral Josep Maria de Sagarra. Ho hem fet amb el llibre que va escriure Lluís Permanyer "Sagarra vist pels seus íntims", on l'autor fa un retrat íntim, únic i indispensable per conèixer el pensament, l'entorn, la família, en definitiva el món de Sagarra i la seva època. La banda sonora l'ha posat Xavier Montsalvatge i la seva "Simfonia mediterrània". I com a souvenir, "Vinyes verdes vora el mar"!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que data del 10 d'octubre del 1730 i que posa de manifest el malestar entre dos compositors contemporanis que van treballar plegats a Viena. Un era alemany amb molta influència, Johann Mattheson; l'altre, italià, Francesco Conti, admirat per Händel i Bach i un gran instrumentista. La carta l'escriu Mattheson denunciant el seu col·lega. I diu: "El compositor de música imperial Francesco Conti va ser expulsat de la catedral de Sant Esteve. Es va portar molt malament a la vista de molts centenars de persones, quan va estar davant les portes d'aquesta església durant una hora amb un abric llarg i pelut, anomenat abric de penitència, entre dotze guàrdies que formaven un cercle al seu voltant, mentre sostenia a la mà una espelma negra encesa. El seu aliment és pa i aigua mentre romangui sota l'autoritat eclesiàstica." Com a souvenir us he portat el preu de voler la fama!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar en el temps. Ens hem quedat a Barcelona per fer d'amfitrions d'un dels grans músics de la història. Modern i innovador, aleshores tenia trenta-tres anys i va venir a presentar la seva música i la d'altres en quatre ocasions, però nosaltres ens quedem amb la del novembre del 1897. Va arribar el dia 9 i el món musical de la ciutat ja l'esperava amb els braços oberts. Havia nascut a Múnic i es deia Richard Strauss.
"La música és una mena de màgia que ens transporta a través del temps, l'espai i l'energia" (Yo-Yo Ma, violoncelista). I a partir d'aquí hem viatjat per diversos espais. Un d'ells ens ha portat al Washington actual. Hi hem anat amb la història d'un polític demòcrata del 5è districte congressional de Carolina del Sud i coordinador de la majoria de la Cambra de Representants dels Estats Units. Després d'haver passat per alt pel seu nomenament com a secretari d'Estat, inicia un elaborat pla per arribar a una posició de més poder, ajudat per la seva dona. La banda sonora la posa Jeff Beal, que va trobar la música adient per parlar de política, corrupció, manipulació, poder, móns obscurs..! Política pura i dura! És la sèrie "House of cards"!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'illa dels oblidats per conéixer una ballarina que va captivar el públic de Nova York i Londres durant la dècada dels anys vint. Com? Ballant i cantant algunes de les comèdies musicals més exitoses del moment. Mai es va presentar sola, sempre va treballar al costat del seu germà, també ballarí. Ell es deia Fred i ella, Adele, i de cognom, Astaire. De fet, va ser ella qui va introduir el seu germà en el món del ball. Vint-i-set anys de carrera, que es va acabar, la d'Adele, el dia que va decidir casar-se!