El matí de Catalunya Ràdio
Periodista
@paulacarreras29/12/2021 - 08.30 Actualitzat 29/12/2021 - 08.30
Imagineu-vos que no podeu teletreballar perquè la vostra feina requereix presencialitat. Imagineu-vos, també, que no se us considera servei essencial però tothom us necessita de tant en tant per entretenir-se. Imagineu-vos, a més, que el govern tanca per prudència el vostre lloc de treball i que el torna a obrir i que el torna a tancar i que el torna a obrir, però no del tot.
Posats a imaginar, imagineu contractes precaris, temporals, falsos autònoms, i això sí que no, no us imagineu ni cobrar l'atur ni possibles ERTOs. I imagineu que tot plegat no li interessa a gairebé ningú, ni a periodistes ni a polítics.
Tot això ubiqueu-ho en una pandèmia mundial. Amb l'afegit, a més, que, si una sola persona del vostre equip s'infecta, automàticament ningú pot treballar durant, com a mínim, deu dies. Perquè a la vostra feina no podeu ni dur mascaretes ni mantenir la distància de seguretat.
Si jo em situo en aquest escenari, em sento exposada, vulnerable i desprotegida. I, malauradament, això no és cap distopia laboral, és la realitat actual al món de les arts escèniques.
Ja sabem que no calia una pandèmia mundial per patir pel sector cultural, però ara que els aforaments tornen a no ser del 100% i que la majoria de teatres i companyies estan fent mans i mànigues per poder seguir programant a les sales del país, fins que la cultura no sigui una prioritat en l'escaleta d'un informatiu ni en el repartiment d'ajudes per part del govern, si podem omplir el 70% de l'aforament, omplim-lo. Que és l'única cosa que és a les nostres mans.