El viatge que va fer el cor en formol del president Macià

Francesc Macià era conegut com l'Avi, no només per la seva edat, sinó també de manera carinyosa, no en va, per la proclamació de la República i la posterior instauració de la Generalitat. Va ser ell el primer president de l'època moderna, el feien molt estimat pels catalans, com es va comprovar el dia del seu funeral. Que a Macià el van embalsamar i li van treure el cor, era conegut. Com també una part del viatge que va fer aquest cor. I quan es diu conegut, vull dir que se sabia, i se n'havien fet alguns reportatges a tele, ràdio i premsa. Però el documental "El cor de l'avi" ha tingut la curiositat de resseguir el més detalladament possible l'epopeia d'aquest cor, consultant historiadors, testimonis i hemeroteca, però sobretot els documents que hi ha a l'Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat, i a l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, al monestir de Poblet. I és just agrair l'ajut dels seus responsables, especialment de la Núria Gavarró a Poblet, la feinada de l'Odei A.-Etxearte i la Hannah O'Connor, i l'assessorament del Joan Esculies.

 

El resultat són dos capítols de gairebé 50 minuts en què hem volgut posar també context social i polític a la història i que, per tant, expliquen també part de la trajectòria de Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas. Trajectòria gens deslligada de la institució que van presidir i en què es pot apreciar les dificultats per recuperar i mantenir l'autogovern de Catalunya. Dificultats que fins i tot ens expliquen les històries que hi ha darrere de les tombes dels quatre presidents. Les obligades limitacions de durada del documental ens han impedit agafar aquest afluent i, per això, es vol recollir aquí.

Sense fer espòilers, al documental s'explica com el 1979 es va voler dignificar la tomba de Francesc Macià al cementiri de Montjuïc. Es pensava, ja sabran si és així o no quan vegin el documental, que Macià no era a la seva tomba, que l'havien traslladat per evitar profanacions al final de la Guerra Civil, com havia passat ja el 1934. Però el que és segur és que, el 1979, Lluís Companys no era a la tomba de Companys. I que Josep Irla era enterrat a Sant Rafèu, a la Costa Blava francesa, lluny del seu Sant Feliu de Guíxols natal. La guerra, l'exili i la dictadura eren les raons que explicaven, ja amb Franco mort, amb la Generalitat restaurada en la figura de Tarradellas i a les portes de les primeres eleccions al Parlament, que les despulles dels presidents de l'era moderna no estiguessin dignificades.

I hauria de passar encara un temps més. Josep Irla no seria traslladat a Sant Feliu de Guíxols fins al 1981. I Companys no va ser dignificat fins al 1985. Petites, i no tan petites, històries que, per si mateixes, expliquen les dificultats de la construcció d'un autogovern i d'un imaginari propis. Tarradellas, per cert, reposa al cementiri del seu Cervelló natal.

Explica al documental l'historiador Enric Ucelay-Da Cal que Catalunya no té un panteó de catalans il·lustres ni grans estàtues dels seus polítics perquè no ha disfrutat mai d'un poder real i no sap exhibir-lo, com sí que fan molts estats potents, destinant metres i metres quadrats a treure pit nacional. No sé si cal un panteó, però estic d'acord que els presidents mereixerien un reconeixement més explícit en forma d'estàtua, com la que té Winston Churchill a Londres, posem per cas. A Catalunya, Companys dona nom a un estadi, Tarradellas a un aeroport i Macià té un monument que ningú entén què vol dir. Ah, i no estaria de més que el cementiri de Montjuïc tingués el nom que té el cementiri de Père Lachaise de París. Són indrets que serveixen per dignificar i explicar la nostra història col·lectiva. Donar-li un impuls polític no estaria de més, veient els resultats de l'informe PISA...