Els adoptats del boom reescriuen la seva vida

Avui aquells infants del boom ja són adults i estan reescrivint la pròpia història, marcada per l'adopció de forma més complexa -i sovint imprevisible- del que esperàvem fa vint anys. Pel que diuen, passada l'eufòria adoptiva no tot ha estat tan fàcil i tan bonic. "Sempre han parlat de nosaltres sense nosaltres", diu en Titu Freixa, adoptat a Nicaragua, "ja és hora que parlem nosaltres". Com altres adoptats dels anys del boom, ell és molt crític amb el sistema adoptiu, que veu com una manifestació més de les desigualtats globals i els estralls del colonialisme. També qüestiona com es va abordar, en aquells anys, la realitat dels infants adoptats, a qui es deia que havien estat "abandonats" per les seves mares o famílies. El discurs de l'abandonament va fer molt mal. "Ara sabem que no ens van abandonar, sinó que ens van haver de deixar per la pobresa, la pressió social, pel negoci de tràfic de nens...". Viure tota la vida pensant que et van abandonar no és bo per l'autoestima, la seguretat i l'equilibri de ningú. Tampoc ho és passar la vida donant les gràcies a qui et va "salvar". "Potser no hauria de sentir-me tan agraïda per tenir una família i una casa, potser jo també tinc uns drets fonamentals com els que volem per a tothom", diu la Irina, adoptada a Colòmbia. Les notícies sobre irregularitats, negoci i corrupció en adopcions internacionals impacten molt les persones adoptades. La nova visió de l'adopció com una opció dolorosa i gairebé mai voluntària reivindica la figura de la mare biològica, de la que sovint se n'ha parlat com si només fos un ventre. "Si les coses funcionessin bé no hi hauria adopció internacional", diu la Irina. La Leyao, adoptada a Xina, es reconeix com a víctima de la política estatal del fill únic. En són totes les nenes xineses adoptades aquí, unes 3600 només entre el 1998 i el 2012. "Em fa mal imaginar-me què va passar. Què haurà viscut, la meva família biològica?" A ella la van trobar a la porta d'un orfenat embolicada amb una manta, amb un tovalló a la butxaca en què havien escrit la data de naixement. No té manera de trobar la mare xinesa, que la va haver de parir i abandonar clandestinament per no ser perseguida per l'estat. La Larissa i la seva germana Vitoria, adoptades al Brasil, han buscat la seva mare biològica durant molts anys (3Cat) Cada cop més s'assumeix que no es pot esborrar el passat. Una criatura adoptada no és ni un full en blanc "ni un diamant en brut perquè ens puleixin quan arribem aquí", diu la Irina. Durant els anys del boom es repetia sovint la imatge de les famílies adoptives, exultants, arribant a l'aeroport amb el seu infant tan esperat. Avui sabem que darrere aquells somriures, abraçades, globus i pancartes hi havia més d'un drama. La Larissa va arribar de Brasil amb les seves dues germanes petites, adoptada per una parella catalana. "Quan vam arribar hi havia molta família esperant-nos amb banderetes, com una festa. Jo sentia una tristesa profunda. No tenia res a celebrar, ho acabava de perdre tot, tot el que coneixia. Va ser un xoc molt bèstia". La Larissa va arribar amb vuit anys. Avui -després d'una adolescència conflictiva- és psicoterapeuta especialitzada en adopcions. "El meu dolor és molt similar al de tots els adoptats; tingués tres mesos quan va arribar aquí, tingués cinc anys, tingués vuit anys. Pràcticament tots sentim la mateixa ferida, jo crec que és la ferida de la separació de la mare". Pocs col·lectius han visitat tants psicòlegs com les persones adoptades. Sigui per dificultats d'aprenentatge, per problemes emocionals, per trastorns de depressió o ansietat, o per temes encara més greus. Està demostrat que tenen més risc de patir problemes de salut mental o intents de suïcidi. Si fa vint anys dèiem que eren criatures que arribaven "amb una motxilleta de males experiències", avui sabem que no era una motxilleta: era una profunda ferida emocional que no es podia curar només amb l'amor de la família adoptiva. "Calien unes habilitats educatives i terapèutiques i una preparació molt acurada que la majoria dels adoptants no van rebre", segons la Larissa. Després d'una adolescència complicada a la recerca de la pròpia identitat ("que només pot passar pel coneixement i l'acceptació del propi origen", diu la Larissa) molts dels joves adoptats es plantegen buscar. "Buscar pot voler dir moltes coses: acostar-se a la cultura d'orígen, viatjar al país, buscar la família biològica, trobar-la..." La Nina i la Merem van ser adoptades a Etiòpia (3Cat) La Chandra, adoptada amb sis anys a Nepal, és doctora en antropologia, i va fer la tesi doctoral sobre els viatges de recerca d'orígens. Ella ha trobat part de la seva família biològica, i ha ajudat molts altres joves catalans d'origen nepalès a trobar les seves famílies. A vegades, mares, pares, germans...que ni tan sols sabien que eren vius. A Nepal, on durant molts anys l'adopció és va viure com un sucós negoci per a l'elit corrupta, moltes famílies pobres i analfabetes van ser separades dels seus fills amb enganys. Se'ls prometia que estudiarien a la capital, o fins i tot a Europa, i després tornarien a casa, educats i amb bones feines. Però quan les famílies anaven a Katmandú a visitar-los descobrien que els havien donat en adopció, amb papers falsificats que els convertien en nens adoptables, abandonats o orfes. Encara avui a Nepal moltes famílies biològiques busquen els seus fills adoptats sense consentiment, i esperen que un dia tornin a casa. La Chandra ha aconseguit reunir-ne algunes amb els seus fills catalans o espanyols. El retrobament amb la família biològica és un procés complicat, emocionalment molt pertorbador, de resultat incert, però que respon molts dubtes i preguntes. Aquesta recerca d'orígens alguns joves l'han de fer d'amagat o no s'atreveixen a començar-la, per por de ferir els seus pares i mares catalans. El conflicte de lleialtats entre les dues famílies -biològica i adoptiva- afecta molts d'aquests adoptats, que estimen als pares que els han criat però també necessiten saber d'on venen i a qui s'assemblen. El Joan, adoptat a Ucraïna, voldria saber qui és la mare Eleonor que figura al seu certificat de naixement, però tampoc voldria causar-li un trasbals. Al cap i a la fi, per a ell la seva mare autèntica és la Remedios, i el seu pare és el Jordi, que l'han criat a Premià de Mar. La Rinah, que va néixer a Madagascar, es prepara per tornar-hi a buscar la Marie, la mare biològica. Quan tenia dotze anys els pares adoptius la van portar al poble on va néixer, i ella no podia deixar de pensar si la mare l'estaria observant d'amagat. Li va trencar el cor adonar-se que no reconeixia res del que va deixar enrera amb tres anys i mig. "Jo crec que tinc dues vides: una que estic vivint el dia a dia, i l'altra que forma part de mi, però que no tinc tancada". Si la realitat dels joves adults adoptats ja és complexa, molt més -i molt més dolorosa- ho és la dels més de 3000 joves que pateixen trastorns de l'espectre de l'alcoholisme fetal (TEAF) i les seves famílies. La majoria són nois i noies adoptats a Rússia o Ucraïna que n'han desenvolupat les afectacions físiques i mentals: problemes d'aprenentatge, emocionals, de conducta, vulnerabilitat a les addicions... N'hi ha que tenen dificultats per a gestionar la vida diària. Pares i mares adoptius es pregunten qui tindrà cura dels seus fills en el futur. Ningú els va avisar de la possibilitat del TEAF i les seves conseqüències, i no hi estaven preparats: han hagut d'aprendre a lluitar per ells i a fer el dol per les seves expectatives. Algunes situacions han estat tan extremes que de les 74 adopcions truncades que hi ha hagut en aquests anys és calcula que un terç poden haver estat de joves amb TEAF, com els tres germans adoptats pel Toni i l'Ophelie, uns pares adoptius que expliquen la renúncia més tràgica de la seva vida.