Els altres habitants de Barcelona: creixen els ocells que fan niu a la ciutat

L'Atles de la Biodiversitat de Barcelona diu que a la ciutat hi ha 83 espècies diferents d'ocells que hi fan niu. Els ocells troben a les ciutats aliment, bona temperatura, refugi, menys depredadors i menys insecticides que no pas al camp, la qual cosa facilita la seva permanència als nuclis urbans.

Coloms, gavians argentats, tudons, merles, garses, mallerengues, cotorres argentines... ocells de diferents mides i colors s'integren al paisatge visual i sonor de les nostres ciutats, on troben tot el que els cal per a una perfecta adaptació. 

L'ornitòleg Jordi Sargatal ha explicat al "Catalunya migdia cap de setmana" com hi han arribat.

Són espècies de bosc que van als jardins i dels jardins han passat als parcs urbans: com les merles, els pit-rojos i les mallerengues. Hi ha moltes espècies que troben la ciutat com un bon lloc per viure.

I assenyala com determinades espècies fan processos ben curiosos.

Un exemple seria el falcó pelegrí, el qual ha trobat edificis que semblen penya-segats -- lloc on crien normalment -- per fer-hi el niu. A més a més, tenen menys competència que a la natura, tenen coloms i cotorres per menjar, bones temperatures... Per tant, hi ha moltes espècies que de mica en mica es van adaptant a la ciutat perquè s'hi està molt bé. 

Un dels fenòmens estudiats és que el cant dels ocells a les ciutats és més fort que no pas a la natura.

 S'ha demostrat que els ocells que crien a la ciutat han desenvolupat unes capacitats cantores superiors perquè han de fer-se sentir per sobre del trànsit. Per tant una mallerenga de Barcelona crida més fort que una mallerenga del Pirineu.

Un altre aspecte a tenir en compte és el control de possibles plagues de determinades espècies.

Les plagues de coloms que hi poden haver a les ciutats s'han de combatre sobretot evitant que hi hagi llocs de cria i alimentació. Hi ha gent de molt bona fe que alimenta els coloms i no s'adonen que alimenten un problema. 

A més, desmenteix la possible transmissió de malalties dels ocells als humans, com s'ha insinuat en alguna ocasió.

A vegades hi ha gent que diu que poden tenir polls que salten als humans. Però no és cert, perquè els ocells tenen de mitjana tres o quatre graus de temperatura superior als humans. Per tant, si un paràsit o poll d'ocell saltés a un humà es moriria de fred. 

Si heu passejat fa poc per Barcelona, però també per altres indrets, potser us heu fixat en molts excrements grocs d'ocell que ho embruten tot.  D'entrada, cal saber que, a la capital catalana, la població de tórtores turques i tudons, els protagonistes d'aquesta història, s'han multiplicat per tres en els últims 15 o 20 anys. Les dues espècies estan còmodes a les zones urbanes perquè hi troben menjar fàcil i no hi ha depredadors que els facin la vida impossible.

Sargatal adverteix, finalment, que tot i que hi ha més ocells a la ciutat, la realitat ens diu que la biodiversitat s'està empobrint. 

A Barcelona o a altres ciutats està augmentant el nombre d'espècies comunes d'ocells. Però pel que fa a espècies més valuoses, espècies que són indicadors de com els humans tractem la natura, el nombre s'està reduint molt.

Convé, doncs, fer un gir al nostre pensament i adonar-nos que el que no els convé als ocells tampoc no convé a la nostra espècie.