Àlex Roca va néixer completament sa, però quan tenia només 6 mesos va patir una encefalitis herpètica i va estar a punt de morir. Els metges i els seus pares mai van tirar la tovallola. L'Àlex va sobreviure, però la malaltia li va deixar greus seqüeles i pateix una paràlisi cerebral, amb un 76% de discapacitat. Però a l'Àlex res l'atura i la seva màxima és: "El límit te'l poses tu". S'ha convertit en un gran esportista, que fins i tot ha corregut la duríssima cursa de bicicleta "Titan Desert". D'aquesta història de superació n'hem parlat amb ell, amb la seva parella i amb els seus pares: l'Àngels Campillo i el Miquel Roca.
Un dia un jove ghanés va aturar la Montserrat pel carrer per demanar-li ajuda. Es dia Ousman Umar, havia arribat sol en pastera després de travessar el desert, completament analfabet, era menor d'edat i volia saber com fer-s'ho per arribar a la Creu Roja. La Montserrat el va ajudar i li va donar el seu número de telèfon per si mai el necessitava. Al cap d'un parell de mesos la Montserrat va rebre un SMS desesperat; era de l'Ousman i li deia que ella era la única amiga que tenia a Barcelona. Ara l'Ousman Umar és el seu fill adoptiu i l'Oriol, l'Eva i el Dani són els germans catalans de l'Ousman.
Què et deu passar per dins quan tu ja sospites que el teu nadó no hi veu i un metge et confirma que és cec? Hem anat a Olot per saber com van rebre aquesta notícia dues mares: la Bintha i l'Antònia. Són les mares del Mamadou i d'en Pere, dos adolescents de 14 anys, cecs de naixement, que no els atura res i que somien ser periodistes. Amb la Binta i l'Antonia hem parlat de com veuen ara els seus fills i els hem acompanyat a l'escola de l'ONCE.
T'imagines que una parella del teu entorn mor en un accident de circulació i deixa dues nenes orfes? Et plantejaries l'opció de fer-los de pares? "Els meus fills" va rebre la carta de la Montserrat, que tenia només tres anys quan va perdre els seus pares en un accident de circulació. Ella i la seva germana Ester van anar a viure a casa dels seus oncles i ells els van fer de pares. Una història molt similar a la que va viure Carla Simón, directora de la multi premiada pel·lícula "Estiu 1993" i que també explica la seva història en aquest capítol.
Nadia Ghulam té 35 anys i va néixer a l'Afganistan. De petita va patir greus ferides a la cara i al cos a causa d'un bombardeig. Es va haver de disfressar d'home per poder treballar a l'Afganistan dels talibans quan va perdre el pare i el germà. Al cap d'uns anys, una ONG la va portar a Catalunya per operar-se i millorar, així, la seva qualitat de vida. Els badalonins Josep Soler i Maria Cané van acollir-la a casa seva durant el postoperatori, però el que havia de ser una acollida temporal es va convertir en una història d'amor entre pares i fills. Una acollida única i emocionant. Ara la Nadia té uns pares a Badalona i uns a l'Afganistan.
S'imaginen que un dia reben una trucada telefònica en què els comuniquen que el seu fill o filla ha estat segrestat per membres d'Al-Qaeda? Hi ha algú preparat per suportar durant mesos la incertesa de no saber si un fill està viu o mort? En aquest capítol Gemma Nierga es desplaça a Madrid per parlar amb la Mar i el Gregorio, pares del fotoperiodista Antonio Pampliega, un reporter de guerra que va estar segrestat durant 299 dies per milicians d'Al-Qaeda a Síria. Amb ells hem parlat de les seves pors durant el segrest i de com viuen que el seu fill no hagi abandonat la professió i segueixi viatjant a zones en conflicte.
S'imaginen tenir un fill o una filla que està acabant els estudis universitaris i un dia, sopant, els diu: "He decidit que me'n vaig a un convent perquè vull dedicar la meva vida a Déu."? Doncs això és exactament el que va passar a Assumpció Llauradó, mare de l'Efrem de Montellà, màxim responsable de l'escolania de Montserrat. El protagonista d'aquest capítol, abans de ser monjo, es deia Salvador i era el cap d'estudis de l'Institut de Puigcerdà. Quan aquest professor de música va decidir formar part de la comunitat benedictina de Montserrat ja tenia gairebé trenta anys. Una història similar és la que van viure Paco Rallo i Amparo Amat, pares de Maria Rallo, una psicòloga de 41 anys que quan estava acabant els estudis universitaris va decidir fer-se monja. Durant una colla d'anys va ser missionera a Malawi i a Kenya, i actualment viu en una comunitat religiosa de les Carmelites Missioneres a Badalona.
S'imaginen, per un moment, que un dels seus fills o filles els diu: em vull sotmetre a un canvi de sexe? Què farien si fos menor d'edat? Li signarien els papers perquè ho pogués fer? O li demanarien que s'esperés que fos més gran. En aquesta situació es van trobar la Sílvia, mare del Domènec, de 17 anys, i la Carme, mare de la Virgínia, de 23 anys. Aquest capítol el protagonitzen dues famílies que van optar per acompanyar els seus fills menors d'edat a fer el "trànsit" i els van donar tot el seu suport. Veurem com ha estat la seva vivència de viure en un cos que no correspon amb el seu sentiment de gènere.