Vam tenir un primer vicepresident de pel·lícula: Joan Casanovas. D'acord, va ser poc temps vicepresident de la Generalitat republicana, però la seva vida, de l'inici al final, és una pel·lícula amb centenars de seqüències insòlites de la nostra història. I ell, veient-ho tot des de darrere.
A l'hora d'escollir vicepresident, el president consulta l'ampolla d'aiguardent. Com hauria de ser aquest segon tan diligent? Podria ser com Lucky Luke, que dispara mentre et dona un festuc. O pot ser com Ot el Bruixot, que escombra i de pas t'omple el got?
Com van ser els cent darrers dies del govern Lluís Companys a territori català? Uns dies marcats per un descontrol general tot esperant la destral que decapitaria un país i que es pressentia al coll però encara no es veia.
La identitat digital com a assignatura optativa a l'ESO, a Galícia
Els cent darrers dies de govern són un infern. Hi ha tant per fer! Que cada dimoni ha d'omplir diàriament un quadern. Tot crema, tot és un dilema. Anem al cinema? A fer la verema?
A la postveritat li anava molt bé, amb el nou partit que acabava de crear. Una formació que tenia l'habilitat de convèncer el tall de meló, el caneló, tot el poble de Montmeló, o qualsevol teló del poble més petitó...
Anem a la fi del rei Martí l'Humà. Aquí s'acaba el casal de Barcelona. Aquí comença la nissaga castellana dels Trastàmara dins la Corona catalanoaragonesa. Una mort, una successió, uns fets d'uns dies envoltats de quilos i quilos de postveritat encara no resolta del tot avui dia.
Amors, dolors, sí, clar, colors, olors, ambientadors, assecadors, però també detonadors... Bum, bum fa l'algoritme. Però qui estima el seu ritme?
Anem al 1934: eleccions municipals. Catalunya tardarà 45 anys a tenir-ne unes altres. Però quin algoritme electoral es van fer servir aquelles eleccions? Què van decidir partits i assessors per fer-se visible en aquelles comicis? Una cosa molt i molt antiga: els mítings.
Senyores, senyors, consultors, ambaixadors, voltors, aspersors, amics castors... Tenim la infografia, l'hem provat amb una mica de ratafia, I, escolta, es veuen les coses com si fos una fotografia.
El 1935 neixen uns nous diaris a Catalunya. Són diaris moderns, llampants, amb un disseny totalment visual, amb grans titulars, amb colors, amb temes llaminadura... Pensats per ser vistos. El diari "Última hora" va començar a fer la gènesi del que serien les infografies periodístiques a casa nostra. N'expliquem la història i la seva relació amb el món polític.
Les primeres eleccions municipals del 1979 són una entrada d'aire. Ja s'havia votat el 1977 però pobles i ciutats viuen un mentrestant entre la dictadura i la democràcia. Per això el primer que s'ha de fer entrar als ajuntaments és aire.
Una de les línies d'actuació d'aquest govern. És la política transparent per això farem anar tones de detergent. Ho anirem netejant tot fins arribar a una transparència. Que ens dugui a la perfecta circumferència....
La Núria Escalona ens parla del Manual de Twitter per a institucions creat per la Generalitat de Catalunya.
Núria Escalons ens descobreix Pam a Pam, el mapa col·laboratiu de Catalunya, que mostra punts de consum responsable i economia solidària, una iniciativa de SETEM i la Xarxa d'Economia Solidària (XES). És a dir, un mapa interactiu on es pot cercar per territori, sector i criteris de l'economia solidària.
Una de les creacions originals catalanes és el paraestat. Tot el que l'Estat no ha donat a Catalunya el país ho ha creat. Se n'ha dit societat civil, però va molt més enllà. Per això, en ple franquisme, organitzacions com Òmnium Cultural no només es preocupen de la llengua i la cultura del país sinó que han de crear també un nou tipus de comunicació.
Com comunicar l'activisme social? Si ho endevines hauràs descobert la sopa d'all. O cauràs del cavall, o podràs rostir un gall La qüestió és no fer un badall ni tampoc torturar cap animal.
Enric Prat de la Riba volia "el govern dels millors". Volia per a la naixent Mancomunitat de Catalunya homes excel·lents. Per això, més enllà de les ideologies, va posar a cada lloc els millors professionals de la renaixent Catalunya. I, és clar, també va buscar els millors assessors.
Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat. Pare de la Catalunya que vol ser estat. El seu fill està desnerit, per això l'alimenta ben amorosit. I, au, a menjar tones i tones de cabrit...
