És possible un altre Txernòbil?

Recorden aquelles xapes que es van fer populars a principis dels anys 80? Al costat d'un solet somrient, es podia llegir la inscripció "Nuclears? No, gràcies". Era el lema del moviment antinuclear, i de tant en tant es produeix un accident que ens recorda que malauradament no estan tan passades de moda. Primer va ser el de Three Mile Island, als Estats Units, el 1979, qualificat amb un 5 a l'escala INES, que és als accidents nuclears el que l'escala Richter és als terratrèmols. Precisament, un terratrèmol va provocar el 2011 l'accident de Fukushima, al Japó, de nivell 6. Però la mare de tots els accidents nuclears va tenir lloc a la central de Txernòbil el 26 d'abril de 1986, i va merèixer la màxima qualificació a l'escala INES: un 7. Es va alliberar cent vegades més radioactivitat que amb la bomba d'Hiroshima i es calcula que la regió al voltant de la ciutat de Prípiat on estava ubicada la central no tornarà a ser habitable fins d'aquí ... 4.000 anys!!! La pregunta és inevitable: al pas que anem, quedarà algú per comprovar-ho? Imatge de la central nuclear de Txernòbil després de l'explosió del reactor 4, el 26 d'abril del 1986. Els residus radioactius es van escampar per la meitat d'Europa i la radiació mortal va posar en perill la vida de milions de persones. Una de les moltes coses que aporta el documental i que no sabíem fins ara és que hauria pogut estar molt pitjor. Sembla que no va faltar gaire perquè es produís una explosió d'hidrogen, que segons els experts tindria capacitat per fer desaparèixer del mapa gairebé la meitat d'Ucraïna. Caldria apujar fins al 10 el nivell màxim de l'escala INES per qualificar el que hauria estat un desastre de proporcions gegantines. Boris Gerstein, bomber de l'equip d'emergència militar: 'Si el cilindre de grafit, que va arribar als 3.000 graus, hagués entrat en contacte amb l'aigua, hauria pogut provocar una explosió d'hidrogen. Molt poca gent ho sabia, això, i segurament encara és un gran secret. (...) Si hi hagués hagut una explosió d'hidrogen, la meitat d'Ucraïna hauria quedat esborrada de la capa de la Terra.' Amb un ritme trepidant i aprofitant unes impagables imatges d'arxiu inèdites, "Retorn a Txernòbil" ("Back to Chernobyl") reconstrueix els moments immediatament posteriors a la declaració de l'incendi que va tenir en suspens tot Europa, quan les autoritats soviètiques, davant l'avanç imparable de la radioactivitat a la resta del continent, no van tenir més remei que reconèixer la magnitud de la tragèdia. De tot això, en donen testimoni enginyers, militars, bombers, personal sanitari i fins i tot una dona que va ser evacuada de la zona quan només tenia dotze anys. Escoltar ara les seves paraules amb la perspectiva dels anys, dona idea del desconcert i la por amb què va viure tot l'episodi una criatura de la seva edat. L'Oksana Braginsky tenia 12 anys quan va ser evacuada de la seva ciutat, Prípiat. 35 anys després de l'accident de Txernòbil, hi torna per primera vegada. Això és el que queda de l'auditori de l'escola de música on la seva germana va aprendre a tocar el violí. Recorda venir de públic a veure els seus concerts. En una de les seqüències la veiem passejant enmig del paisatge desolat al costat d'un dels guies que es guanyen la vida acompanyant turistes a la zona zero. L'anomenat tanato-turisme consisteix a visitar espais on ha tingut lloc una catàstrofe o una gran tragèdia, demostrant la capacitat de fascinació que tenen els episodis foscos per a la psique humana. Només cal dir que, arran de l'emissió de la sèrie "Txernòbil" ("Chernobyl"), la sol·licitud de visites a Txernòbil es va incrementat un 50%. Pista d'autos de xoc de la ciutat de Prípiat, actualment. Un altre encert del documental és que moltes de les entrevistes estan fetes enmig de les runes de la ciutat de Prípiat. Veiem el famós parc d'atraccions abandonat, l'auditori, la mateixa central i fins i tot l'interior de les cases, decadent i fascinant alhora. Aquests escenaris naturals aporten un context en cert sentit apocalíptic a la narració, però sobretot tenen el valor de subratllar i certificar absolutament el relat dels testimonis. Impressiona veure un dels enginyers responsables del disseny de la central caminant enmig d'un paisatge que sembla d'un altre món i tornant al que queda de casa seva per primer cop en més de trenta anys. Vladímir Kagan era un enginyer elèctric que es dedicava a construir plantes i reactors nuclears. Txernòbil va ser l'últim en què va treballar. 35 anys després, visita a la zona d'exclusió de Txernòbil. A la fotografia, torna a la que havia estat casa seva. Deia el recentment desaparegut Arcadi Oliveres que un exèrcit no es prepara per a la pau, es prepara per a la guerra. Una afirmació aparentment tan òbvia pren sentit en l'aclaparadora lògica militar que desprenen les paraules d'un veterà de la guerra de l'Afganistan. Explica que allà sabien perfectament contra qui calia disparar i descriu la impotència i la perplexitat d'haver-s'hi d'enfrontar a un enemic intangible: la radiació. Berl Starlokovsky, oficial de la unitat especial de seguretat: 'Jo, quan vaig lluitar a l'Afganistan, veia l'enemic cara a cara. Sabia qui era l'enemic i sabia... que l'havia de matar. Però a Txernòbil... no sabies on era l'enemic, ni qui havies de matar. Sinó que et mataves tu mateix lentament.' Poc després de l'accident, una unitat especial de seguretat va arribar a Txernòbil amb la missió de comprovar els vehicles i evitar el desordre. Els militars són també protagonistes d'uns plans que posen de relleu com el temps ens fa canviar la perspectiva. Poc després de l'accident, veiem uns camions plens de soldats que es dirigeixen a la central amb les cares cobertes amb mascaretes. Una imatge que ara ens resulta tètricament familiar però que fa poc més d'un any ens hauria semblat dantesca, digna d'una pel·lícula de ciència ficció. Curiosament, després de veure Prípiat en l'actualitat convertida en una ciutat fantasma, envaïda per la natura en un intent per recuperar allò que li havia estat arrabassat, són les imatges de quotidianitat en els dies previs a l'accident les que tenen un aire irreal, de ficció. Amb el color esvaït, per to i textura recorden les primeres sèries en color dels anys 70. La ciutat de Prípiat es va fundar el 1970. Hi vivien els treballadors de la central nuclear de Txernòbil i les seves famílies. Dos quilòmetres i mig la separen de la central nuclear de Txernòbil. Davant el lògic recel de la població amb l'arribada de les primeres vacunes contra la Covid es va dir que els avantatges superaven amb escreix els possibles riscos, un argument difícilment rebatible. Però, es pot dir el mateix de les centrals nuclears? Sobretot perquè en el cas de la vacuna no sembla haver-hi una alternativa evident, però l'energia nuclear sí que en té. No és de rebut que un país com Alemanya, on hi ha mesos sencers a l'hivern que costa veure el sol, produeixi sis vegades més energia solar que Espanya. Aquest documental serveix per posar de relleu la cara fosca de les centrals nuclears. En quin sentit és realment barata l'energia que produeixen? Quin grau de vulnerabilitat tenen en cas que algun il·luminat decideixi convertir-les en objectiu terrorista? Quan el monstre dorm, podem pensar que és inofensiu i "Retorn a Txernòbil" ens ajuda a recordar què passa quan es desperta. Potser no estaria de més actualitzar el lema que lluïen les xapes dels anys 80: "Un altre Txernòbil? No, gràcies". Més d'un milió de persones van treballar per 'liquidar' les conseqüències del pitjor accident nuclear de la història. En la imatge, els 'liquidadors' treballen a la teulada del reactor 4 de Txernòbil, el lloc més perillós del món el 1986 a causa dels altíssims nivells de radiació.