Fantasmes a l'Afganistan

Som al país dels talibans. Si el conductor no anés en compte, que hi va, aquí sempre hi van, hauria atropellat la dona vestida amb un burca blavós. De sota la tela mig endevines una veu que demana diners, asseguda a la calçada en un punt molt transitat de la carretera que va de Kabul a Jalalabad, ja a l'entrada d'aquesta ciutat de l'est de l'Afganistan. És una veu sense esperança. Una dona afganesa a Kabul, ara obligada a dur el burca (Catalunya Ràdio / Sergi Roca) A uns metres, els vehicles s'aparten al pas d'una furgoneta pick-up amb quatre talibans drets a la part del darrere, flanquejats per una bandera de l'Emirat Islàmic. Un d'ells té el dit al gallet de la metralleta amenaçadora. Són la nova llei i ordre a l'Afganistan. El nou règim dels talibans està aprenent a vendre la seva imatge a l'exterior, malgrat que la situació en aquests moments és d'estat fallit. I presumeixen d'haver-hi portat una certa calma -absolutament fictícia- en només, diuen, 24 hores: "Com vols que tinguem esperança amb aquesta gent a l'Afganistan? Sisplau, traieu-me d'aquí." Una pregunta retòrica feta amb els ulls plens de preocupació i sumada a un prec desesperat. Acabarem la cobertura amb incomptables telèfons d'afganesos a la llibreta i amb la impotència gravada al cervell. Ja fa més d'un mes de la caiguda de Kabul a mans dels talibans. La sensació, entrant a Kabul, és que tot és massa recent. És un canvi brutal que, entre moltes altres coses, també s'ha notat al sector sanitari de l'Afganistan: falten materials, personal, i podrien acabar tancant uns 2.000 centres sanitaris, la meitat dels que hi ha al país. De seguida t'acostumes, però, a parlar amb els afganesos de l'ara, amb els talibans, i l'abans, els 20 anys amb ells apartats a zones tribals. Talibà a la frontera de Torkham, entre l'Afganistan i el Pakistan (Catalunya Ràdio / Sergi Roca) Camps d'entrenament de forces afganeses -les que van renunciar a enfrontar-se als talibans- abandonats, armament americà ara en mans d'homes amb barba, turbant, xancletes i vestits amb el característic "salwar kameez". Són ciutadans sense la feina que a molts d'ells els havien garantit els estrangers durant quasi 20 anys, abocats a les portes dels bancs tancats perquè s'ha congelat l'ajuda exterior... Com diu l'escriptor Ahmed Rashid a "Els talibans" (Ed. Empúries 2001), el fonamentalisme allunya la comunitat internacional i, per tant, l'ajuda pel poble afganès. L'abrupta carretera entre Kabul i Jalalabad (Catalunya Ràdio / Sergi Roca) I el que no es veu encara és pitjor. Famílies senceres amagades, canviant de casa cada dos dies, intentant passar desapercebudes, perfil baix, buscant l'oportunitat, el visat, l'escletxa per sortir del país. Alguns ho aconseguiran. Fins i tot d'ètnies minoritàries, com els hazara, fàcils d'identificar per les faccions orientals, nas axafat, ulls ametllats. És un miracle que arribin vius a països veïns com el Pakistan, atemorits pel record de tantes morts a mans dels talibans en el passat. Els afganesos han relativitzat la seva relació amb la mort. Lluiten contra els elements. Es diguin talibans, mujaidins, bombes, Estat Islàmic, senyors de la guerra o drons americans... Porten dècades fent-ho. I s'adapten. I de cop i volta somien, perquè després se'ls torni a arrencar el futur de les mans i no entenguin com és que s'han tornat a quedar sols. Les dones han quedat rellegades a un últim pla, esclaves de per vida d'un sistema que les menysprea (Catalunya Ràdio / Sergi Roca) La dona vestida amb el burca s'aixeca, enmig de clàxons i venedors de panotxes de blat de moro a l'entrada de Jalalabad. Camina amb un rumb fixe, com si levités, amb la tela arrossegant-se, agafant pols, movent-se com un fantasma. És com si no tingués ànima. A l'Afganistan els talibans volen gent, i sobretot dones, sense ànima. Volen fantasmes. Però aquesta vegada potser els costarà més.

Fantasmes a l'Afganistan

Els talibans volen gent, i sobretot dones, sotmeses i sense ànima... volen fantasmes