Flotats porta una dècada esperant que el contractin per fer teatre a Barcelona

Josep María Flotats tenia 15 anys quan va actuar per primer cop. Era al gran teatre del Liceu, amb l'obra "Joana d'Arc".

Ara, amb 83 anys, torna als escenaris amb l'obra "París 1940", un acte d'amor cap a l'obra del seu mestre Louis Jouvet. 

L'artista recupera el treball a la sala gran del Teatro Español, a Madrid, on es podrà veure fins al 8 de gener.

I és que l'artista comparteix amb Catalunya Ràdio com, instal·lat a Madrid des de fa anys, és més lluny de Catalunya del que voldria:

"Els meus desitjos de fer teatre a Barcelona hi són des de fa 10 o 15 anys.

Però no s'ha donat la possibilitat, i no per part meva."

Flotats afegia que ha demostrat fidelitat a la ciutat on va néixer, però suggeria que té tancades les portes de la capital catalana:

"La vida és la que és, i treballes allà on t'obren les portes i et diuen: 'Vingui aquí quan vulgui'.

I llavors hi vas."

L'últim cop que Flotats va treballar a Catalunya va ser dirigint "El joc de l'amor i de l'atzar" del dramaturg francè Pierre de Marivaux. Una obra que es va poder veure l'any 2014 a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), en motiu del vintè aniversari del naixement del teatre.

L'amor innegociable pel teatre 

L'actor i director segueix entregat al teatre, que per ell --diu-- és un refugi, una declaració d'amor que no treu que mantingui el pànic escènic després de tot aquest temps actuant:

"Em continuo preocupant terriblement per la feina que faig. Amb una angoixa cada vegada més gran.

Però per voluntat i per compromís amb mi mateix, i de cara al teatre que estimo, i al teatre que vull servir, em diuen moltes vegades que soc un perfeccionista.

No, el que intento és fer les coses el millor possible, i entregar-m'hi completament."

I això fa a "París 1940", una obra on dirigeix, actua, on ha dissenyat el vestuari, l'escenari, i la banda sonora.

Una obra que porta a escena per tercer cop, que recupera temps convulsos, i que li permet explicar-se a si mateix:

"En uns moments socialment terribles, l'art s'ha d'intentar preservar i sobreviure per sobre de la barbàrie.

I em sembla important en aquest segle que vivim de mecanització de tot, de comercialització de tot, en què  ja no som ciutadans, gairebé només som consumidors."

Flotats afegeix que el teatre és el seu últim refugi, la seva vida, i que ni pensa a retirar-se:

"No ho he pensat. Potser algun dia em despertaré i ja no tinc més ganes de fer-ho, o no puc.

Però, en tot cas, com abandonar la passió de la meva vida? Si hagués estat fill de milionaris jo hauria pagat per fer aquest ofici, i seguiria pagant".

Flotats confessa que no té prou vida interior, ni tan rica, per baixar dels escenaris.

Un passat tumultuós a Catalunya 

El govern de la Generalitat va rellevar Flotats de la direcció del Teatre Nacional de Catalunya el 30 de juny de 1997.

Aquell relleu va culminar el pols que l'artista, el primer director que mai va tenir el teatre, havia mantingut amb el llavors conseller de cultura.

Joan Maria Pujals va esgrimir falta de confiança en l'actor i una mala gestió per destituir-lo i substituir-lo per Doménec Reixach. 

Els seus enfrontaments venien de lluny. En el discurs d'inauguració del teatre, l'11 de setembre del 1997, Flotats es va queixar amb vehemència de les mesures de control del TNC que Pujals havia decidit mesos enrere.

Per la seva banda, poc abans de la inauguració, Pujals va intentar limitar les responsabilitats de Flotats al capdavant del teatre.

A més, el dia que va fer el seu balanç de comiat del TNC, Flotats va qualificar Pujals com un "jovenet amb estil de terratinent tarragoní que s'ha volgut menjar el món".

L'artista també va ridiculitzar l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, imitant la seva manera de parlar, i va acusar de "vulgar" la manera com la Generalitat el va acomiadar.

Flotats fins i tot va assegurar que, durant una reunió al seu despatx, Pujals se li va abraonar i li va cridar de forma amenaçadora.

Jordi Pujol va sortir en defensa de Pujals dient que va ser una reunió dura i desagradable, però que "segur que no el va amenaçar".

Anys després, el 2015, la Generalitat va homenatjar Flotats. Es va descobrir una placa commemorativa en honor seu i ell va augurar que seguiria al peu del canó:

"Seguiré donant guerra molt de temps, encara no s'ha fos el plom de la bala que m'ha de matar i, a més, els que disparen ho fan molt malament."

El "París 1940" que Flotats interpreta ara es podrà veure a Madrid fins al 8 de gener.