Francesc Betriu, Gaudí d'Honor 2020

La junta directiva de l'Acadèmia del Cinema Català, formada per Isona Passola (presidenta), Joan Bas (vicepresident), Judith Colell (secretària), Agustí Argelich (tresorer) i els vocals Josep Maria Civit, Maria Molins, Paco Poch, Sílvia Quer, Edmon Roch i Eduard Sola, ha acordat distingir el cineasta Francesc Betriu amb el Premi Gaudí d'Honor-Miquel Porter 2020, màxim reconeixement del cinema català. Rebrà el guardó honorífic l'endemà del seu 80è aniversari en el marc de la cerimònia de lliurament dels XII Premis Gaudí, que tindrà lloc el diumenge 19 de gener de 2020 a l'Auditori del Fòrum CCIB. L'Acadèmia ha volgut distingir Betriu "per la seva consistent i dilatada trajectòria com a director, guionista, productor, distribuïdor i crític, així com pel seu ferm compromís social i per la diversitat de la seva producció, que inclou curtmetratges, documentals, sèries de televisió i, sobretot, llargmetratges, entre els quals destaquen pel seu nivell d'exigència crítica i artística 'Furia española', 'Los fieles sirvientes', 'La plaça del Diamant', 'Réquiem por un campesino español' i 'Sinatra'". Fins avui han estat guardonats amb el Premi Gaudí d'Honor-Miquel Porter Jaime Camino (2009), Josep Maria Forn (2010), Jordi Dauder (2011), Pere Portabella (2012), Montserrat Carulla (2013), Julieta Serrano (2014), Ventura Pons (2015), Rosa Maria Sardà (2016), Josep Maria Pou (2017), Mercedes Sampietro (2018) i Joan Pera (2019). Francesc Betriu (Organyà, 1940) és un nom essencial per entendre l'Espanya de la dictadura i la Transició o les relacions entre el cinema i la literatura, amb una amplíssima formació acadèmica que inclou estudis en Ciències Econòmiques i Ciències Polítiques i la diplomatura en Sociologia, així com estudis especialitzats en Direcció a l'Escola Oficial de Cinematografia de Madrid, on va poder aprendre de mestres com Berlanga, Borau, Saura o Sáenz de Heredia. Durant els anys 60 treballaria com a corresponsal a Madrid per a la revista Fotogramas i com a director de la Revista Española de Sociología, i formaria part de la companyia de teatre independent Los Goliardos. Un pioner del curtmetratge El 1965 va rodar amb Pedro Costa Musté el curt documental "Los Beatles en Madrid", títol que la censura franquista prohibiria. Quan va tornar de fer la mili a l'Àfrica, amb 28 anys, s'aventuraria a crear la productora In-Scram, pionera a Espanya en la producció de curtmetratges de ficció, que va ser responsable de 13 curtmetratges de 13 minuts amb 13 director novells. Entre altres directors, hi van debutar tres dels seus companys de l'Escola de Cine de Madrid: Manuel Gutiérrez Aragón, José Luis García Sánchez i Antonio Drove. Van formar també part d'In-Scram reconeguts professionals com Pablo G. del Amo, Carmelo Bernaola, José Luis Alcaine, Luis Megino, Antonio Gamero i el seu amic Benet Rossell. La literatura en el cinema En la dècada dels 70, Francesc Betriu debuta com a director de llargmetratges amb "Corazón solitario" (1972) i "Furia española" (1975), guions coescrits amb José Luis García Sánchez. En pocs anys es faria un habitual de les adaptacions cinematogràfiques d'importants obres literàries. "La Plaça del Diamant" (1982), de Mercè Rodoreda, amb Sílvia Munt en el paper de la Colometa i Lluís Homar en el d'en Quimet; "Réquiem por un campesino español" (1985), de Ramón J. Sender, amb Antonio Ferrandis, Fernando Fernán Gómez, Terele Pávez i un jove Antonio Banderas; les sèries "Vida privada" (1987), de Josep M. de Sagarra, protagonitzada per Josep Maria Pou, i "Un día volveré" (1990), de Juan Marsé, amb Charo López, Eusebio Poncela, Assumpta Serna i Juanjo Puigcorbé al repartiment, o "Una pareja perfecta" (1997), adaptació de la novel·la de Miquel Delibes "Diario de un jubilado", protagonitzada per José Sazatornil i Antonio Resines, són alguns exemples de la seva capacitat de portar la literatura al cinema. "Mónica del Raval" (2008), "El día que murió Gracia Imperio" (2012) i "L'últim aviador" (2019) són els darrers títols d'una dilatada filmografia construïda al llarg de més de sis dècades. El reconeixement de l'Acadèmia del Cinema Català s'afegeix al Premi Sant Jordi de Cinematografia per la seva trajectòria (2014), al Premi Jordi Dauder (2017) i a l'homenatge que li ha dedicat el 28è Festival de Cine de Madrid (2019), entre d'altres. Rècord de talls de la censura espanyola, Betriu pertany a una valenta generació de cineastes que va deixar el seu segell durant el franquisme i la Transició, amb un cinema compromès, transgressor i mutilat. Ell va patir les conseqüències de la censura des del seu primer curtmetratge: Fraga Iribarne prohibiria "Los Beatles en Madrid" sense ni tan sols veure'l, acusat de desmentir la versió oficial de fracàs d'aquesta gira que va voler difondre el règim ("Los Beatles pasaron por Madrid sin pena ni gloria."). En aquesta línia destaquen pel·lícules de sàtira social com "La viuda andaluza" (1976), "Los fieles sirvientes" (1980) o "Furia española" (1975), el llargmetratge que compta amb el rècord de talls de la censura espanyola: 22 en 11 minuts. La cinta seria una de les últimes que veuria el dictador Franco abans de morir. Gran col·leccionista cinematogràfic Francesc Betriu va donar l'octubre passat a la Universitat de Lleida la seva valuosa col·lecció, testimoni de les relacions del cineasta amb la literatura. La donació inclou, a més de prop de 7.000 llibres de cinema, 4.000 revistes i 3.000 programes de mà, les correccions de Mercè Rodoreda, a mà, sobre el guió de la sèrie "La plaça del Diamant"; les del poeta Gil de Biedma, guionista de "Vida privada", o el testimoniatge inèdit de 33 dones empresonades pel franquisme, que formava part d'un projecte de Betriu amb el poeta Joaquim Horta i el seu amic Ovidi Montllor. També s'hi inclouen altres curiositats, com les notes escrites per Joaquín Sabina sobre la banda sonora de "Sinatra"; el Premi de Cinematografia de la Generalitat el 1988; els dibuixos originals de Josep Maria Beà per l'"story-board" de "La ciudad de los prodigios", que no es va arribar a rodar; esbossos originals de Gil Parrondo, director artístic d'"Un día volveré"; dos dictàmens de la junta de censura rebutjant "Furia española", o la carta ministerial amb els talls dels censors al guió de "Corazón solitario".