Franco è morto, viva Franco!

Pocs artistes com Franco Battiato han sabut connectar amb tantes generacions de melòmans des d'una aposta estilística tan singular. Només cal pensar en "Fetus", el seu debut en solitari ara fa 50 anys, un disc d'instrumentació electrònica inspirat en el món feliç d'Aldous Huxley i a contracorrent de la música italiana de l'època. Abans d'omplir estadis als anys 80, Battiato va ser el jove talent que cridava l'atenció de l'escena milanesa amb la complicitat de Giorgio Gaber, però també el geni convidat per Brian Eno o John Cale per telonejar els seus concerts.
 

Els inicis fundats en l'experimentalisme van sembrar admiració i desconcert, però la riquesa musical de Battiato és d'extensió dilatada: de l'avantguarda a la música pop, del rock al progressive i a la música ètnica. Potser per això l'han aplaudit i l'han cantat arreu, potser per això vol que seguim ballant (mai no ho farem amb la seva elegància, purtroppo).

A la música hi ha la lletra, i a les lletres, tot un món

Lluny de l'extravagància gratuïta, els textos de les seves cançons revelen un paroliere sensible i crític, fins i tot quan recupera el seu sicilià a l'elegíaca "Stranizza d'amuri", una cançó bellíssima que és també un clam antibel·licista. El concurs del nonsense irònic i crític en clàssics com "Cuccuruccucù" o "Bandiera bianca", el diàleg entre l'ascetisme i la biologia de "L'animale", l'esoterisme còsmic de "La cura", la indagació sobre l'amor i la seva pèrdua a "La stagione dell'amore", o aquella història gogoliana de Sant Petersburg concentrada en la meravella de "Prospettiva Nevski", on ens va regalar un dels versos més abracadabrants de la música italiana: "E il mio maestro mi insegnò com'è difficile trovare l'alba dentro l'imbrunire".

Difícil no trobar sempre en Battiato una espurna de genialitat disparada en una o altra direcció, dels textos amb accent místic a la filosofia sufí, de la crítica disfressada d'ironia a l'absurd festiu i ballable.
 

El llegat del "proletari espiritual" que ha estat Battiato és robust i memorable. Una entrevista a La Repubblica, l'agost del 1989, concentra una de les millors autodefinicions de la seva manera d'entendre l'art: "Hi va haver un moment on vaig creure que la música era una finalitat i un altre on vaig creure que la música era el mitjà. Avui he arribat a la conclusió que la música és transformació". Grazie ancora una volta, maestro.