">
Francesc Candel publicava, l'any 1963, el seu llibre "El altres catalans". El llibre va provocar un autèntic furor, i no costa endevinar el perquè. S'expressava amb tota claredat, era entretingut i parlava, en ple franquisme, d'un tema ben delicat i de rabiosa actualitat. Parlava sense embuts de la immigració massiva que estava rebent Catalunya en aquells anys. Candel era un immigrant més i també era, en el sentit més profund de la paraula, un impertinent. Ficava el dit a la nafra sense cap mena de por. Ja ho havia fet amb la seva novel·la, "Donde la ciudad cambia su nombre", i havia tingut molts problemes. Parlava massa clar. Se li empipava el règim i se li empipaven els seus veïns, els protagonistes del llibre, disgustats amb la cruesa amb què els retratava.
ESCOLTA-HO ARALa integració dels nouvinguts, a Catalunya, és sobretot un procés cultural i lingüístic. La diferència més evident amb altres territoris del regne d'Espanya és la llengua pròpia, i per tant sembla lògic que com a element d'identitat sigui tan destacat. Però tal com ens apunta Paco Candel, la catalanitat també passa per l'orgull. L'idioma és bàsic, però fins i tot sense idioma hi ha sentiment de pertinença. Per sentir-se català el més important és sentir-se'n orgullós. El franquisme ho fa tot més complicat, i avui en dia tendim a pensar que, sense els obstacles posats pel règim, l'adaptació dels immigrants hauria estat molt més fàcil. Paco Candel no hi insisteix gaire, en aquest concepte, potser per temor a la censura. Sí que ho admet, que el sistema polític nacionalcatòlic no hi ha ajudat gens, però s'esforça en desmarcar-ne les persones nouvingudes, que en tot cas serien unes víctimes més d'aquest sistema.
Avui dia, qualsevol persona de més de quaranta anys recorda algun barri de barraques. Els darrers nuclis a Barcelona no van desaparèixer fins als Jocs Olímpics de 1992, quan van ser enderrocades les últimes de la Perona. Per desgràcia, les barraques han estat un mal crònic de la gran ciutat durant moltes dècades. I han anat sempre associades als primers nouvinguts. Cap als anys cinquanta, apareix el suburbi tal com el coneixem avui. Blocs interminables de pisos, en règim protegit, econòmic, cooperatiu o fins i tot de més alt estànding. Les noves barriades proliferen en la segona meitat del segle XX; allotgen als que tenen alguns estalvis i als més afortunats de les barraques, que hi acaben sent reallotjats.
Qui són aquests "altres catalans"? Quin futur volen? Cap on fan avançar el país? Candel, que va popularitzar l'expressió "els altres catalans", i que se'n considera part, ens dona la seva opinió de tot plegat. La seva visió, tot i la seva ironia constant, i malgrat retratar totes les misèries humanes imaginables -i en troba per donar i vendre-, és una visió optimista. Candel creu que Catalunya en sortirà renovada i reforçada, de la immigració del segle XX. Mira els infants i hi veu il·lusió, hi veu millora, hi veu futur. Els que ell anomena "els altres catalans", i que segons ell tenen la missió de construir la nova catalanitat, una tasca que fins i tot als catalans de soca-rel, els de tota la vida, tenen dificultats per complir.
Estefania de Requesens, com sa mare, és de l'alta aristocràcia, i segons els testimonis té una sòlida formació cultural i una intel·ligència excepcional. A més, forma part d'una família molt selecta que té bons contactes amb la reialesa. Fins i tot sembla que es poden permetre el luxe de casar-se per amor! Com va poder ser, això tan insòlit? Doncs corre l'any 1519 i l'emperador dorm a Molins de Rei, precisament a un dels palaus dels Requesens. Allà es coneixen la filla del senyor del palau (Estefania) i l'ajudant fidel de l'emperador, el camarlenc Juan de Zúñiga. Potser es van enamorar. En tot cas, segur que la unió va ser voluntària, i seria sempre forta i resistent als embats del temps. El marit seria nomenat preceptor de l'infant de Castella, el futur totpoderós rei Felip II. Gràcies a aquesta funció, marit i muller compartirien les vicissituds de la cort i ella ens ho explicaria.
És molt valuosa la llengua d'Estefania de Requesens, que sempre usa el català i ens dona una idea molt rica de l'estat de la llengua en aquella època. Estefania no està fent cap reivindicació patriòtica, fa el que considera més normal quan el castellà encara no s'havia imposat per la força. En la llengua i en altres aspectes, els catalans es consideraven de nació diferent. Ara bé, a la cort de l'emperador Carles ja havien aparegut les primeres friccions entre nacionalitats. El primogènit d'Estefania, encara un nen, les viu en companyia del príncep, el futur gran rei Felip II. I sobretot davant dels seus companys de joc, petits nobles castellans de la cort.
No, la cort castellana no era Versalles. Les cartes d'Estefania ens pinten un quadre molt auster. Veiem un ambient molt tancat, moralista i a voltes fins i tot parroquial. No s'hi veu cap festival dels sentits, ni cap luxe desbordat. Hi fa fred, els nens es moren com a mosques i l'emperador té atacs constants de gota que el desesperen, com passa a tants altres senyors. Els espais són estrets i foscos. Els darrers anys d'Estefania a la cort no devien ser bons. Hi havia guerres constants contra els turcs i contra els protestants. El 1546 mor el marit. També mor la seva mare idolatrada, Hipòlita, la marquesa de Palamós, amb qui havia mantingut una correspondència tan intensa. Ja res no la lliga a la cort, Estefania es trasllada a Barcelona, on al cap de poc perd els seus dos fills més petits. D'un total d'onze fills que ha vist néixer, només n'hi queden quatre. Quan encara no ha fet els 50 anys, mor de dolor i aflicció Estefania de Requesens.
Som al Mas Perxers, a Agullana (Alt Empordà) a finals de gener de 1939. És l'última nit que Antoni Rovira i Virgili, com tants d'altres, passa a la Catalunya republicana. L'endemà començarà l'exili francès. Ens explica amb molta senzillesa el seu comiat; "Aquí hi ha alguna cosa que s'acaba, que panteixa, que mor tràgicament. Sota els meus peus, la terra de Catalunya s'enfonsa. Tinc la certitud de perdre-la, dintre de poc temps i qui sap per quant." No tothom va ser tan lúcid com Antoni Rovira i Virgili, ni tan conscient de la magnitud de la tragèdia. És per això que la seva crònica, escrita just després de la fugida a França, resulta avui tan sorprenent i tan imprescindible per entendre què va passar i què va significar aquella desfeta.
El Bibliobús va ser l'autobús del servei de biblioteques del front que, un cop desfet el front de guerra, es va dedicar a fer de camió-escombra dels homes de lletres. Els serveix per anar fins a la frontera i passar a l'exili de França. És simbòlic com tota una generació de talent cultural ha de fugir del país en un vehicle dedicat als llibres. Els dos busos quedaran abandonats, un cop feta la feina, als carrers de Perpinyà. I totes aquelles eminències grises que havien sostingut l'esplendor cultural i el lliure pensament de la República es dispersaran en l'exili. Serà una pèrdua irreparable, i per sempre. La Catalunya franquista serà un país molt més gris per molts motius, però també perquè les ments més lúcides del moment hauran de marxar. La majoria ja no tornaran.
La sensació de pànic, de la gent que fuig de les tropes franquistes, és present arreu. La urgència i la pressa per passar la frontera no és gratuïta; tothom sap que qualsevol persona compromesa amb la República serà despatxada sense ni un bri de compassió. Tres anys de progressió militar de Franco, a tota la Península, ho han deixat prou clar. Cal fugir per salvar la pell. L'èxode de refugiats es converteix, entre gener i febrer del 1939, en una veritable allau humana. Centenars de milers de persones, fins a mig milió segons algunes fonts. Són polítics, intel·lectuals compromesos, el gruix de l'exèrcit republicà, però també famílies normals i corrents. El caos agafa tothom desprevingut i genera un tap de persones, vehicles i animals que embussa totes les carreteres.
Antoni Rovira i Virgili explica el pas de la frontera: la barrera finalment s'obre i poden entrar i salvar la pell a França. Estaven salvats, però començava una condemna molt més llarga del que s'imaginaven. Per als que van sobreviure, i per als descendents dels que van marxar, l'exili va durar fins a quaranta anys llarguíssims. La majoria no va tornar mai. Rovira i Virgili va ser d'aquests, va arribar a ser president del Parlament de Catalunya a l'exili, va escriure abundosament i no va abandonar mai la il·lusió de tornar algun dia i de reconstruir el país. Però no va poder ser. Va morir el 1949 a Perpinyà, amb el consol de trepitjar terra catalana però sense poder travessar la frontera cap al sud.