La generació sandvitx són majoritàriament dones, d'entre 40 a 64 anys, atrapades entre la feina i les cures de pares dependents i fills menors, com el pernil dolç i el formatge entre dues llesques; i això els genera una tensió, esgotament i estrès terribles. Com hem arribat fins aquí? Segons un estudi de l'Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona, a Catalunya 60.000 persones formen part de la generació sandvitx, i va a l'alça per l'endarreriment de la maternitat, l'envelliment de la població, la falta de recursos per acompanyar les cures i el retard en l'emancipació dels joves. La Montse té dos fills petits i una mare 100% dependent:  "És molt dur cuidar alhora fills petits i pares dependents: ningú et prepara, ni t'ho explica, ni t'acompanya i és un desgast físic, emocional, mental, de parella i familiar. L'administració s'ha de posar les piles perquè és una emergència social." Aconseguir la llei de la dependència o tenir plaça en una residència requereix llargues esperes. Hi ha famílies que amb els propis ingressos han de pagar una residència o bé deixar de treballar o reduir la jornada per cuidar els pares, que requereixen atenció 24 hores, denuncia l'antropòloga del grup Afin de la UAB Bruna Álvarez. I tot això a la vegada que es cuiden els fills petits, sense temps ni descans, assevera l'antropòloga:  "Així com els estudis mostren que els homes s'han començat a implicar més en la criança, la cura dels grans segueix socialment i majoritàriament en mans de les dones." La cura dels nostres grans recau majoritàriament en les dones que han de trobar temps per a l'autocura emocional (canva) Atendre les necessitats de pares, fills i cuidadors Hi ha encara el mandat que són les dones les que han de cuidar i, si no ho fan, se senten culpables, apunta la psicòloga clínica i terapeuta Milos Salgueda, que reconeix que moltes d'elles no van a teràpia perquè no tenen temps malgrat estar desbordades: "S'ha de repartir millor aquestes cures invisibilitzades i a la vegada buscar temps per a l'autocura emocional, ni que siguin només cinc minuts al dia, per sortir de l'estat d'alerta." Fer de pares als mateixos pares, dependents i vulnerables, genera confusió en l'ordre familiar i culpabilitats, i amb la voluntat de protegir es tracta la gent gran com si fossin infants, alerta la psicòloga familiar Silvia Palou, i hi ha el risc que s'acabin comportant com a criatures petites: "Però perdre capacitats no vol dir deixar de ser un adult savi, i cal establir un diàleg per veure com els nostres grans volen ser cuidats. S'han de veure les necessitats de cada part: els fills menors, els pares grans i el cuidador; i trobar un equilibri que no faci trontollar el sistema familiar." I tenir present, afegeix la psicòloga, que a l'hora de cuidar els pares grans sovint afloren els vincles i ferides familiars entre germans en la família d'origen. Posar les cures al centre Cuidar pares i fills a la vegada és una oportunitat per elaborar dols, per treballar pors; per reconèixer el que portem dels nostres pares i mares; per agrair les cures rebudes, i també és una oportunitat de connexió intergeneracional, entre avis i nets. Cuidar pares i fills és una oportunitat per a la connexió intergeneracional i per transmetre el valor de cuidar (canva) I és també una ocasió per transmetre el concepte de la "cuidadania", el valor i la riquesa de cuidar, i per parlar amb els fills de la mort i de la malaltia, coincideixen les expertes. Per l'antropòloga Bruna Àlvarez:  "Quan estem cuidant, el nostre entorn social veu que estem cuidant, i per tant els altres també hi poden fer més, perquè cuidar és responsabilitat de tots, no només de qui cuida com una responsabiliat individual, s'han de socialitzar les cures." Àlvarez reivindica més suport social i estatal per posar les cures al centre en les polítiques, perquè l'inici de la humanitat, assegura recordant les paraules de la també antropòloga Margaret Mead, va ser amb les cures.