No sé vostès, però jo no puc deixar de pensar en la gent d'Ucraïna. Famílies que fa quatre dies feien una vida semblant a la nostra i que ara són en una estació de metro perquè a casa els pot caure a sobre una bomba o, en el millor dels casos, estan fugint del país amb una maleta i sense saber si hi podran tornar. Però, sobretot, no em puc treure del cap els homes i les dones que han hagut de posar-se a lluitar, que no eren soldats i ara empunyen una arma i saben que és molt probable que hagin de matar si no volen morir ells. Persones normals i corrents que arrisquen la vida per intentar salvar el seu futur. Com es processa això mentalment? Com passes de ser un dia mestra o dentista i l'endemà a fer de soldat? És impossible d'imaginar.   Haver arribat fins aquí, fins aquesta guerra que ja fa cinc dies que dura, és un fracàs col·lectiu. Tan fracàs com no haver pogut aturar la guerra larvada al Donbass durant els últims 8 anys. Necessitem organitzacions internacionals fortes que siguin capaces d'aturar els Putins que hi ha al món. I ara no les tenim. Massa interessos pel mig. Costa ser optimista i pensar que aquesta crisi serà un revulsiu i que les democràcies es faran més fortes. Costa ser optimista quan veus que el Consell de Seguretat de l'ONU, que és l'organització que es va crear per mantenir la pau al món, està presidit justament ara per Rússia, o sigui, per Vladimir Putin.