La guerra a Ucraïna fins i tot ha canviat la manera de saludar-se dels ucraïnesos. Ha cohesionat un país on convivien els nacionalistes de parla ucraïnesa de l'est i els russòfons de l'est i el sud. Comparteixen una ferma determinació de resistir, malgrat que s'enfronten al segon exèrcit més potent del món. Tenen el convenciment que acabaran guanyant, però esperen rebre més ajut per no allargar un conflicte que ha arribat fins a l'últim racó del país. També als pobles i ciutats més allunyats dels bombardejos. Els televisors repeteixen tots els missatges patriòtics de l'exèrcit i les crides inflamades a la resistència del president Volodímir Zelenski. Al carrer, a les biblioteques, als centres cívics, a les escoles, a les universitats... els civils fan teles de camuflatge i s'armen per protegir cada racó d'Ucraïna de l'invasor. Fins i tot s'han desenterrat búnquers oblidats de fa 80 anys.   Ciutadans ucraïnesos entrant en un búnquer a Lviv (CCMA)   El perill de la carretera Els accessos a les poblacions més petites i allunyades del front també estan tallats per barricades muntades pels mateixos veïns. Busquen sabotejadors, suposats espies de Rússia. Els dies posteriors a l'inici de la guerra, circular per carretera va arribar a ser tan complicat que, a mitjans de març, les autoritats ucraïneses van haver de demanar que s'aixequessin molts dels check-points per no entorpir tant la vida quotidiana i facilitar l'abastiment i el moviment de persones. Només a Lviv es van arribar a reduir els controls una cinquena part. L'alcalde va demanar a la població que deixés la feina als professionals: a la policia i a l'exèrcit. Al cap de pocs dies era evident la disminució. Però els que van quedar eren molt més contundents.   El centre d'Odessa, amb barricades al març, abans que la ciutat fos atacada per forces russes (Carles Prats Padrós)   Via lliure al tren Moure's per carretera pot arribar a ser un calvari: llargues cues, controls molt seguits i revisió exhaustiva de la documentació... La gran sorpresa és que els trens continuen funcionant, malgrat la guerra. De fet, el ferrocarril ha servit per evacuar de les zones de conflicte milers de persones, a banda de les moltes que han fugit amb el seu propi vehicle privat o autobusos.   Ucraïna és el segon país més extens de tot Europa, darrere de la mateixa Rússia, i el tren ha estat la manera més eficaç per escapar-se de les bombes (Carles Prats Padrós)   Els desplaçats no han de pagar bitllet per fugir de les zones de conflicte. I una bona mostra de l'eficiència del servei i la modernitat del país és que els horaris es poden consultar per internet. Quan vam viatjar de Lviv a Odessa amb un tren de nit, vam poder comprovar la comoditat de desplaçar-se amb ferrocarril. Cabines de quatre lliteres, com el clàssic Talgo que feia el trajecte París-Barcelona. Dotze hores de trajecte sense poder aixecar les cortines, això sí. Per raons de seguretat, el tren viatja a les fosques i així evita cridar l'atenció en plena nit. La fiabilitat del servei va quedar palesa amb el viatge que van fer els primers ministres de Polònia, Txèquia i Eslovènia per escenificar el suport a Zelenski fins al cor del conflicte, a la mateixa Kíiv.   El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, i el primer ministre, Denís Xmihal, durant la reunió amb els líders de Polònia, Txèquia i Eslovènia (Reuters)   Llarga travessa per fugir Però les primeres setmanes de guerra, els desplaçaments eren un malson. Per les aglomeracions i les llargues distàncies. I és que Ucraïna és el segon país més extens d'Europa, darrere de la mateixa Rússia. Els desplaçats que arribaven a Lviv explicaven que havien patit molt. El viatge podia durar tot un dia, sense lloc per estirar les cames, i sense aigua ni menjar en alguns casos. S'ha de tenir en compte que moltes famílies viatjaven amb nens molt petits, gent gran, persones malaltes o discapacitades i molts animals de companyia. Aquesta ha estat una de les imatges de l'èxode, de la major catàstrofe humanitària a Europa des de la Segona Guerra Mundial.   Milers de famílies que fugen dels bombardejos a l'est del país fan escala a Lviv abans de travessar la frontera de Polònia, a uns 80 quilòmetres. És el cas d'aquesta dona i els seus dos fills, acompanyats del seu petit gos, a principis de març (CCMA)   Desplaçats del primer món Un cop arribats a Lviv, molts feien una parada d'un parell de dies en hotels, hostals, albergs, pavellons, cases d'amics o coneguts o, fins i tot, de desconeguts. La solidaritat ha començat pels mateixos ucraïnesos. Un cop reposats, tornaven a marxar, aquest cop cap a Polònia. Moltes de les mares i fills portaven els seus gossos i gats. Una imatge que va fer la volta al món. Com també la de riders de Glovo i altres empreses locals que busquen els seus clients a les llargues cues de l'estació de Lviv. No eren pocs els que havien demanat menjar a través de l'app corresponent mentre esperaven agafar el tren. A pocs metres, parades d'ONGs locals i internacionals donaven menjar calent als desplaçats amb menys recursos. Sovint, entre els voluntaris, hi havia també joves que havien fugit de les zones de conflicte, que eren a la vegada víctimes.   Cohesió interna Si alguna cosa ha aconseguit l'agressió russa és cohesionar la societat ucraïnesa. Ciutadans de parla ucraïnesa i de parla russa s'han sentit igualment atacats i indignats. A l'oest del país, amb majoria de població de parla ucraïnesa i molt nacionalista, el relat habitual és que ja s'ho esperaven. A l'est i al sud, els llaços culturals, lingüístics, religiosos i molt sovint familiars amb Rússia són molt estrets. La incomprensió és absoluta, com ens explicava un antic soldat de l'exèrcit roig. Bombardegen el país els que podrien ser els nets dels seus antics camarades. Davant de l'agressió, centenars de voluntaris que no havien tocat mai una arma estan aprenent a disparar, també a les ciutats de parla russa.   De no haver tocat mai una arma a aprendre a disparar en tres dies (C)   Nova forma de saludar El patriotisme s'ha exacerbat amb la guerra. Fins i tot ha canviat la manera de saludar. Molts ucraïnesos ja no diuen "bon dia". Han substituït l'habitual "Доброго дня" (Dobroho dnya), per una salutació patriòtica molt popular entre les tropes: "Слава Україні" (Slava Ukrayini) "Glòria a Ucraïna!" La resposta esperada és un: "Героям слава!" (Heroiam slava!) Glòria als herois, que han donat la vida per la pàtria.   Pancarta propagandística als afores de Mikolaiv (Carles Prats Padrós)   És la mateixa expressió que es pot veure arreu del país en molts dels cartells propagandístics que hi ha a l'interior de les ciutats o als panells informatius de les carreteres. Les crides patriòtiques conviuen al costat d'anuncis de grans magatzems o altres tipus de reclams comercials. També sorprèn veure cartells en rus dirigits específicament als soldats de Putin. I el missatge és sempre el mateix: "Foteu el camp!"   Fervor patriòtic televisat L'himne d'Ucraïna és omnipresent a les ràdios i les televisions. En tot moment, s'alimenta el fervor patriòtic. Encens la tele i hi apareix un anunci de l'exèrcit. Canvies de canal... i hi surt el mateix! I així, tots. Només hi ha algunes excepcions de dibuixos animats o pel·lícules infantils. Amb la guerra s'han unificat les emissions dels canals, públics i privats. Els oligarques propietaris de les cadenes intenten desmarcar-se de qualsevol proximitat amb Rússia. Moscou ha vetat paraules com "guerra" o "invasió". Però Ucraïna no es queda curta imposant limitacions a la premsa i amenaçant amb penes de presó.   El valor del periodisme Les imatges de les víctimes civils a Butxa demostren, una vegada més, la necessitat del periodisme compromès, arriscat i independent. El tipus de periodisme que exerceixen molts col·legues a Ucraïna, malgrat el perill evident de ser objectiu militar, com ha quedat demostrat també en aquesta guerra. Sense testimonis gràfics independents, els contendents es permeten la frivolitat d'acusar-se mútuament i impunement de crims que han comès, com ara l'ús d'armes prohibides o d'atacar població civil, cosa que està expressament prohibida per la legislació internacional.   Aquesta mena de paracaigudes trobat entre les restes d'un bombardeig a Mikolaiv hauria alliberat bombes que van provocar diversos morts abans de tocar a terra. Les armes de dispersió estan prohibides per un tractat adoptat per més d'un centenar de països. Ni Rússia ni Ucraïna l'han signat (Carles Prats Padrós)   Ucraïna ha contrarestat les limitacions que ha imposat a la premsa amb tours per a periodistes. Sí, en lloc de turistes, a Odessa, les càmeres que han retratat els imponents edificis del centre són els aparells dels fotoperiodistes i videoperiodistes. Ucraïna ha mostrat així al món l'exemplar resistència ciutadana i els preparatius davant d'un eventual atac. Ara bé, no es podia fotografiar ni un nom de carrer, ni un vehicle blindat, ni un soldat... Les queixes i les peticions de la premsa per treballar són tantes que han hagut de cedir una mica. Sense documents gràfics no hi ha testimonis de fets històrics. Per això s'han organitzat visites a altres llocs, com la ciutat bombardejada de Jitómir. Això explica que totes les agències, teles i diaris tinguin les mateixes imatges.   El 21 de març, Rússia va bombardejar amb artilleria naval una zona residencial als afores d'Odessa (CCMA)   Els nombrosos periodistes internacionals que intenten cobrir el conflicte s'han trobat amb moltíssimes restriccions. Tant russes com ucraïneses. Com a tants altres col·legues, a l'equip de TV3 ens van retenir més d'una vegada per intentar fer la nostra feina. Se'ns va impedir enregistrar imatges de danys provocats pels bombardejos, i se'ns va vetar l'accés a zones d'evident interès periodístic. L'argument recurrent era protegir "objectius estratègics". Darrere del comprensible temor de no desvelar dades militarment rellevants, s'hi amagava també una voluntat fiscalitzadora, un "no" a tot. Censura en tota regla. Un mur infranquejable amb una amenaça clara: "Tenim permís per disparar a matar sense preguntar", ens va arribar a dir amb un somriure un soldat armat. Fins i tot se'ns va advertir més d'un cop de les penes de presó a les quals ens podíem enfrontar.   Contradiccions europees La batalla per la informació i la censura no es limita a Ucraïna i Rússia. També Europa ha tancat l'emissió de canals de televisió per les seves vinculacions amb el Kremlin, sense un procediment judicial. Un precedent perillós. "No és la millor manera de combatre la desinformació o la propaganda", deia a La Directa el secretari general de la Federació Europea de Periodistes. El doble discurs de la UE ha quedat al descobert amb aquesta guerra. Es rebutja el feixisme a l'eurocambra, però al mateix temps s'arma i s'encoratja un exèrcit on s'ha incorporat un batalló amb voluntaris neonazis. També és cert que, a nivell polític, la representació parlamentària que té l'extrema dreta a Ucraïna és insignificant i que és molt superior el pes que té en altres països com Espanya. Europa depèn dels cereals ucraïnesos en la mateixa mesura que depèn del gas rus. La retòrica cada cop més inflamada dels dirigents europeus no pot amagar que en els últims 20 anys no s'ha fet res per una dependència energètica cultivada durant anys amb Moscou. Durant dècades s'han aprofundit les dependències de països amb escassa o nul·la qualitat democràtica. El fals pretext que els serviria d'incentiu al desenvolupament i la democratització s'ha demostrat fals. El lliure mercat tampoc no és tal. Les economies de les dues potències que disputen l'hegemonia als països occidentals, depenen d'oligarques d'una banda, i d'un partit únic, de l'altra. La llibertat política, ideològica i de premsa són una quimera. I als països Bàltics, Polònia o Moldàvia ja esperen que Putin faci un altre pas. Donen per fet que Ucraïna no serà l'última etapa de la seva aventura imperialista que, recordem-ho, ja va començar fa molts anys a Txetxènia, Geòrgia, Síria...