Les estàtues d'Indíbil i Mandoni ja les han retirades de la plaça Agelet i Garriga, a l'antiga entrada de Lleida, per restaurar-les. Els dos guerrers ibers són tot un mite per als lleidatans, però potser no tan coneguts a la resta del país. El grup escultòric que els representa està fet de bronze. El novembre del 2017 va desaparèixer la llança que sostenia un dels personatges, un robatori que es va atribuir a una bretolada. Tres anys més tard, la restauració del conjunt escultòric treu a la llum la importància dels dos cabdills ilergets. Istolaci i Indortes Originalment, l'estàtua d'Indíbil i Mandoni no era l'estàtua d'Indíbil i Mandoni, sinó la d'Istolaci i Indortes, dos cabdills de Turdetània que van lluitar contra els cartaginesos, comandats per Amílcar Barca a la Segona Guerra Púnica, al segle III aC. Medard Sanmartí (Wikipedia) El conjunt original era obra de l'escultor barceloní Medard Sanmartí i estava fet en guix. El va fer l'any 1884, amb només 29 anys, i el va titular, pomposament, "Istolaci i Indortes alçant el crit d'independència pàtria". Ho recorda Joan Bernal, del grup d'investigació prehistòrica de la Universitat de Lleida: "L'estàtua de davant del Pont Vell en realitat es tracta d'Indortil i Estolasi, dos líders turdetans, el territori més o menys concordant amb l'actual Andalusia, que van encapçalar una revolta contra el domini cartaginès." L'any 1946 se'n va fer una rèplica de bronze i es va dedicar a Indíbil i Mandoni. Els primers "lleidatans" Indíbil i Mandoni van ser dos cabdills ibers aliats, que van dedicar la seva vida a defensar el seu poble, encara que això els suposés anar canviant de bàndol, ara amb Roma, ara amb Cartago, segons els convenia o si se sentien enganyats pels uns o pels altres. Alguns autors els fan germans, però d'altres diuen que Mandoni no era ilerget, sinó ausetà, i que probablement estava casat amb la germana d'Indíbil, i d'aquí ve el parentiu. La primera menció documentada d'Indíbil la trobem l'any 218 aC en un text de l'historiador grec Polibi. Si ens prenem la llicència de considerar lleidatans els ilergets, llavors es pot dir, segons Joan Bernal, que Indíbil i Mandoni són els primers "lleidatans" identificats amb noms concrets que apareixen documentats. "El primer cop que apareixen a les fonts antigues és en el marc de la Segona Guerra Púnica, amb el xoc de les dues superpotències del moment, Roma i Cartago, amb figures tan mítiques com els generals Escipió i Aníbal." Indíbil era la figura principal: "Encapçalava l'exèrcit més important del territori, en defensa de l'ancestral cultura autòctona, i tenia poder per enviar ambaixadors, cridar a lleves, declarar la guerra, acordar la pau o encunyar moneda." Detall de l'escultura d'Indíbil i Mandoni, sense la llança (ACN) El paper dels cabdills ilergets a la Segona Guerra Púnica L'any 218 aC, davant l'avenç de les tropes cartagineses per la península Ibèrica de nord a sud, Roma declara la guerra a Cartago i comença la Segona Guerra Púnica. En un primer moment, Indíbil s'alia amb els cartaginesos, però s'hi acaba enemistant i canvia de bàndol. Més tard, també s'enemistarà amb els romans. Segons l'opinió gens imparcial de l'historiador romà Livi, Indíbil pretenia erigir-se en rei de tot Hispània. Sigui com sigui, la jugada li surt malament i mor en una batalla amb els romans. Livi ho deixa escrit: "Ferit i mig mort, el rei va continuar resistint, però al final, clavat a terra per una llança, els que tenia al voltant van ser abatuts pels dards." Els ilergets culpen els seus cabdills d'haver-los arrossegat al desastre, es rendeixen als romans, firmen la pau i li entreguen Mandoni, que l'any 205 aC mor crucificat. Indíbil i Mandoni, tot un símbol per a Lleida Com gairebé tots els personatges històrics, Indíbil i Mandoni tenen llums i ombres, però han arribat als nostres dies com unes figures mítiques, símbol d'una lluita tenaç. L'autor del perfil de Twitter @PortureigLleida, el senyor Postu, que exhibeix l'orgull de ser d'aquesta terra, els compara amb uns personatges de còmic i uns altres de bíblics: "Indíbil i Mandoni són com els nostres Astèrix i Obèlix, o els nostres David davant de Goliat: aquests guerrers que hi són ara i sempre per defensar-nos davant de l'invasor. Crec que representen aquesta empenta, aquesta força per seguir lluitant davant de l'adversitat." Vaig créixer amb les històries de Goscinny i d'Uderzo, que ens ha deixat avui, sobre uns irreductibles gals que resisteixen ara i sempre a l'invasor. Jo me'ls imaginava ilergets, com uns cosins dels nostres Indíbil i Mandoni. Gràcies per tants bons moments! DEP #Asterix #Obelix pic.twitter.com/Cgz02XUstq Postureig de Lleida (@PostureigLleida) March 24, 2020 Els dos cabdills també han estat instrumentalitzats, tant pel nacionalisme espanyol com pel català. Des del segle XV, els historiadors espanyols els presenten com els primers "espanyols" que es resisteixen a la dominació romana. Al segle XIX, la Renaixença veu en les accions d'Indíbil i Mandoni la primera lluita a favor de la independència de Catalunya. El seu paper en la configuració del poble ilerget En realitat, la importància dels dos cabdills s'ha d'emmarcar en la configuració política i social dels ilergets, un conjunt de pobles estructurats entorn de la figura d'un rei. Els ilergets són considerats un dels pobles ibers que formen un conglomerat heterogeni, amb alguns trets culturals compartits, que s'estenen per la costa oriental de la península Ibèrica. Els ilergets produeixen cereals i ceràmica, i fan intercanvis comercials amb altres pobles de la Mediterrània a través dels pobles costaners veïns. Joan Bernal, de la UdL, ho explica així: "El territori de la plana, a diferència dels territoris costaners, té un desenvolupament autòcton molt més antic, que es tradueix en més poblament i tradició, de manera que la plana esdevé un ric mosaic d'aldees. Indíbil i Mandoni van ser capaços d'unir els ilergets de tota la plana i això denota el grau de complexitat que van assolir aquestes comunitats." Els Vilars d'Arbeca (les Garrigues) (ACN) Ilergetes eren les poblacions d'Atanagrum, l'antiga capital que s'ha identificat amb Tornabous, Bergidum (Berga), Ilerda (Lleida), Osca i Orgia (que sovint es relaciona amb Urgell). Fins als nostres dies han arribat jaciments que confirmen l'expansió dels ilergets, com la ciutat ibèrica del Molí d'Espígol, a Tornabous; el Tossal de les Tenalles, a Sidamon; els Vilars d'Arbeca, o el poblat ibèric dels Estincells, a Verdú. A partir del segle II aC, el procés de romanització fa desaparèixer la cultura ibera progressivament.