Informar de les violacions grupals amb menors: un assumpte delicat

Durant les festes de Sant Fermí de Pamplona del 2016, una colla d'homes sevillans van violar una noia de 18 anys, un rere l'altre i de totes les maneres possibles: el cas de "La Manada", perquè així es feien dir en el seu grup de WhatsApp, va despertar l'interès dels mitjans de comunicació per les violacions grupals. Set anys després, ens ha sorprès una nova onada de violacions en grup encara més greus: aquelles en què tant la víctima com els agressors són menors d'edat i, per tant, inimputables. Badalona, amb vuit casos investigats pels Mossos, ha estat a l'epicentre del terratrèmol mediàtic. El centre comercial Màgic de Badalona, lloc on s'han produït violacions grupals a menors (ACN) La condició de menors d'edat d'agredides i acusats genera molts dubtes a l'hora d'informar d'aquests delictes, i obliga a tenir molta més delicadesa. Però ho estem fent bé? Ho hem preguntat a dues entitats que han elaborat recomanacions per als informadors en matèria de delictes sexuals: el Consell de la Informació de Catalunya, amb Joana Gallego, i el màster de Gènere i Comunicació de la UAB, amb la seva coordinadora Isabel Muntané. També cal tenir en compte les recomanacions del CAC sobre el tractament de la violència masclista als mitjans de comunicació i, especialment, en casos de menors d'edat, i la llei de comunicació audiovisual de Catalunya Primer manament: respectem la víctima Abans de res, cometem algun error quan parlem d'aquestes agressions a menors? Joana Gallego creu que ens falta context: "Aquestes informacions es construeixen com si fos un tema a part, com si no formessin part d'un problema més ampli, que és la violència estructural contra les dones." L'escàndol de les violacions grupals de menors de Badalona va començar amb l'agressió d'una nena d'11 anys i l'interès va créixer quan la seva germana va explicar el cas en un programa de TV3. Un dels cinc condemnats per la violació en grup d'una menor a Manresa (EFE) Encara que la noia sortia d'esquena i tapada amb una caputxa, el seu entorn la podia arribar a identificar i, per tant, també podia saber qui era la víctima. Al final, aquesta noia i la seva família van ser els que es van haver d'amagar, i això, diu Isabel Muntané, és imperdonable: "Possiblement, la germana no sabia les conseqüències que podia tenir aquesta visibilitat. Per molt que ens justifiquem dient que ella volia parlar, som els periodistes els que hem de posar límits perquè nosaltres sí que sabem les conseqüències." En virtut de la llei de comunicació audiovisual de Catalunya, els mitjans tenim l'obligació de protegir la identitat i la intimitat de les víctimes i, si també són menors d'edat, dels agressors, però les dues expertes coincideixen que també hem de creure el que expliquen les noies objecte d'una agressió sexual. Segon manament: creguem-la Quin sentit té, es demana Gallego, que una nena o una dona es fiqui en un procediment tan difícil i arriscat com denunciar una agressió que no ha tingut lloc? I Muntané afegeix una crítica als mitjans: "Sempre apareix algun núvol de dubte sobre si ella ho va provocar, sobre si no era una violació... No podem dir que elles ho volien. Una dona mai vol ser violada, mai." Alguns productes audiovisuals, com el documental "Víctima/Sospechosa" o la sèrie de ficció "Creedme", basada en fets reals, tots dos a Netflix, mostren com dubtar del relat de la noia agredida la revictimitza i sovint també la criminalitza. Com també ho fa fixar-se en el comportament de la víctima o la roba que portava en el moment de l'agressió, explica Joana Gallego: "Tot això ha format un teixit social en què s'ha fonamentat moltes vegades la idea que les dones en certa mesura són responsables de l'agressió que han patit." Però la culpa, rebla Isabel Muntané, mai és seva: "Les noies són lliures de fer el que vulguin i, si les culpabilitzem, coartem la seva llibertat. Estem fent el que la Nerea Barjola anomena 'terror sexual'." Barjola, una politòloga i activista feminista basca, defineix el terror sexual com una estratègia heteropatriarcal per controlar, sotmetre i explotar el cos i la vida de les dones. En clau comunicacional, sosté que els relats dels crims de Jack l'Esbudellador i de les nenes d'Alcàsser van suposar, cada un en la seva època, un trencament de les conquestes de les dones i de la seva creixent presència als espais públics, i un reforçament del rol protector dels homes. Tercer manament: no oblidem que la tria de paraules i expressions determinen la percepció dels fets Quan els agressors són menors, també estem obligats a protegir la seva identitat i a preservar-los la presumpció d'innocència. Per Joana Gallego, defensar la veracitat del relat de la noia agredida no pot suposar un judici paral·lel als acusats: "S'ha d'intentar fer un relat verídic, seriós, rigorós, mantenint la presumpció d'innocència dels acusats, però sense restar credibilitat a la víctima. Per això el periodista ha de saber combinar tots dos aspectes importants." Per tant, mentre no hi hagi una sentència ferma, es pot parlar de "presumpte violador" o, preferentment, d'"acusat de violació", però mai de "presumpta violació" perquè així es posa en dubte el relat de la víctima. A Baleira, Lugo, una nena va ser sistemàticament violada durant sis anys per part de la seva família (Europa Press) Hi ha molts recursos lingüístics per respectar els drets d'uns i altres, sense haver de recórrer, diu Gallego, a subterfugis o eufemismes: "S'ha de parlar de 'violació' quan hi ha violació, perquè aquesta és la paraula adequada quan se sotmet una dona, una noia, a un acte sexual en contra de la seva voluntat." I, per descomptat, és inadequat parlar de "relacions sexuals" quan un adult abusa d'una menor: és simplement, una violació. També s'ha d'evitar el terme "manada" per referir-nos a una violació grupal, i mai encapçalar una informació dient "un nou cas de...", perquè aquesta expressió té un efecte narcotitzant que condueix a la banalització del delicte. Quart manament: no perdem de vista que, d'agressors, n'hi ha a tots els barris En els casos de Badalona, els mitjans hem tendit a justificar la violència sexual d'uns adolescents pels seus orígens, la seva educació, el lloc on viuen o la situació socioeconòmica de la seva família. Però aquests condicionants també els tenen les seves víctimes i elles no violen. Protesta a Birmània per la violació d'una nena de dos anys en una guarderia (EFE) Per la coordinadora del màster de Gènere i Comunicació de la UAB, aquesta és una manera d'espolsar-se les puces: "No és per casualitat que aquests nois hagin violat. Però si no anem més enllà, acabarem donant una explicació fàcil: 'no eren d'aquí, eren de classe social baixa', i així ens traiem de sobre tota la responsabilitat social que hi ha darrere d'aquest fet." L'explicació, diu la membre del CIC, ha d'anar per una altra banda: "S'hauria d'intentar reflexionar sobre el fracàs per detectar casos d'aquesta naturalesa. L'educació en general està fracassant a les escoles i els instituts, i l'administració no té prou recursos ni prou capacitat per detectar aquestes situacions." Les dues expertes insisteixen que una violació no es pot justificar per cap condicionant extern, com l'alcohol o les drogues, ni per la pertinença a un grup determinat. Tampoc hi ha un perfil únic de violadors, asseguren; d'agressors sexuals n'hi ha a totes les classes socials i de tots els orígens, com s'ha vist últimament a Catalunya. Epíleg: eduquem (bé) les criatures Els adolescents, creu Joana Gallego, reben missatges contradictoris de la societat, que contribueixen a desenvolupar comportaments delictius. "Estem vivint en una societat molt hipòcrita i superficial que, per una banda, invoca models de representació de les nenes hipersexualitzades i, per una altra, prohibeix i castiga intentar gaudir d'aquest oferiment que s'està fent des de totes les bandes mediàtiques." Fa falta, diuen les dues expertes, una educació sexoafectiva adequada a les escoles, en igualtat de condicions per a nois i noies. Ara, molt sovint, l'única referència que els arriba del sexe és a través de la pornografia, que ensenya que tothom té dret a fer el que vulgui, sense necessitat de respectar l'altre.

Informar de les violacions grupals amb menors: un assumpte delicat

Els últims casos de Badalona han obert una reflexió sobre el tractament per part dels mitjans d'aquests delictes en què tant les víctimes com els agressors són adolescents