"Jo sí que et crec", el calvari de denunciar una agressió sexual

"Em va costar entendre que havia sigut una agressió sexual, això per començar, perquè tens al cap des de petita que una agressió sexual, una violació, és que tu vas pel carrer i un tio et tapa la boca i et tira a terra i et viola i amb una mica de sort no et mata i se'n va corrents. Tenim al cap que una violació és això, no que una violació és que tu li estiguis dient a una persona que coneixes que no, que no, que no i bé, en el meu cas vaig fins i tot haver de passar per l'hospital per lesions, però tenia un sentiment de "m'ho he buscat", Mireia Casado, actriu La Mireia no va denunciar la seva agressió sexual. Posar la denúncia li feia molta por, perquè sabia que se sentiria qüestionada al llarg de tot el procés. "Quan va arribar el cas de Pamplona, vaig veure totes les meves pors exemplificades. I vaig preferir callar-m'ho". "Moltes vegades les agressions sexuals les vivim dins de l'armari, en secret", diu Violeta Garcia Gago, psicòloga de l'Associació d''Assistència a Dones Agredides Sexualment, AADAS. "Jo sí que et crec", el documental de Núria Vilà Coma i Norma Nebot, recull els testimonis de diverses dones que han patit violència sexual, i entrevista expertes en el camp de la judicatura, el dret, la medicina i el suport a les víctimes. Què suposa denunciar una agressió sexual? Quin impacte té la revictimització institucional en les víctimes? Per quins motius no hi ha una resposta social contundent a la xacra de la violència sexual contra les dones? El crit de "Jo sí et crec, germana" s'ha fet viral en manifestacions feministes arreu del planeta. La sororitat i la reivindicació com a resposta al silenci social sobre la xacra de les agressions sexuals (Documental "Jo sí que et crec") La Joana va patir una agressió sexual un dissabte a la nit. Quan l'endemà va anar a denunciar-la, a una comissaria dels Mossos d'Esquadra, la van atendre dues dones policia: "Va ser denigrant. Des del primer moment em van qüestionar, em va mirar i em van dir: No fas pinta de ser una dona violada'. Em deien que el meu relat no era creïble, que els ensenyés els blaus, rient entre elles, em deien que les noies d'avui dia pengem moltes fotos provocant, a Instagram, i després ens queixem quan ens passen aquestes coses. També em van dir que si era capaç de "perrejar" en una discoteca també podria ser capaç de defensar-me, que "moltes noies fan denúncies falses, i tu sembles una d'aquestes".", Joana El tracte vexatori que va rebre a comissaria va ser denunciat i investigat, i les dues funcionàries, expedientades. Però la Joana s'ho pensaria molt abans de tornar a denunciar. El patiment afegit que suposa per a les dones el tracte rebut en el procés de denunciar una agressió sexual "fa que, fins i tot quan acaben guanyant, la majoria acabin concloent que no repetirien mai aquest circuit", explica l'advocada Laia Serra. Segons aquesta lletrada, "les denúncies falses formen part dels estereotips de gènere que contaminen els procediments judicials i els debats socials". Lucía Avilés, magistrada experta en violència de gènere, assegura que aquestes denúncies falses estan sobrevalorades, "no passen del 0,01% del total". A la Sara, la van agredir sexualment, colpejar i abandonar en un descampat. "Vaig demanar ajuda plorant, i em van deixar sola a l'hospital. Només volia desaparèixer, em sentia molt malament. Em miraven com si fos un bitxo raro, em deien que havia d'esperar que arribés el forense". Se sentia incapaç de parlar. El forense, en veure les mossegades que tenia al cos, li va preguntar: "Que t'ha mossegat un gos?". Violeta Garcia Gago, psicòloga de l'Associació d'Assistència a Dones Agredides Sexualment, AADAS, indica que el qüestionament i el tracte vexatori fan que en la dona agredida la desconfiança i la ferida es facin molt més profundes. "Tenir o no un bon acompanyament en els moments posteriors pot fer la diferència entre una recuperació o una cronificació del patiment psicològic". Per evitar experiències com la patida per la Sara, a l'Hospital Clínic de Barcelona han establert un protocol pioner en l'atenció als casos d'agressions sexuals, amb les premisses de no revictimitzar, no perdre de vista la perspectiva de gènere i fer una atenció centrada en la víctima i en les seves necessitats. Les violències sexuals contra les dones són molt més freqüents del que s'accepta socialment. Segons les estadístiques, una de cada 3 dones ha patit una agressió sexual, que sovint es viu com un secret. La Valèria va optar per no denunciar l'home que la va agredir, un conegut prestigiós en el seu entorn, pel qüestionament a què s'exposava i per desconfiança envers el procés judicial (Documental "Jo sí que et crec") La Valèria, cantant del grup Àngela, tampoc va denunciar la violació que va patir per part d'un amic i company de feina, "per por del qüestionament, per la desconfiança a iniciar un procés judicial". Ha explicat la seva experiència en una cançó. No ha rebut el suport que necessitava ni en la institució on treballaven ni d'algunes persones del seu cercle. "Si el violador hagués estat un desconegut hauria denunciat", afirma. Per a la Sara, tot el recorregut posterior a la denúncia ha estat dolorós: "Les institucions i els jutges t'ho qüestionen mil vegades, et fan les preguntes de diferents maneres per saber si estàs dient la veritat o no, et sents jutjada. Quan veuen que és veritat, tu ja has perdut l'autoestima, la força i el valor. Dius: Per què em fan passar per tot això?", quin sentit té mentir en una cosa tan horrible i tan íntima?", Sara L'advocada Laia Serra denuncia els estereotips de gènere i les falses creences que alimenten el qüestionament i la revictimització de les dones agredides. Els procediments judicials xoquen de ple amb les necessitats i la situació real de les dones agredides (Documental "Jo sí que et crec") L'advocada Laia Serra explica que moltes dones agredides van a demanar informació sobre el procés abans de presentar una denúncia, i quan saben com va, algunes desisteixen. "Hi ha una sèrie de creences sobre com s'hauria de comportar o sobre quines reaccions "lògiques" hauria de tenir una víctima de violència sexual, creences que xoquen amb tota la literatura mèdica i psicològica que existeix sobre violències sexuals". Per exemple, el concepte de la immobilitat tònica, una reacció instintiva de supervivència que impedeix tota reacció i resposta per part de la víctima, quan el seu cos detecta perill greu per la pròpia integritat o la vida. La història de l'art, al llarg de totes les èpoques, és plena de representacions d'agressions sexuals que retraten la indefensió de la víctima i la prepotència i impunitat dels agressors (Documental "Jo sí que et crec") Moltes d'aquestes falses creences fan referència al consentiment: s'ha resistit prou, la víctima? A la Joana també l'hi van preguntar: "No és fàcil el fet de defensar-te, perquè quan et passa una cosa així estàs en estat de xoc, almenys en el meu cas. Jo no podia reaccionar de cap manera i em van forçar a tot. En cap moment vaig dir que sí, però és que jo no hi era, estava absent. Si no, òbviament des del primer moment hauria dit que no", Joana La macroenquesta de violència contra la dona del Ministeri d'Igualtat del 2019 indica que un 22% de les agressions sexuals fora de la parella succeeixen en l'àmbit familiar, i un 49% a mans d'amics o coneguts de la víctima. Només en un 19% dels casos l'agressor és un desconegut. Desterrar el mite del violador emmascarat i admetre que els agressors són majoritàriament ciutadans "normals" no és fàcil per a la societat, segons la psiquiatra Lluïsa Garcia Esteve, coordinadora del Programa d'Atenció Integral a les Agressions Sexuals de l'Hospital Clínic. "Assumir que la majoria d'agressors són persones normals, en un entorn pròxim, és difícil. No són bojos, no són psicòpates ni malalts. Quan la cosa és tan pròxima, qui li posa el picarol al gat?". Segons l'advocada Laia Serra, "el rebuig social, l'assenyalament de l'autor en el seu entorn quotidià, és més efectiu que un procés judicial. La prevenció és l'àmbit més efectiu a l'hora d'evitar les violències sexuals". Però, com aconseguir aquest rebuig social? La Mireia Casado és actriu i directora de la companyia La Melancòmica. Explicar des de l'escenari el que li ha passat --denunciant les agressions i reivindicant l'empoderament de les dones agredides-- la fa sentir més forta (Documental "Jo sí que et crec") Una de cada tres dones han patit violència sexual en algun moment de la seva vida, però, en la immensa majoria dels casos, són agressions que romanen en secret i continuen fent mal des de dins. I parlar-ne en veu alta, com diu i fa la Mireia des de l'escenari, és alliberador: "Dient-ho, em sento més forta, em faig gran". El clam "Jo sí que et crec, germana" que el moviment feminista ha escampat arreu del món per denunciar les violències sexuals i trencar el silenci vol, justament, trencar l'aïllament de les dones agredides i empoderar-les. Fitxa tècnica Direcció: Núria Vilà Coma i Norma Nebot Idea, recerca i guió: Núria Vilà Coma Assessorament guió: Laia Manresa Casals Càmera i realització: Norma Nebot Muntatge: Norma Nebot amb la col·laboració de Lupe Pérez Garcia So directe: Núria Vilà Coma, Norma Nebot, Júlia Benach i Idoia Iñarritu Producció: Núria Vilà Coma i Norma Nebot Edició de so: Àlex Vilches Correcció de color: Marta Abella Grafisme: Pau Talán 2021 "Jo sí que et crec" és una producción de Fora de Quadre amb el suport del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de Generalitat de Catalunya; Televisió de Catalunya i el Ministerio de Igualdad del Gobierno de España. &#128242; #ViolènciaSexualTV3

"Jo sí que et crec", el calvari de denunciar una agressió sexual

Una de cada tres dones ha patit una agressió sexual en la seva vida, i en un 71% dels casos l'agressor és un familiar, amic o conegut. Moltes agressions no es denuncien, perquè el procés posterior a una denúncia sol qüestionar i revictimitzar la dona agredida