El cinquè capítol de "Gent normal" està dedicat als trastorns de la conducta alimentària, una patologia que afecta una de cada vint dones. Moltes de les les cançons que sonen en aquest capítol estan escrites i interpretades per dones que han passat per un TCA. Set cançons contra la pressió estètica 1. "Mary Jane", Alanis Morrissette. La canadenca Alanis Morrissette va tenir anorèxia i bulímia d'adolescent. Va recaure de la malaltia després de l'èxit mundial del seu primer disc, Jagged Little Pill, (més de 33 milions de còpies venudes a tot el món) quan un exectiu de la seva discogràfica va suggerir que "tenia uns quants quilos de més". Aquest comentari, sumat a l'escrutini constant a què es veia sotmesa pels mitjans i el públic, la van portar també a la depressió i explica, en part, perquè Morrissette ha desaparegut totalment del panorama musical; entre la fama i la salut mental, va triar la segona. "Mary Jane" parla d'una dona que lluita per trobar l'equilibri emocional en un món ple d'hipocresia. Alanis Morrissette, víctima de l'anorèxia i la bulímia 2. "Close to you", The Carpenters. La cantant i percussionista Karen Carpenter va morir l'any 1983 amb 32 anys a causa de l'anorèxia nerviosa que arrossegava des de feina anys, un moment en què aquesta malaltia era totalment desconeguda entre el públic i que, com tants altres trastorns, se solia amagar. La Karen va tocar el cel amb The Carpenters, el grup que va formar amb el seu germà Richard, però vivia en secret el seu propi infern personal. Parlar-ne obertament i desestigmatitzar el trastorn amb informació rigorosa són aspectes fonamentals per reduir-ne l'impacte. 3. "You're on your own, kid", Taylor Swift. Taylor Swift, segurament el major fenomen musical, econòmic i comercial dels últims anys, també ha hagut d'aguantar tota mena de comentaris sobre el seu físic, especialment quan aquest no s'adeia als cànons estètics del moment. L'any 2020 va explicar que durant molts anys havia volgut satisfer les exigències de tothom i que havia tingut un TCA: "No admets que tens anorèxia, però fas una llista de tot el que has menjat en un dia i t'adones que no estàs bé". El tema ha estat motiu de moltes cançons. A "You're on your own, kid" diu: "Vaig donar la meva sang, suor i llàgrimes per això / Vaig organitzar festes i vaig privar el meu cos de menjar / Com si m'hagués de salvar un petó perfecte." Taylor Swift va dedicar una cançó a les seves restriccions alimentàries 4. Chopin, Nocturn op. 9 No.2. Els cànons estètics han canviat al llarg dels anys. Durant el Romanticisme, per exemple, els cossos prims i malaltissos s'associaven a la creativitat i als artistes. En canvi, molts anys abans, una dona amb corbes era sinònim de fertilitat i de sensualitat. 5. "Lemon", U2. A Catalunya, els TCA són la tercera causa de malaltia crònica entre els adolescents. La pandèmia n'ha destapat i les xarxes socials n'han accelerat molts casos. També ha baixat la mitjana d'edat, que ara se situa a la preadolescència. Mentre sona "Lemon" dels U2 expliquem com ha canviat la talla mitjana de les models de passarel·la. 6. "Wannabe", Spice Girls. Mel C., la spice girl "esportista", explica a la seva biografia com les integrants del grup estaven sotmeses a un judici constant per qualsevol canvi minúscul al seu cos. En el seu cas, tractant-se de l'esportista, la pressió era encara més insuportable: quan es va engreixar uns quilos, un tabloide britànic va dir que era la "sumo spice". Melanie Chisholm va explicar a "Who I am", la seva biografia, la seva experència amb l'anorèxia. Mel C., la spice girl "esportista", ha denunciat a la seva biofria la pressió estètica que va patir  7. "Hunger", Florence and the Machine. Una cançó que parla obertament dels desordres alimentaris i els problemes amb l'alcohol que va tenir la cantant del grup, Florence Welch. Ho va explicar ella mateixa al diari britànic The Guardian el 2018. Per saber-ne més: "Superstar: the Karen Carpenter story" (Todd Haynes, 1987). Un film experimental que explica els 17 anys que la cantant va passar lluitant contra l'anorèxia nerviosa. La pel·lícula fa servir nines Barbie com a "actrius". "Thin" (Lauren Greenfield, 2006). Un documental que explica els tractaments que segueixen quatre dones en un centre especialitzat a Florida. "Biografia de la fam", Amélie (Anagrama/Empúries, 2006). L'escriptora belga explica la seva lluita de dos anys contra l'anorèxia. Dur, contundent i honest, com tots els llibres de Nothomb. "Els dies sense fam" (Edicions 62, 2013), Delphine de Vigan. La primera novel·la de la francesa, escrita sota el pseudònim Lou Delvig, explica la història d'una noia de 19 anys que té anorèxia. Tot que sembla una novel·la, en realitat és una autobiografia. Imprescindible, com tots els llibres de l'autora.