Des de les eleccions de finals de maig, la dreta s'ha sortit de mare i amenaça d'inundar-ho tot. Com l'aigua quan es desborda, l'extrema dreta té una immensa facilitat per escolar-se per tot arreu, enfangar i fer malbé tot el que troba al seu pas; i quan es retiri, si és que això passa, encara deixarà aquell rastre d'humitat verdosa i pudent que costa tant de fer marxar i que sempre deixa marca. El PP ha obert les comportes a Vox. Sense pudor. Li ha donat les claus de conselleries i presidències parlamentàries. Alberto Núñez Feijóo havia de ser la moderació dels populars, però ha resultat ser el còmplice necessari per donar carta blanca a l'extrema dreta. Amb una habilitat per mirar cap a una altra banda mentre Vox ens fa retrocedir en el temps. La destralada contra les polítiques d'igualtat, contra els drets de les dones, del col·lectiu LGTBI i dels immigrants és brutal. I a Núñez Feijóo li està bé. Li està tan bé que fins i tot ell blanqueja la violència masclista.  A finals dels 90, a Ana Orantes el seu exmarit la va cremar viva perquè se'n volia separar. Va ser un cas tan salvatge que va marcar un abans i un després. La societat va reaccionar i es va deixar de parlar de "crim passional", que era com aleshores es tapaven i es legitimaven els casos de violència masclista. 25 anys després, el PP més irresponsable parla de "divorci dur" davant d'una sentència que condemna un maltractador. Una falta de respecte per a totes les víctimes, per a totes les supervivents i per a totes les dones que avui estan vivint un infern. Una imprudència que, encara que sembli impossible, altres, dins del PP, no volen assumir. La líder dels populars a Extremadura està disposada a repetir eleccions per tal de barrar el pas a Vox. María Guardiola diu que no pot deixar entrar al govern "els que neguen la violència masclista, els que estan deshumanitzant els immigrants, ni els que despleguen una lona i llencen a la paperera la bandera LGTBI". Sembla un miratge, un unicorn. No sabem si és una estratègia del mateix Feijóo per compensar les estripades a les Balears i al País Valencià, però de moment l'extremenya ha demostrat que també des de la dreta es pot plantar cara a l'extrema dreta. Que les línies vermelles no son líquides. I que no tot s'hi val a canvi del poder.