Anar a la navegació principalAnar al contingut

SENSE FICCIÓ

"La meva veu és més poderosa que una arma", Masih Alinejad

La veu de la Masih Alinejad a l'exili suma la de milions de dones iranianes que van plantant cara a un apartheid de gènere que les vol mortes o callades. Això fa l'activista molt perillosa per al règim, i explica que cada cop més enemics vulguin silenciar-la, sobretot al seu Iran natal, però també als Estats Units, on els aiatol·làs estenen els seus tentacles letals

Periodista de la secció d'Internacional dels Serveis Informatius de TV3

@txellfeixas

29/09/2022 - 11.53 Actualitzat 15/04/2024 - 10.30

"La meva veu és més poderosa que una arma", Masih Alinejad
Fragment del pòster del documental "Sigues la meva veu" (Be my voice), de Nahid Persson (Documental "Sigues la meva veu")

La periodista Masih Alinejad viu a Nova York, sota protecció i en condició d'asilada. Durant els darrers anys, especialment arran de l'estrena del documental "Sigues la meva veu" ("Be my Voice"), la protagonista ha vist com s'han intensificat els atacs contra ella i una família que continua a la República Islàmica. No és estrany: el reportatge mostra tot allò que el poder testosterònic i misogin pretén invisibilitzar: dones cridant pels seus drets i empoderant-se. Els intents de matar-la són continus: des de la detenció d'un home armat amb un fusell AK47 a prop de casa seva al descobriment d'un pla de segrest en què un escamot relacionat amb Teheran volia fer-la desaparèixer, passant per l'intent d'enganyar-la perquè viatgés a un país tercer del Pròxim Orient. Els últims dissidents que hi van accedir han acabat executats o desapareguts.

 

 

Les protestes massives per la mort de Mahsa Amini, han situat la Masih altre cop al punt de mira d'un règim que, rabiós i humiliat, es defensa perseguint i matant tota persona que s'atreveixi a amenaçar la seva estabilitat. Dins i fora de l'Iran. Encara més si ets dona, entesa com un enemic a batre i convertint el teu cos en una extensió del camp de batalla. Com sempre, les autoritats s'espolsen les culpes buscant fora els responsables de les mobilitzacions. També denunciant canals de televisió per satèl·lit i pàgines web que -com les plataformes que dirigeix la Masih amb milions de seguidors- encoratgen les iranianes a sortir al carrer destapades. Altre cop, els aiatol·làs subestimen les dones, a qui no veuen prou intel·ligents a l'hora de decidir per si soles, sense el lideratge dictatorial imposat aquestes últimes quatre dècades. Acusen també l'activista de viure còmodament a l'exili, encenent des dels Estats Units les protestes de la República Islàmica. Però res en diuen, el govern i les elits, de com envien algunes de les seves filles cap a Occident per estudiar. I mentre a l'estranger aquests pares no els imposen vestir el hijab, a l'Iran els mateixos líders ultraconservadors seguiran assassinant les filles dels altres.

 

 

Tant la Masih com aquesta revolta són exemples, individuals i col·lectius, d'una desobediència civil cuinada a foc lent. La jove activista va començar la seva lluita des de casa, trencant esquemes, tabús i estereotips del que s'esperava d'ella. A nivell laboral, optava per fer un periodisme polític de denúncia que l'acabava expulsant a l'exili. Tampoc llavors es rendia i engegava campanyes perquè les dones es treguin el vel. Desafiament que, en paral·lel, s'ha anat retroalimentant amb altres iniciatives sorgides de moviments feministes i cada cop més transversals. No se sap si les protestes faran caure el règim, però les mobilitzacions ja han guanyat, perquè la societat es transforma i prepara per a nous embats. Sempre s'ha dit que les dones, els joves i les minories acabarien derrocant els aiatol·làs. No sabem si serà aviat, però elles estan convençudes que això passarà. Perquè amb el hijab, cremen també el masclisme, el patriarcat, la repressió, la corrupció, la pobresa, el règim... I perquè serem la seva veu. O més ben dit, els farem d'altaveu.

 

📲 #DonesIranTV3