"The Regime" Semàfor Vermell Plataforma: HBO Max (6 episodis de 50 minuts) De què va? És una sàtira política on la protagonista és la líder d'un país europeu no identificat que és tirànica i paranoica a parts iguals. Viu en un món de luxe envoltada d'una cort de personatges que li diuen que sí a absolutament tot i li donen la raó en el que faci falta. La història arrenca quan ella decideix que vol com a acompanyant un soldat conegut amb el sobrenom del "Carnisser". El millor: Kate Winslet surt molt del registre al qual ens té acostumats. De fet, crec que no l'havia vist mai en un to tan còmic. La seva interpretació com a governant tirànica i la promesa d'explorar el personatge és l'únic que rescataria de la sèrie.   El pitjor: Dic rescatar perquè la resta costa d'agafar per enlloc. Sense ser una mala sèrie, no destaca en cap àmbit. Com a sàtira política no té gran cosa a dir més enllà de la caricatura, molt evident, de figures com Putin, Trump o Le Pen. No té substància. Com a comèdia no troba el to. És molt lenta, lluny del dinamisme de The Good Fight o Veep, per citar unes sèries afins. La premissa té potencial, però el resultat és tebi i molt obvi. La recomanes? No. És una de les grans decepcions de l'any. No us deixeu guiar pel nom de Kate Winslet. "Shogun" Semàfor Verd Plataforma: Disney+ (10 episodis de 60 minuts o més) De què va? És una nova adaptació de la novel·la de James Clavell, que ja va ser una minisèrie als anys 80 i va ser molt popular. La història és la mateixa: un navegant anglès arriba a la costa del Japó al s. XVII. Ell és protestant i la seva missió és provocar la ruptura de les relacions entre japonesos i portuguesos, catòlics. Quan arriba al Japó, aquest es troba immers en un conflicte polític provocat per la mort del shogun, que enfronta diversos senyors feudals. Aquestes trames es van connectant a mesura que avança la història. El millor: La nova adaptació és molt més ambiciosa que l'original. Amplia la perspectiva i el context guanya molt de pes. Ens posem en la pell de molts personatges i no només del protagonista. Es genera una sensació d'immersió més potent i similar al que experimenta el protagonista. A això, hi hem d'afegir que visualment Shogun s'emmiralla en "Joc de Trons". És espectacular i entra molt per la vista. La minisèrie original era una història d'aventures i això és una èpica pensada a gran escala. El pitjor: El punt dèbil, de moment, és l'actor que interpreta el protagonista, en Cosmo Jarvis, que ofereix una interpretació crua que de vegades és forçada. Però ho compensa la presència de l'actor Hiroyuki Sanada i la feina en general del repartiment. La recomanes? Sí. Malgrat que és un remake, un format que detesto, s'ha de reconèixer que en aquest cas té sentit perquè modernitza l'original, tant a nivell visual com pel que fa a la construcció dels personatges, que són més complexos. "Death and Other Details" Semàfor Groc Plataforma: Disney+ (10 episodis de 45 minuts) De què va? En un creuer de luxe contractat per un home de negocis milionari per celebrar com ha convertit la seva empresa en un imperi es produeix un assassinat. La principal sospitosa és la protagonista, una amiga de la família que va ser a l'habitació del mort hores abans del crim. Un detectiu que viatja al creuer l'assenyala, però acabaran intentant resoldre el cas junts. És una barreja de referents: Mort al Nil d'Agatha Christie és el més evident, amb aquest crim que passa en un creuer, però també hi ha el retrat de les persones privilegiades inspirat en The White Lotus, una lluita per veure qui hereta l'empresa que fa pensar en Succession i el to lleuger de Only Murders in the Building. El millor: La barreja funciona prou bé, malgrat que és un producte d'un laboratori. Ja fa un temps que les sèries de crims lleugeres (en podríem dir "light crime" en oposició al "true crime") estan de moda. Però a banda d'Only Murders in the Building poques aconsegueixen ser realment entretingudes. També a favor Mandy Patinkin, que interpreta el detectiu i dona presència al conjunt. El pitjor: Acaba sent un embolic de trames intencionadament rocambolesques. Els personatges del vaixell tenen secrets, que és el que pertoca, però estan pensats per embolicar la troca i no perquè tinguin gaire sentit. També li passa com a The Resort o The Afterparty, dos sèries de crims lleugers on la forma de vegades malmet la comèdia, que és el que hem vingut a veure. Acaba sent més entretinguda que realment divertida. La recomanes? Només si voleu passar l'estona amb una cosa que no us faci pensar gaire.