El periodista i activista Ahmed Ettanji no va dubtar a marxar del Sàhara ocupat quan va saber que esperava el primer fill. Nascut fa 33 anys a Al-Aaiun, la capital, tant ell com la Nazha, la seva dona, saben molt bé el risc que corren els defensors dels drets humans i els que documenten les atrocitats de les forces marroquines contra els saharauis. En aquest context, no hi ha cap lloc segur. Tampoc els hospitals: "No podia córrer el risc que els passés res a la meva dona, que també és periodista, i al meu fill. Teníem por. Sabem de moltes dones saharauis que, després del primer part, han quedat estèrils sense saber què els ha passat." L'Ahmed, que ara viu a Navarra amb la seva família, recorda un cas recent: "Fa uns mesos, la filla d'un activista pels drets humans va morir a l'hospital a causa d'una negligència mèdica i els maltractaments rebuts. Estava embarassada de sis mesos. El nadó tampoc no va sobreviure." Els marroquins, diu l'Ahmed, sempre renoven els seus mètodes repressius i, si et poden fer mal, te'n fan allà on sigui. El problema, assegura, és que les vulneracions de drets són invisibles als ulls del món. "Nosaltres estem perseguits per les autoritats marroquines per la nostra feina. Fins i tot, el dia del nostre casament ens van posar en arrest domiciliari." Ahmed Ettanji, periodista saharauí (Ahmed Ettanji) La feina de l'Ahmed i del seu equip és mirar de trencar el bloqueig informatiu imposat pel Marroc. Perquè el Sàhara Occidental es un territori hermètic, inaccessible per als mitjans de comunicació estrangers. No fa gaire, el Marroc va expulsar l'activista Oriol Puig i el fotoperiodista David Melero quan anaven a entrevistar l'activista Sultana Khaya a casa seva. Per això, el 2009, l'Ahmed va impulsar Equipe Media, que treballa en la clandestinitat: "Fem arribar imatges i vídeos als mitjans i organitzacions internacionals. És una feina molt difícil. Estem criminalitzats. Ens diuen que no som periodistes. Molts companys nostres estan detinguts. Alguns, condemnats a cadena perpètua." Quan trepitgen el carrer per cobrir una manifestació o intervenció policial, han de tenir molta cura: "Treballem en un camp de mines. Hem de pensar abans de trepitjar. Sempre hem de tenir un pla de seguretat per evitar que ens detinguin i ens confisquin el material." L'Ahmed l'han detingut moltes vegades: "M'han agredit, torturat, amenaçat. Fins i tot em van prohibir estudiar a l'institut durant cinc anys perquè no pogués accedir a la universitat." La policia marroquina dispersa una manifestació al Sàhara Occidental (Ahmed Ettanji) Els últims mesos, la repressió als territoris ocupats s'ha incrementat. Des que el Marroc va trencar l'alto el foc amb el Front Polisario el novembre del 2020 i es va reprendre el conflicte armat, la situació ha empitjorat: "Els paramilitars sembren el pànic entre la població. Han entrat a desenes de cases, han detingut desenes de joves. I la situació dels presos polítics a les presons marroquines és preocupant." Un dels casos més durs és el de l'activista Sultana Khaya, que fa més d'un any que es troba en arrest domiciliari. Ella i la seva germana han estat violades repetidament i les han torturades. Els han tallat l'aigua i l'electricitat. L'Ahmed hi afegeix: "Fins i tot han ruixat casa seva amb aigua de mofeta, un líquid putrefacte que provoca vòmits forts i dificultats respiratòries, que els israelians han fet servir com a arma al barri de Sheikh Jarrah, a Jerusalem." Malgrat tanta duresa, el periodista està convençut que la resistència saharaui continuarà. De fet, diu que no trigarà a tornar a Al-Aaiun: "Els saharauis no tenen por, perquè no tenen res a perdre, excepte les cadenes." La vida als campaments de Tindouf En la cultura dels pobles nòmades del Sàhara, una hamada és un paisatge pedregós, inhòspit, ressec. Literalment, l'infern a la Terra, amb temperatures de 60 graus a l'estiu. Si un beduí et vol maleir, ho farà d'aquesta manera: "Que Al·là et condemni a viure a la hamada." Des de fa 46 anys hi ha milers de persones condemnades enmig del no-res: els saharauis. Aïllats del món, l'ONU calcula que més de 170.000 refugiats sobreviuen als cinc camps de Tindouf, a Algèria, des que els van expulsar del Sàhara Occidental. D'això, aviat en farà mig segle. El paisatge de Lala Mohamed, de 32 anys, ha estat el de la sorra i la terra seca. Nascuda als camps de refugiats saharauis de Tindouf, a Algèria, és directora de l'escola de comunicació per a joves Asahra Lehlu ("La veu dolça del desert"). "Quan ens llevem, sempre veiem el mateix: terra seca. No és un bon lloc per als nostres joves. La majoria no tenen feina i no han pogut continuar els estudis." Lala Mohamed, directora de l'escola de comunicació per a joves Asahra Lehlu (Lala Mohamed) Els camps han pres el nom de les principals ciutats del Sàhara, controlat en un 80 per cent pel Marroc: Bojador, Dakla, Al-Aaiun, Auserd i Smara. Els saharauis de Tindouf sobreviuen gràcies a l'ajuda humanitària. El clima extrem, l'absència d'aigua i els terrenys salinitzats no permeten que les petites explotacions agrícoles prosperin. No hi ha serveis bàsics, la població està mal alimentada, els habitatges són precaris. La salut, encara ho és més. Ho sap bé el Hali Mohamed Lamin, perquè hi va néixer. Gràcies al projecte "Vacances en pau", que permet que infants saharauis passin dos mesos a l'estiu amb famílies d'acollida, el Hali va venir a Catalunya amb vuit anys. Ara resideix a casa nostra i és auxiliar d'infermeria: "És molt complicat viure allà. No hi ha res a fer. Els joves no tenen futur, tot i que hi ha talent. La població depèn de l'ajuda humanitària. És una situació molt injusta. No és el nostre país." Hali Mohamed Lamin amb un amic de la família que el va acollir (Hali Mohamed Lamin) La duresa per les mancances materials es barreja amb una nostàlgia resilient, com el cas de la Lala: "El meu somni és trepitjar la meva terra, encara que només l'hagi vist a les fotografies que m'envien els familiars que viuen als territoris ocupats." Les arrels del conflicte El conflicte comença quan Espanya es desentén de la seva responsabilitat com a país colonitzador i deixa l'administració del territori en mans de Mauritània i el Marroc. Lurdes Vidal és professora de Relacions Internacionals i especialista en el món àrab de la Universitat Ramon Llull: "El Sàhara Occidental és un territori considerat per les Nacions Unides com a pendent de descolonitzar. Per això s'apel·la al rol d'Espanya, perquè era la potència colonial i aquest procés no l'ha acabat." Lurdes Vidal, professora de Relacions Internacionals i especialista en el món àrab de la Universitat Ramon Llull(Lurdes Vidal) Són moltes dècades d'oblit, que ara el president espanyol, Pedro Sánchez, ha segellat amb la seva decisió de donar suport a la via autonomista marroquina. Sidi Talebbuia és saharaui. Treballa com a advocat i observador internacional de drets humans. "El gir de Pedro Sánchez ha estat una sorpresa, no s'esperava. Entre altres coses, perquè la política que portava el seu govern indicava tot el contrari. No hem d'oblidar que fa un any es va atendre per raons humanitàries en territori espanyol el president de la República Saharaui." Sidi Talebbuia és saharaui, advocat i observador internacional de drets humans(Sidi Talebbuia) Carta blanca, doncs, per saquejar un territori ric en recursos naturals i per saltar-se la legalitat internacional, que, de moment, encara estableix que els saharauis tenen dret a un referèndum d'autodeterminació. Mentrestant, sobre el terreny, fa un any que hi ha tornat la guerra.