L'Oscar que Ucraïna no hauria d'haver guanyat mai

"Aquest és el primer Oscar a la història d'Ucraïna i em sento molt honorat, però segurament seré el primer director que digui en aquest escenari que desitjaria no haver fet mai aquesta pel·lícula". Amb aquestes paraules, el director Mstyslav Chernov, recollia l'estatueta al millor documental de l'edició 2024. "20 dies a Mariúpol" documenta l'atac rus a la ciutat de Mariúpol al començament de la guerra d'Ucraïna amb l'encert de situar l'equip a la mateixa localitat que va ser estratègica en l'ocupació russa de Crimea el 2014. Fins aquí, un testimoni més de reporterisme de guerra en la línia de peces excel·lents com les que ens han mostrat els nostres companys Manel Alias, Lluís Caelles, Xesco Reverter o Txell Feixas, entre d'altres. Que aquest documental l'hagin produït dos dels grans del periodisme internacional, Frontline --un dels programes més veterans de la cadena pública nord-americana PBS-- i l'agència Associated Press, explica que tingui poc "d'artístic" i molt de "cinéma verité" i de periodisme que documenta la realitat enfront de la propaganda. De periodisme dels reporters que es queden quan tothom marxa. De periodisme que té l'esperança que, amb la seva denúncia, es poden canviar les coses. El documental de Chernov és un excel·lent testimoni de reporterisme de guerra (Reuters/Mike Blake) En la línia de grans documentals com "Last men in Aleppo" o "For Sama", el documental de Txernov acaba fent d'un hospital on cada dia falten més recursos --aigua, llum, medicaments, antibiòtics-- un camp base on es documenta la vida i la mort, la veritat i la mentida. Un hospital que amb el decurs dels dies es convertirà més en dipòsit de cadàvers que en centre sanitari i els metges en enterradors. Un hospital on un plor pot ser la vida d'un nadó o la dels pares que han vist impotents com mor el seu fill de mesos. La càmera que es mou a batzegades per seguir les corredisses cap als quiròfans sap aturar-se de manera respectuosa en el moment de la mort de l'Evangelina, una nena de 4 anys, o quan una dona aconsegueix fer arribar aquest missatge entre plors: "Mama, ets el més important per mi!". Una càmera que no va al plano de la cama destrossada d'una embarassada, sinó a la mà protectora que s'acaricia el ventre. "La guerra és com una radiografia, les entranyes humanes surten a la llum. La gent bona és més bona. La dolenta, més dolenta", explica el director. Síria, Ucraïna, Gaza... com si totes les guerres fossin la mateixa guerra, els autors es juguen la vida per unes imatges, per aconseguir electricitat i internet per poder enviar-les a la resta del món. Potser no canviaran el decurs de la guerra, però almenys sabran què contestar a la pregunta que més tem el director, "si algun dia les meves filles em pregunten què vas fer per detenir aquesta bogeria." I com en moltes altres guerres, de vegades el cinema permet netejar la consciència. L'acció de donar un premi supleix la inacció en el camp de la política o l'ajuda humanitària. L'estatueta de Hollywood per a "20 dies a Mariupol" s'afegeix a la carrera de premis (Bafta, Sundance, Pulitzer) que ha rebut el documental, però, sobretot, entra a la història del cinema perquè, com diu el seu director, "el cinema forma la memòria i la memòria forma la història".

L'Oscar que Ucraïna no hauria d'haver guanyat mai

Passat l'impacte dels Oscars més reconeguts, Montse Armengou, directora del "Sense ficció", ens parla del guanyador al millor documental, "20 dies a Mariúpol"