Mar Camps: "El nostre és un país venut, absolutament, al turisme"

El meu país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist.

Lluís Llach va escriure aquesta cançó a finals dels anys 70, País Petit, que està inclosa en el disc Verge 50, un àlbum dedicat als records de la seva infantesa en aquest poble empordanès. El meu país és tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí. Hi ha gent que quan va als pobles els molesta el so de les campanes d'aquests campanars, però tot i així s'hi han comprat una casa per anar-hi a reposar. Com conviuen les persones que viuen en aquell poble i els foresters, gairebé sempre de ciutat, que hi fan estades els estius o els caps de setmana? Quina relació s'estableix i com s'enrecent la vida dels pobles? La periodista Marc Camps i Mora ha escrit l'assaig No vingueu al poble a reposar, d'edicions i la geminada, en què analitza amb esperit crític el que fa ja anys que està passant a l'Empordanet de Josep Pla, tot el que va des de les Gavarres a l'Empordà. La Mar és nascuda a Palamós, però la seva família és de Salrà i hem parlat amb ella a casa dels pares.

Marc Camps, bona nit. Bona nit, Marta. On som ara mateix? Doncs som aquí als meus pares, a Salrà, en un lloc que se'n diu Can Camps, que és de la meva família. I aquí vivim tots, viuen els meus pares, viu la meva àvia, i a dalt de tot hi ha el mas de Can Camps, i nosaltres estem a la Quintana.

Molt bé. Salrà és un poble on la gent ve a reposar, creus?, No,

no és especialment un poble on la gent ve a reposar com en d'altres pobles que també explico en el llibre. El que passa que sí que hi ha com aquesta tendència, una tendència d'un cert èxode rural que també explico que es volen fer els pobles a mida.

Deies abans els èxodes era perquè a la gent li mancaven coses i se n'havia d'anar a buscar feina, a buscar una vida millor. I ara aquest èxode ve de l'opulència, és a dir, ho tens tot, que a més a més necessites una segona residència en un altre lloc on puguis això, reposar, segons tu.

Exacte, volia distingir una mica aquests dos èxodes rurals que es donen, per exemple, en un mateix lloc, però amb dècades de diferència. A molts pobles de l'Empordà i a molts altres llocs de Catalunya, no només aquí, és molt extrapolable a altres llocs, hi va haver aquest èxode rural a partir dels anys 50 fins als anys 80, un cop el món agrari o el bosc ja no rendia i llavors la gent va haver de marxar i molta gent va marxar perquè preferia un pis en comptes d'una casa de pagès. Perquè també els transports sempre han estat una mancança en el nostre país i et limitava molt també a nivell professional i molta gent va anar abandonant aquests pobles que ara de cop i volta estan tan cobejats. Bé, no és tampoc de cop i volta, no? És també a partir dels anys 80, 90, que tots aquests pobles del que se'n diu l'Empordanet van començar a ser un reclam. I ara també hi ha un èxode urbà, però bé, també ja fa dècades, no? A principis del 2000 també o amb el conegut com els neorrurals.

I suposo que la pandèmia també ho ha accelerat, no? Sí, jo crec que sí. La gent volia sortir fora i respirar aire. Exacte.

I ja sigui per viure-hi tot l'any, que això també, com també amb aquestes segones residències. I jo no critico tampoc la gent que ve a altres llocs a passar els caps de setmana o a passar temporades. Només és la mirada amb què es fa que jo a vegades dono a certa gent, que no és tota, perquè també hi ha gent amb molta sensibilitat que ve als pobles.

Una mirada que a vegades ja va passar, jo crec que va ser cap als 90, quan un nom conegut va dir, això de les campanes a mi, que me les treguin, que no es pot dormir. Però hi ha gent que va als pobles, fins i tot, ja no a segona residència, sinó a hotels, i es queixen de les campanes, es queixen dels galls que canten quan els ve de gust a les 6 del matí. Es queixen dels gossos que van sols i dius, a veure, per què no t'adaptes a l'entorn? Sembla que quan les persones hi van és l'entorn que s'ha d'adaptar amb elles. I aquí sí que ets més crítica de dir, o sigui, intentem adaptar-nos al lloc on tenim.

Sí que veig que hi ha aquesta tendència, i dic d'una certa gent perquè no és tothom, que van a aquestes realitats més petites i es pensen que aquestes realitats més petites s'han d'adaptar a les seves necessitats o a la seva voluntat i alguns fins i tot capricis. Però sempre hi ha una mirada de classe i és considerar que aquest entorn que se'n diu rural és menys del que de tu, no? I llavors sempre critico que aquestes queixes moltes vegades venen de gent amb un poder adquisitiu elevat o d'un capital social, que en dic un capital cultural important. I poso el cas de les campanes, perquè això, fa 30 anys que hi ha queixes, almenys de les campanes, i hi ha algú que diu, ai, però això ja està passat de moda. I dic, no, no, però és que encara hi ha queixes. Ara, moltes tampoc no transcendeixen a la premsa, perquè també hi ha ajuntaments que no volen merders, i ho solucionen de sota mà, i són ells mateixos qui paguen rebaixar els decibels de les campanes, perquè, o sigui, això, recentment m'ho va explicar un ajuntament d'aquí del Baix Empordà, l'alcalde, i llavors em van dir, i quan ho van fer-ho, la veïna que es queixava va i marxa. Això, no? Però vull dir que és un cas més paradigmàtic, el de les campanes, però també crec que és el que té una vinculació amb més gent, no? Perquè sempre dic que el so de les campanes, a molts ens marquen això, el ritme del dia, però també el ritme de la vida. I potser hi ha gent que no és creient, jo, per exemple, no ho soc, però per mi és molt important, perquè el so d'aquestes campanes, doncs la meva família s'hi ha batejat, alguna s'hi ha casat, sonaran per als enterros dels meus familiars, perquè s'enterraran aquí, a Salvar. I per tant té una vinculació emocional. Però llavors també hi ha molts altres casos. Podem parlar de casos d'això, de camins immemorials que es tallen i que es privatitzen. Que això és meu i per qui no hi passa ningú, malgrat, no pot ser. Exacte, perquè hi ha com aquesta mentalitat més urbana de propietat. Que aquí s'ha de canviar, però fins i tot també unes queixes d'una gent que havia anat a viure en un mas enmig del bosc i que es queixava perquè hi havia un dipòsit d'aigua per als bombers en cas d'incendi. Ah, volien que es tragués el dipòsit perquè s'hi acumulaven mosquits. Doncs potser no cal que hi vagis.

Dius en el llibre, No vinga pel poble a reposar, que un poble no és la seva aparença sinó sobretot la seva memòria.

Sí, perquè em sembla que molts pobles que ara han anat quedant sense vida i que només són carcassa i aparència, tots són idèntics, o tots semblen molt iguals, que puguin ser intercanviables. En canvi, dic que hi ha alguna cosa que és diferent a cada poble, i la memòria i la història particular de cada lloc també és allò que ho fa diferent. I que és aquesta memòria que cada cop potser es va perdent, però això no només als pobles, però també a les ciutats. Les ciutats cada cop s'assemblen més entre elles, tenen tots els mateixos negocis.

Tot. La mateixa botiga, els mateixos vestits, les mateixes sabates, tot és igual, sí.

Exacte, i aquesta història és també el que jo vull reivindicar. També, jo tinc un punt nostàlgic, però ho faig també sense nostàlgia, no? De dir, ostres, també s'ha de. No perquè els temps passats fossin millors, però també hem de dignificar el passat. Però també crec que hem de dignificar el que és el present i el que són les societats, els pobles actuals que també han canviat. I també de fer dinàmiques diferents o de posar en valor les dinàmiques que hi ha diferents a cada poble i de fer polítiques també en aquesta direcció.

La gent del teu entorn, de la teva edat, la gent jove de 30, 30 i pocs, tenen aquest sentiment de pertinença d'allà on són, sigui de Sant Rà, sigui de Bordil, sigui d'altres llocs de Catalunya. Si jo et veig com una persona jove, com molt amb els peus a terra i amb els arrels, o sigui, amb els peus arrelats a la terra, i no sé si el jovent del teu entorn pensa exactament el mateix, o encara són dels que se'n van a fora, sigui Girona, sigui Barcelona, sigui altres ciutats, perquè allà podran trobar una millor feina, podran trobar. Sí.

A veure, sí que tinc una sensibilitat que potser no té tothom. També penso que jo tinc dues germanes i que han nascut amb els mateixos referents, amb els mateixos pares, en aquest mateix entorn, i no tenen aquesta mirada cap al lloc que potser tinc jo. Tenen altres mirades, però vull dir que no és aquesta, no? Però, és a dir, que sí que hi ha com una cosa molt personal. D'altra banda, però sí que crec que hi ha un auge ara cada cop més de valorar els llocs petits, que el món local. Molta gent ho ha viscut com un avergonyiment, moltes vegades, i anava a la ciutat, i estava complexat, i es canviava el seu accent, o no deia de quin poble era, deia, no, soc de Girona, i després deia, però d'on ets de Girona? De Girona d'on? I potser eres de Ventalló, potser eres de Parlavà, o de Salrà, però te n'avergonyies. En canvi, ara crec que hi ha a poc a poc una tendència que canvia. I una tendència de voler reivindicar també tota aquesta riquesa que hi ha en aquests entorns petits i que cal des de diferents bandes que torni l'autoestima dels pobles. I crec que hi ha moltes petites iniciatives que fan que això torni.

Clar, i això a vegades topa amb tu ets d'aquí, l'altre és de Bordils, l'altre és de Madremanya, l'altre serà de Monells i volen fer coses al poble. I arriba un dia que et fas gran i vols viure en el teu mateix poble i llavors hi ha unes dades flagrants que expliques tu en el llibre, crec, si no vaig equivocada, que al Baix Empordà dius que hi ha 18.000 cases, apartaments, pisos, és igual, que són segones residències i 18.000 més. Que són habitatges d'ús turístic, en total 36.000 pisos que els teus amics, els teus parents, la gent jove que ve o és igual, no podrà fer servir per viure al seu poble perquè serà de la gent de fora. I això és un altre problema important a l'hora de quedar amb els peus arrelats a la teva terra, que és que on són els pisos que tu pots pagar? Just abans de venir m'he trobat per terra un full de publicitat sobre pisos a pals, cases a pals a la Cerdanya, i mires els preus, i és per apretar-te a córrer, no hi ha ningú amb una feina normal i un sou normal que pugui pagar aquests preus, no?

Sí, i ara si tu vas, per exemple, per la carretera trobaràs molts cartells que diuen els teus veïns ja han venut i tu a què esperes? En sèrio? No l'he vist aquest. Sí, això està molt a prop de casa meva aquí a la carretera Palamós de Saldà. I tu a què esperes? És com tot un país en venda. Tot un país en venda per al millor postor, no? Però aquest, no? La vida d'un no es comercialitza. I sí que hi ha aquest problema de l'habitatge, i també en volia parlar en aquest llibre, bàsicament perquè és que centra tant des dels mitjans de comunicació, només en les ciutats, en Barcelona, i dels expats, i ja n'estem una mica tips a altres llocs del país d'escoltar aquest discurs, que tenen tota la raó del món, i a Girona també, que no se'n parla prou de la gentrificació del barri vell, que és molt i molt exagerat lligat amb el fenomen ciclista, però és que aquí també, no? I aquí, aquestes xifres que has dit eren com a la baixa, perquè també hi ha altres estudis o de comissions d'obreres que diuen que el 50% dels habitatges són de segones residències. La prova si vens a l'hivern,

que jo hi vinc moltes vegades, tot està tancat. I dius, m'ha guanyat? Qui té això per fer-ho servir quatre setmanes l'any?

Sí, exacte. I que també hi ha gent de les comarques gironines que té cases de segones residències. Però hi van més. Exacte. I també canvia molt en funció dels apartaments de costa i els pobles de l'interior. Que són els que jo parlo que dic que és un drama. Perquè no hi ha res. Perquè tanquen serveis. Perquè tanquen les botigues també. I perquè es desfà tot aquest teixit cultural i associatiu que tu en el moment en què has de marxar es perd tot. Una cosa i també es perd el patrimoni i el llegat i les llegendes i les històries com el mateix passa en els barris de Barcelona. Mira les campanes. Sí, ara ens sonen. I llavors, clar, és un problema també no poder-te quedar en el lloc on has crescut. Clar, ara faré d'advocat del diable. Sí, i tant.

Que és molta gent que es dedica a tenir serveis pel turisme, hotels, restaurants en cases d'apartaments turístics, el que sigui, clar, viuen de tota aquesta gent que ocupa tots aquests pisos que ara dèiem que estan ocupats. Clar, pregunto, aquesta gent voldria també menys, segons les residències, menys apartaments d'ús turístic, tu creus? Perquè al final és un peix que es mossega la cua.

No, i tant, i això també és una pregunta superlegítima de fer, no? Però el mateix pregunto en Barcelona. I el turisme a Barcelona no hi ha gent que se'n beneficia i et diran que sí, evidentment, però també que està empobrint el lloc. Totalment. Jo crec que en el moment en què la gent no pot viure allà on ha crescut, on tot es fa per el turisme, s'acaba empobrint el lloc i s'acaba empobrint la vida, això que dèiem, cultural, associativa. I d'altra banda, és un país el nostre venut absolutament el turisme. Què ens queda?

Tu vius a Salrà. Sí. I tu t'hi veus sempre, a Salrà? Perquè tu has anat, treballes a Barcelona, èpoques que sí, èpoques que no, però sempre tornes, no? Perquè en el fons dius, ningú no marxa d'un lloc que estima pensant que no hi podrà tornar, dius tu en el llibre. He trobat que és una frase molt bonica.

Sí, és maca. Sí, però jo també vaig marxar als 18 anys de Salrà, pensant que no hi tornaria mai més quan vaig anar a estudiar a Barcelona, però jo a vegades.

Però és l'edat, això, no? Exacte. Vols veure món i comences per Girona o Barcelona.

Sí, i llavors va ser com als 30 anys que vaig decidir tornar a viure aquí. Però saps què passa, Marta? Que el meu pis l'han comprat, que és una casa, l'han comprat per fer també un hotel per ciclistes. N'he de marxar. De veritat? Sí. N'he de marxar. Ostres. I llavors segurament, perquè una persona sola, viure sola, és molt complicat. La vida està feta per ser dues persones o per viure amb companys de pis, que jo en el meu cas no hi vull viure, ja a l'edat que tinc. Llavors probablement he de marxar i aniré a viure a una casa, aniré potser, que tenen els meus avis a Sal, que ells eren de Sal, és a dir, aniré a gentrificar jo ara a Sal. Tots som éssers gentrificadors.

Però clar, fan un hotel per ciclistes, que és una cosa que a les comarques de Girona s'ha posat moltíssim d'amor. Correcte, sí.

Les dues cases més singulars d'aquest poble, que són la casa de Can Corts, que era gent lligada, que tenia moltes terres, o en Viscjó, que eren a Can Pagans, que eren com els industrials i van fer la gran fàbrica de saldrà a principis del segle XX, Doncs aquestes dues cases de les famílies més conegudes de poble, totes dues han fet la mateixa fi en molt poques dècades,

hotels per ciclistes. Els propietaris suposo que no ho poden mantenir o és igual, que vols una picossada, tu vens i te'n vas a una altra banda i tot allò es perd, no? Sí,

tampoc és fàcil per als propietaris. No, evident, evident. També dic això, és molt difícil mantenir segons quin.

Clar, clar, segons quin mas, costa molts diners mantenir-lo. Sí. I després hi ha una cosa paral·lela que va concordant-se amb la mort, entre cometes, dels pobles o dels centres dels pobles i de la gent que ja no s'hi pot estar, que és el tema de la llengua, que també el trobo molt interessant. És a dir, que en els pobles la llengua és molt rica, els que venen de fora no tenen la mateixa llengua que es parla en aquell poble, I aleshores hi ha coses que la gent no entén, no? Com els rènecs, ho dic bé, que vaig haver de, bueno, ja ho expliques en el llibre el que són, però que molta gent ara ho deu sentir. Si són de Giro no ho deuen saber, però si són de l'Ebre potser no saben què és un rènec, no? Clar. Què és un rènec?

Sí, un renec, doncs, és una paparra. Que això, bé, hi ha com una frase molt típica, que és, estic més tip que un renec, estic més tip que una paparra, que la imatge realment és una mica esgarrifosa. Però, per exemple, aquí a Salrà és una, un garrenc. Un garrenc. Jo sempre havia sentit garrenc, jo mai havia sentit paparra, i llavors una meva amiga m'ho ha dit, i vaig dir, paparra per mi, que és en castellà, paparra. Clar, però. I llavors també hi ha l'allegasta, que és quan el garrenc encara no està botit de sang, és una allegasta. I és tota aquesta concepció del món, és com una manera de veure el món i de viure'l, que va lligat amb el llenguatge. I quan ja no tens aquestes paraules vols dir que. Aquesta realitat canvia, no? És una altra, no? Com el llenguatge ens configura i al revés. I el que reivindico, doncs, és com aquesta gran diversitat lingüística que tenim a Catalunya i que crec que moltes paraules encara no surten al diccionari. Totalment. I que encara s'hauria de fer alguna cosa per uniformitzar-ho.

Només ho trobes en llibres d'autors locals, com tu dius, que aleshores llegeixes i penses, aquesta paraula i aquesta paraula. Clar, jo en tinc algunes perquè el meu pare era de Vilanova i hi havia paraules que fèiem servir a casa que els meus companys a l'escola em deien, què? Què vol dir amb això? I jo l'havia fet servir tota la vida i no sabia què volien dir, no? I això també es pot arribar a perdre i al final és cultura pròpia. És importantíssim no perdre-ho, però és una de les coses que també es poden arribar a perdre.

Clar, i és una cosa, la llengua, per nosaltres la llengua catalana és una cosa molt identitària, per mi, la meva identitat és la meva llengua, és el meu paisatge aquest que parlo, també és la cuina de la meva àvia, però aquest llenguatge particular, familiar, és encara una cosa més identitària, les coses que em diu la meva àvia, que em deia. Retinyol, gamarussa, pitihua. Són aquestes coses que et connecten i que jo penso que et tornen en els últims anys de la teva vida, probablement. La teva avia que té quants anys?

90. I pot ser que m'has dit alguna cosa quan he arribat? Que pot ser que ara estigui escoltant la ràdio?

Sí, és una gran oient. Estaria molt contenta de conèixer-te.

Doncs mira, ara quan acabem la conversa me'n vaig a saludar-la, si et sembla. Estarà contentíssima. Marc Camps, no vinga pel poble a reposar, d'Edicions i la Geminada, moltes gràcies.

Moltes gràcies a tu, Marta.

I cada que és molt tocat per la tramuntana d'una sola cosa pots estar segur quan més vell més tocat de l'ala sempre deia que la matinada es mataria. Fins demà! No té pressa, ningú m'espera allà dalt. I en el inferno.

Varen passar ampolles i anys i en Siseta encara aguantava, dormint la mona a la vora del ter, però ell mai no s'hi tirava. Però cap al migdia anava ben torrat. Subriu i diu que no té pressa. Ningú m'espera allà dalt. I en el inferno m'interessa.

I quan veig la llum de l'alba se'm treu les ganes de marxar. Potser que avui no em suïcidi, potser el deixi fins demà.