Cossos dissidents, a "Col·lapse"
Marta Vigo: "Soc una dona i tinc barba, i no la visc com alguna cosa negativa"
Definir-se com a dona barbuda i acceptar el propi cos quan aquest se surt dels cànons normatius no és gens fàcil. La Marta ho explica a "Col·lapse"
21/12/2023 - 14.26 Actualitzat 21/12/2023 - 15.55
"Que em portin al circ!" és el títol del llibre que ha escrit la Marta Vigo, un TFM que ha estat publicat per l'editorial Manifest i que ha rebut un premi de l'Institut Català d'Antropologia. Ella mateixa es defineix com a dona barbuda, i en aquest llibre explica com ha estat el seu procés vital d'acceptació d'aquesta condició física.
La Marta té barba des de l'adolescència, i això li ha suposat un procés de conformitat amb el propi cos que no sempre és fàcil, a causa de la pressió estètica i els cànons de bellesa establerts per la societat. Ella mateixa explica que el seu objectiu visitant programes com "Col·lapse" és donar un espai a aquests cossos dissidents.
Vull compartir el meu testimoni per fer visible allò invisible, per posar al centre els cossos dissidents que hem estat relegats als marges i ocupar un espai des de l'"existim, som aquí i hi volem ser".
La importància dels referents
Ara, la Marta veu la seva barba com una part més del seu cos, però durant molts anys no s'acceptava a ella mateixa, fins i tot es va arribar a odiar. Es depilava i transformava cada dia per amagar que li sortien pèls a la barba. Segons explica, en aquella època no tenia referents reals que donessin visibilitat als cossos dissidents, i ella necessitava sentir-se dins els cànons normatius per evitar la violència que es rep des de fora.
👉 Marta Vigo: "Per mi és molt important ser aquí per poder generar una escletxa de model real i que és vàlid, perquè jo en el seu moment no tenia models, no em podia emmirallar en ningú"#Col·lapse3Cat
3Cat (@som3cat) December 16, 2023
📲 https://t.co/1b4Ixdjzsh pic.twitter.com/1mGyn53fIS
Un dia, però, va decidir deixar-se créixer els pèls i experimentar com se sentia fent-ho. Vigo explica que, en gran part, ha aconseguit acceptar-se gràcies al col·lectiu "Som barbàrie", on milita, i on, aquí sí, va poder trobar referents que la feien sentir còmoda amb la seva condició estètica.
Jo m'he odiat molt, m'he maltractat, m'he transformat. Ara estic molt tranquil·la i molt agraïda. M'agrado, i soc un subjecte desitjable per a mi mateixa i també ho estic sent per als altres.
Una opció política
Vigo explica que, en general, les primeres reaccions que rep són les de preguntar-li si està fent una transició de gènere, i que s'ha d'estar justificant constantment. Ella, però, deixa clar que es tracta d'una opció política, de donar visibilitat a aquests cossos dissidents. Però això no significa que s'hagi de quedar sempre amb barba si no s'hi sent còmoda. La seva prioritat, diu, és el seu benestar, i qualsevol decisió que prengui explica que serà d'acord amb això, i no amb uns cànons normatius preestablerts per la societat.
El que prioritzo és el meu benestar. La cura cap a mi mateixa. Si demà em llevo al matí i decideixo treure'm la barba, també serà una elecció que jo hauré pres sobre mi mateixa, no és que em vingui donada pels cànons de bellesa. Jo sé que, per molt que no es vegi, la barba hi és.
L'acceptació de la família
El procés d'acceptació per part de la família tampoc ha estat un camí de roses, en paraules de la mateixa Marta. Explica que han tingut moltes converses sobre el tema i de molts tipus, perquè poguessin entendre que ella volia ser així. Ara, amb el seu llibre "Que em portin al circ!", està fent diverses presentacions, i en una de les més recents hi ha anat amb el seu pare. Explica que estan posant sobre la taula com ho va viure cadascun d'ells i el paper que hi ha jugat el salt generacional i l'educació que ha rebut cadascú.
Amb tot, se sent molt acompanyada tant per part de la seva família com de les seves amistats, que van a les presentacions del llibre i li donen suport en tot aquest procés.
Vigo acaba amb un consell cap a totes les persones que no se sentin bé amb el seu propi cos:
Entenc que cadascú viu la seva corporalitat d'una manera diversa, però animo molt a poder-nos estimar tal com som. A mi m'agrada molt la frase "mai ens van dir que érem possibles, però per fi els cossos han parlat, i ara toca escoltar-los".