Morir de dia

Durada: 4 min

"Sala 33" Minisèrie "Olor de colònia El "Sala 33" us convida a veure "Olor de colònia" (2012), l'adaptació de la novel·la de Sílvia Alcántara, coproduïda per Televisió de Catalunya i Diagonal TV amb direcció de Lluís Maria Güell. En aquesta minisèrie, podreu re-visitar un món perdut, una realitat que va existir en un temps gens llunyà: el món de les colònies industrials. Podreu veure els dos capítols d'"Olor de colònia", seguits i sense interrupcions. A la minisèrie seguirem l'evolució de la colònia tèxtil Viladomat des de 1953 fins a mitjans dels 60, el moment en què va començar la crisi de la indústria tèxtil i del cotó al nostre país. La berguedana Sílvia Alcántara és l'autora d'"Olor de colònia" (Edicions de 1984, 2009), una de les obres de més èxit de la literatura catalana recent i que serveix de base per aquesta minisèrie. Ella va viure fins als vint anys en una colònia, Cal Vidal, que es troba a la vora del riu Llobregat, entre Navàs i Puig-reig. Per tant, tot i ser una obra de ficció, els records de l'autora van ser bàsics per recrear aquest món. "Olor de colònia" és olor de telers i de filats de cotó. També és olor de riu, d'on les fàbriques extreien l'energia per fer funcionar la maquinària, i és olor de suor de treballadors en torns inacabables." "Olor de colònia" és una gran producció d'època, una història coral amb Pep Planas, Maria Molins, Míriam Iscla, Toni Sevilla, Pepa López, Viky Peña, Fermí Reixach, Marta Angelat o Àngels Bassas, entre d'altres. Us convidem a entrar a la colònia, l'univers de Sílvia Alcántara i escenari en què conviuen tota mena d'històries, amors impossibles, secrets, enveges, corrupció i l'abisme insalvable entre els amos i els obrers.

Durada: 5 min

"Blancaneu", fi del cicle premis Gaudí al "Sala 33" Diumenge el "Sala 33" tanca el cicle dedicat als premis Gaudí, amb una carta d'amor al cine i a les seves infinites possibilitats creatives i alhora una mirada original i personalíssima a un dels contes més universals: "Blancaneu", de Pablo Berger. La bella dorment tenia l'agulla per adormir-se. Hansel i Gretel, les engrunes de pa per trobar el camí de casa. La ventafocs, la sabata que va perdre al ball amb el príncep. I Blancaneu tenia la poma enverinada i¿ els nans toreros. Sí, nans toreros, perquè "Blancaneu"(2012) de Pablo Berger, és -i alhora no és- la història que van imaginar els Germans Grimm. Aquesta "Blancaneu" taurina ambientada als anys 20 a Andalusia existeix gràcies a l'empenta i entusiasme de Pablo Berger, guionista i director, que va lluitar durant anys per tirar endavant un projecte que tenia com a coordenada bàsica un element: seria una pel·lícula de cine mut i en blanc i negre, un homenatge a infinitats de moments, actors i directors que van donar forma al cine com a art, com a mitjà creador de somnis i de fantasia. L'amor al cine i a la seva història de Berger es transpira en cada pla de "Blancaneu". Els espectadors atents podran veure com el director pica l'ullet a Carl Theodor Dreyer i títols essencials com "La Passion de Jeanne d'Arc"(1928), als grans mestres de l'expressionisme alemany com Fritz Lang o Friedrich Murnau, al terror dels estudis Universal, amb obres llegendàries com "El doctor Frankestein" o "Dràcula" (les dues de 1931), de James Whale i Todd Browning i a tants altres pioners dels cine. Quan "Blancaneu" va arribar a les pantalles, però, les comparacions amb l'oscaritzada "The Artist"(2011), de Michel Hazanavicius, van ser inevitables. I ben mirat, més enllà de ser pel·lícules mudes i en blanc i negre , el to i referents d'una i altra pel·lícula són força diferents. "The Artist" era melodrama i nostàlgia del Hollywood clàssic, mentre que "Blancaneu" és

Durada: 5 min

Cicle Premis Gaudí al SALA 33: "Katmandú, un mirall al cel" Diumenge, al Sala 33, el cicle que dediquem als premis Gaudí avui ens durà a una terra llunyana i alhora molt propera; una història carregada d'humanitat i de superació personal, "Katmandú, un mirall al cel", d'Icíar Bollaín. Per desgràcia, els darrers mesos, Katmandú ha omplert hores de telenotícies i pàgines de diaris amb el terratrèmol que va assolar Nepal. Però el país de l'Himàlaia és molt més que tragèdia i pobresa. Això, és el que va descobrir als anys 90 una professora de Ripoll, la Victòria Subirana, també coneguda com Vicky Sherpa. La Victòria va viatjar per primer cop al Nepal el 1988 i va quedar impressionada amb les condicions de vida de bona part dels nepalesos. Després d'anys de formació, el 1993 va crear l'Escola Daleki, pensada per acollir nens de famílies amb molt pocs recursos. A partir d'aquest moment, la Victòria no ha deixat de crear iniciatives relacionades amb l'àmbit educatiu al Nepal, iniciatives i experiències que va recollir al llibre "Una mestra a Katmandú". "Katmandú, un mirall al cel" (2011) d'Icíar Bollaín s'inspira en la història de la Victòria, la Vicky Sherpa, i la voluntat per donar accés a l'educació als nens nepalesos. Aquest rerefons humà tan potent és el que va atreure la directora i guionista de "Katmandú". Al llarg de la seva filmografia ("Hola, ¿Estás sola?", 1995, "Flores de otro mundo", 1999, Te doy mis ojos", 2003, etc), Icíar Bollaín ha centrat la seva mirada en les desigualtats i els abusos que pateixen les classes socials més desfavorides i, les dones en diferents àmbits socials i culturals. Bollaín va transformar la Vicky Sherpa en la Laia, la protagonista de la pel·lícula. A "Katmandú" seguirem el viatge iniciàtic de transformació i d'aprenentatge vital i professional de la Laia, un viatge que també va viure Vicky Sherpa real. Per donar vida a la Laia, Icíar Bollaín va confiar en una actriu que fos creïble com a professora jov

Durada: 5 min

Cicle Premis Gaudí, al SALA 33: "Els nens salvatges" "Sala 33" continua el cicle dedicat als premis Gaudí amb algunes de les pel·lícules bàsiques del cine català recent. Aquest diumenge arriba el torn d'"Els nens salvatges", de Patricia Ferreira. Sala 33 us ofereix una mirada sincera i gens ensucrada al món de l'adolescència: "Els nens salvatges" (2012), de la directora Patricia Ferreira. L'epicentre d'"Els nens salvatges" és el món adolescent, el moment per experimentar, buscar, per equivocar-se i trobar la identitat. La pel·lícula, però, s'allunya del sensacionalisme per situar-nos a l'aquí i ara dels adolescents al món occidental. Per aquesta raó és tan valuós trobar una pel·lícula com "Els nens salvatges", que explica com són els adolescents des del seu punt de vista, sense jutjar-los. Tot un repte per la directora i coguionista Patricia Ferreira, que ja havia demostrat la seva sensibilitat en títols com "Sé quien eres" (2000), "El alquimista impaciente" (2002), "El mundo a cada rato" (2004) o "Para que no me olvides" (2005). Per entrar a la intimitat adolescent d'aquests "nens salvatges", Ferreira es val de tres personatges, tres companys d'institut, cadascun amb una manera de ser i uns problemes diferents: són l'Álex, en Gabi i l'Oki. Entre aquests tres personatges es crearà un vincle fortíssim, un vincle que va més enllà de l'alienació que senten envers l'entorn familiar i escolar. Un dels grans encert d'"Els nens salvatges" és que ens transporta a l'univers adolescent de manera creïble, amb naturalitat. Per exemple, per tractar la relació dels adolescents amb el món de les aules i el sistema educatiu, molt importants a la pel·lícula, es fa amb un retrat doble molt acurat: dels adolescents, dels alumnes, i també dels adults, els mestres. Una altra de les troballes de Ferreira a "Els nens salvatges" va ser el repartiment, amb una suma d'energia desbordant per part d'actors joves i la presència i seguretat dels intèrprets més experimentats. El

Durada: 5 min

Cicle premis Gaudí al SALA 33: "Bella joventut" Diumenge, el "Sala 33" comença el camí cap als premis Gaudí amb un cicle de quatre pel·lícules, quatre títols que són una bona mostra del cine, fet i produït a Catalunya els darrers anys. El cicle arrenca amb una mirada als efectes de la crisi econòmica: "Bella joventut", de Jaime Rosales. La crisi, la famosa crisi econòmica, ha sigut la protagonista indesitjada de titulars, informatius i documental els darrers anys. És una crisi ben real que encara destrueix moltes vides, la mateixa crisi que retrata Jaime Rosales a "Bella joventut" (2014). Rosales ens acosta a la intimitat d'una parella, la Natalia i el Carlos, que viuen en primera persona els efectes imparables de la crisi econòmica. Són joves de barri, de vint-i-pocs anys, de classe baixa i sense feina, però sobretot sense esperança de futur. Joves que vaguen com fantasmes per parcs, centres comercials, la casa dels pares¿ "Bella joventut" retrata una generació que més que viure, sobreviu. Són els joves que emigren per obligació, la generació dels ni-nis i també la dels emprenedors forçosos. A "Bella joventut", Rosales aborda amb una sensibilitat privilegiada el món que ens envolta, per disseccionar-lo capa rere capa. Aquí, el director suma nous recursos a alguns dels seus elements més característics, com ara els plans allunyats i contemplatius de les primeres pel·lícules: "La soledat" (2007), "Les hores del dia" (2003), "Sueño y silencio" (2012) i "Tiro en la cabeza"(2008). Per exemple, a "Bella joventut", Rosales inclou com a part de la narració la tecnologia: pantalles de mòbils, el whatsapp, el Facebook, Twitter i les incomptables fotografies fetes amb el mòbil per capturar el pas del temps. Una altra de les grans troballes de "Bella joventut" és la parella protagonista, Carlos Rodríguez i Ingrid García-Jonsson. Els gestos i les decisions de la parella personatge transmeten la desesperació i l'angoixa de molts joves i, en el cas d'ella

Durada: 6 min

El cicle Rosa Vergés s'acomiada amb "Tic tac" Diumenge al "Sala 33" tanquem el cicle que el programa ha dedicat a una de les directores més importants del nostre país, Rosa Vergés. I ho fem amb una pel·lícula única dins la seva trajectòria i dins el panorama audiovisual recent: "Tic tac" Diuen que el temps és relatiu. Quan som grans, se'ns escapa entre els dits, però quan som petits, el temps es dilata, i cada dia pot ser una aventura interminable. Segur que si ens oferissin viatjar en el temps, molts voldríem tornar a la infantesa, una època en què la màgia i la descoberta eren constants. Doncs bé, aquest viatge és l'eix central de "Tic tac" (1997), de Rosa Vergés. Vergés va sorprendre els que n'esperaven una altra comèdia urbana que seguís l'estela de "Boom Boom" i "Souvenir". Aquest cop, la seva mirada es va dirigir cap a la el món infantil, amb les seves pors i fantasies. En el guió de "Tic tac", coescrit amb Edmond Roch, la directora ens proposa un conte de Nadal, un viatge iniciàtic i una reflexió sobre el pas del temps, amb una atmosfera que en certs moments recorda molt l'homenatge que Martin Scorsese va fer a Geroge Méliès i els orígens del cine, "La invención de Hugo" (2012). Els observadors més atents també trobaran a "Tic Tac" una màquina de concedir desitjos molt similar a la de "Big"(1988, de Penny Marshall) , amb Tom Hanks, que també parlava sobre el pas cap a l'edat adulta. "Tic tac" ens explica la història de l'Hèctor (Sergi Ruiz), que perd el tren en què viatja per donar la carta als Reis d'Orient. A l'estació coneixerà dos nens, Bibu i Olívia (Martí Milla i Laia Solís) que li ensenyaran que el temps és viu i que, si vol, l'Hèctor podrà modificar-lo per retrobar-se amb els seus pares (Jordi Boixaderas i Lluïsa Castell). Amb l'ajuda del rellotge del temps, del Sol i de la Lluna, la colla de nens intentaran fer realitat el desig de l'Hèctor. La pel·lícula de Vergés pertany a un tipus de cine molt car de veure a les pantalles:

Durada: 6 min

"Souvenir" de Rosa Vergés, al "Sala 33" "Sala 33" continua el recorregut per la filmografia d'una de les directores fonamentals per entendre l'evolució del cine català recent. Diumenge recuperem la segona pel·lícula de Vergés, "Souvenir", una comèdia que ens durà a la Barcelona de mitjans dels anys 90 de la mà d'un noi japonès solitari i una hostessa de vol. Diuen que els pols oposats s'atrauen. Com, si no, s'explica la fascinació mútua entre catalans i japonesos? La resposta, o més ben dit una possible resposta la trobem a "Souvenir"(1994) de Rosa Vergés. Després de l'èxit artístic i comercial de "Boom boom" (1990), Vergés no ho tenia gens fàcil per satisfer les expectatives del públic i de la crítica. Vergés va apostar a la sempre difícil segona pel·lícula, per una comèdia elegant i romàntica que comença a l'aire (literalment, en un avió) i per accident (un cop més literalment, en un pas de vianants). Els protagonistes d'aquest "accident" seran l'hostessa de vol Rita i el japonès Yoshio (Emma Suárez i Futoshi Kasagawa). La química entre tots dos és l'autèntic motor i la pedra angular d'aquesta comèdia d'embolics. El xoc cultural entre el Japó i Catalunya i la peculiar història d'amor que protagonitzaran els dos personatges dóna pas a alguns dels moments més divertits i entranyables de la pel·lícula. "Souvenir" també es pot veure com un retrat dels 90, els "anys zero" de Barcelona com a destinació turística per excel·lència. És un moment en què neixen nous barris, comencen les cues als edificis modernistes i la vella ciutat es regenera. I precisament aquesta serà la ciutat on aterrarà mig despistat, mig trist el japonès Yoshio. Després de l'exitosa experiència a "Boom boom", Vergés va comptar amb Jordi Beltran per fer el guió de "Souvenir". El guió del tàndem Beltran-Vergés beu directament de les dues grans escoles de la comèdia americana. Primer, la comèdia sofisticada, amb diàlegs esmolats i enquadraments molt pensats i després l'escola de

Durada: 6 min

Diumenge continua el cicle dedicat a Rosa Vergés amb el seu debut en la direcció, "Boom boom", la història d'una ciutat, d'un temps i també d'una generació amb sentiments i conflictes barrejats, com si fos un còctel refrescant. Després de ser ajudant de direcció al costat de Francesc Bellmunt, Francesc Betriu i Bigas Luna en pel·lícules com "Lola" (1986) i "Angoixa" (1987), Rosa Vergés va debutar com a directora amb "Boom Boom" (1990). El resultat va ser una de les sorpreses més agradables de l'any i de la dècada dels 90. La perspectiva del temps ens permet veure "Boom boom" com un títol clau per entendre la trajectòria de Rosa Vergés i la comèdia feta al nostre país, que manté intacte l'encant i l'aire de "conte" de fades modern que tenia en el moment de l'estrena, fa vint-i-cinc anys. "Boom Boom" ens explica les històries d'amor i desamor amb la Barcelona preolímpica de fons, quan el Raval encara era el barri xino i la gent passejava pel carrer sense mòbil. Començava una dècada que canviarà per sempre la ciutat i la gent que hi viu. I aquest és el moment que retrata la pel·lícula. Vergés juga al clàssic joc de la comèdia de bàndols: homes i dones, tots dos desencantats amb l'amor i, evidentment, "condemnats" a embolicar-se de mil i una maneres. La directora es va aliar amb el periodista Jordi Beltran per donar forma a un guió rodó, un equilibri perfecte entre la comèdia "esbojarrada", plena de gags visuals, i alhora una sofisticació urbana pròxima a Woody Allen, farcida d'homenatges i reivindicacions constants de la cultura "pop". "Boom boom" ens explica la història de Tristany (Sergi Mateu), propietari d'una sabateria, i de Sofia (Viktor Lazlo), dentista, que tot i viure al mateix edifici no es coneixen. Tots dos han patit desenganys amorosos i han jurat que no es tornaran a enamorar mai més. Però un còctel Bloody Mary ho canviarà tot... Un dels punts forts de l'aposta de Vergés és la galeria de secundaris que acompanyen Sofia i Tristany.

Durada: 6 min

Sala 33: cicle Rosa Vergés i "Un parell d'ous" Diumenge el "Sala 33" enceta un nou cicle, un viatge per una filmografia plena de canvis i de contrastos: les pel·lícules de Rosa Vergés. I començarem el cicle amb "Un parell d'ous", dirigida per Francesc Bellmunt l'any 1985 amb guió de Vergés. L'any 1985 Rosa Vergés ja havia treballat com a ajudant de direcció de Francesc Betriu a "La plaça del diamant", però va ser amb "Un parell d'ous" quan va fer un pas endavant important en la seva trajectòria. Vergés va ser ajudant de direcció d'"Un parell d'ous"i coguionista, al costat de Francesc Bellmunt, Jordi Balló, Quim Monzó i Ramon Barnils. "Un parell d'ous" és una de les comèdies més boges i inclassificables del cinema català, una proposta pensada per divertir i transmetre esperit roquer. De fet, la cita del músic Little Richard que obre la pel·lícula ho deixa ben clar: "Oh, baby. Yeah, baby. Woo Baby, aquesta nit em divertiré". L'argument de la pel·lícula és delirant i boig, amb uns "polvets" que fan miracles sexuals inclosos. A "Un parell d'ous" hi trobareu xiringuitos de platja que semblen sortits del "8 i ¿" de Fellini, però regentats per punks. També podreu redescobrir els orígens de la companyia La Fura dels Baus, aquí "Els homes radioactius", fent una aparició trencadora al més pur estil "Mad Max"?. Al costat d'Ángel Alcázar, Eva Cobo, Joan Borràs i Pere Ponce, entre d'altres, els espectadors atents també podran veure aparicions especials de cares molt conegudes, com Pepe Rubianes i Llorenç Santamaria. "Un parell d'ous" és una de les primeres pel·lícules coproduïdes per TVC. No és casual, doncs, que una unitat mòbil de l'època tingui una aparició "especial" en aquest còctel tan esbojarrat. Els espectadors veterans també hi trobaran referències i detalls que recorden molt l'estètica i l'esperit de programes mítics dels inicis de TVC, com "Arsenal" o "Sputnik". Per tot plegat, "Un parell d'ous", de Francesc Bellmunt amb guió de Rosa Vergés