Nadia Ghulam, entre l'Afganistan i Catalunya: "Pateixo una depressió molt severa"

La vida de l'afganesa Nadia Ghulam, de 37 anys, continua aferrada a les muntanyes de Kabul, a la seva terra, a la seva gent, a la lluita per l'educació i la pau en un país que porta més de mig segle de conflicte perpetu. El 2021 va ser un any molt dur per ella. No només pel retorn dels vells nous talibans al seu país, sinó perquè havia arribat a un punt de cansament absolut lligat també al que implica ser una persona migrant a Catalunya. "Cap psicòloga, cap psiquiatra ha pogut trobar les paraules per explicar què em passa davant de tanta impotència." Fa 16 anys que viu a casa nostra, però assegura que se sent sola i abandonada per les institucions. Després de molt d'esforç, ha aconseguit el permís de residència. Però li han denegat la nacionalitat perquè li diuen que li falta el certificat de naixement i el de delictes penals. I es pregunta: "De debò algú que conegui la meva història, la meva lluita pels drets humans i els deu anys que he viscut a l'Afganistan fent-me passar per un home, pensa que els talibans emetran un certificat de delictes penals a nom meu perquè pugui viure en pau en qualsevol lloc del món?" Sobre el certificat de naixement, la Nadia va néixer quan el seu país estava en guerra. I, per tant, aquest certificat no existeix. L'Afganistan, fora de l'agenda informativa Ja fa temps que les notícies sobre l'Afganistan no apareixen als mitjans. La invasió russa d'Ucraïna domina el relat informatiu. La Nadia demana que no s'oblidi el patiment del poble afganès: "La guerra és una moda per a Europa. La moda de l'Afganistan ha passat. Ara toca Ucraïna. Només demano que el meu país no quedi a la llista de països oblidats." El conflicte ucraïnès, assegura l'activista, ha ensenyat la doble vara de mesurar que hi ha pel que fa a l'acollida de refugiats. I demana, sobretot, que es deixi d'enviar armes a Ucraïna. Per ella és imprescindible educar en valors i per la pau. Estudiar en clandestinitat Amb la seva associació Ponts per la Pau, la Nadia, ajuda 320 noies que estudien de manera clandestina: "Abans de l'arribada dels talibans en tenia a càrrec 35 a qui coneixia molt bé perquè podia viatjar al meu país. Les vaig formar com a agents actives per la pau. Amb els extremistes la xifra supera les 300 noies." Nena llegint a casa seva a Kabul, juny 2022(REUTERS/Ali Khara) Perquè la situació de dones i nenes a l'Afganistan és espantosa. Sense llibertat, educació ni dret a la paraula. La Nadia parla i actua amb aplom. El seu telèfon és el bot salvavides de moltes dones i nenes que volen fugir de l'extremisme. Interiorment, però, ha de recollir els bocins trencats després de tantes pèrdues i renúncies. Fa quatre anys que no veu la seva mare afganesa, la Zia Ghul, que ha de patir l'assetjament constant dels talibans, que li entren a casa i l'amenacen de matar la filla: "Sento un nus a l'estómac, que s'ha convertit en una úlcera, i em pregunto: "Algun dia podré tornar a abraçar la mare? Si li passa alguna cosa, si es mor, podré anar al seu funeral? Són preguntes sense resposta." Dones afganeses a Kabul esperant rebre pa(REUTERS/Ali Khara) El cos li recorda constantment les cicatrius que arrossega. Des de fa un temps l'acompanya una depressió severa. La seva salut mental és dèbil i reviure el seu passat la deixa exhausta. "Tinc una depressió molt severa. Per fora sembla que no em passi res perquè faig moltes coses. Però les depressions en les persones resilients són diferents." El seu últim llibre Per tot allò viscut i patit, hi ha persones que quan les tens al costat et fan sentir petita. És el que m'ha passat després de conversar amb la Nadia arran de la publicació del seu últim llibre, "Somiant la pau. Una mirada femenina al nou Afganistan dels talibans", a Rosa dels Vents. És la mateixa sensació que també comparteix la periodista Ariadna Oltra, que n'ha escrit el pròleg i l'epíleg: "Una al teu costat, Nadia, corre el risc de sentir-se petita. Perquè la teva vida té tantes vides acumulades aquí i allà, és tan extrema en desenes i desenes de situacions límit, que sembla que no ens puguem enfrontar a la nostra quotidianitat sense tenir en compte que som uns privilegiats." Nadia Ghulam, escriptora i activista(Catalunya ràdio, Mercè Folch) Feia molts anys que no veia la Nadia. En l'època dels cafès republicans de Joan Barril va venir a presentar "El secret del meu turbant", escrit conjuntament amb Agnès Rotger i premiat amb el Prudenci Bertrana. Tenia 25 anys. I la seva història, marcada per les conseqüències de la guerra civil, per la gana i pel primer règim talibà, ens va estremir profundament. Durant una dècada es va fer passar pel seu germà Zelmai, mort a la guerra, per poder tirar endavant la família: "Ara a través dels meus llibres puc expressar el que sento sense que em faci mal. Abans, em sentia com una víctima. Em deien: "Tot això has passat tu? T'has fet passar per un home durant deu anys?" Això em provocava molt dolor." La Nadia també s'ha desfogat en altres dels seus darrers llibres: "El país dels ocells sense ales", publicat La Galera, una metàfora sobre la guerra i els refugiats.

Nadia Ghulam, entre l'Afganistan i Catalunya: "Pateixo una depressió molt severa"

L'activista explica què ha suposat per a ella i la seva família el retorn al poder dels talibans: amenaces, patiment i problemes de salut.