Neus Canyelles és reservada. Parla fluix, sembla tímida, no li agraden les càmeres i intuïm que tampoc les rodes de premsa ni que siguin en petit comitè. Però tot el que no expressa parlant ho transforma de sobres en una escriptura sincera, delicada i, per sobre de tot, honesta. Acaba de publicar amb l'editorial Empúries la breu obra "Milady". Era així com anomenava la seva mare, una dona que descriu com amorosa, que pensava en els altres, elegant i alegre: "Jo soc una persona pessimista, que no estic molt contenta al món. Però ma basta un petit doi per ser una persona riallera i divertida i en això m'assemblo a la meva mare. Podem parèixer persones que no estan còmodes amb el que passa però després se'ns oblida en un buf". Portada de "Milady", una carta oberta a la mare "Milady" és un nou exercici de memòria de l'autora que basa la seva trajectòria literària en l'experiència personal. A ella no li agrada gaire que l'etiquetin, però és una de les principals representants de l'anomenada "literatura del jo": "Per jo, escriure i viure és pràcticament el mateix. És vera que molta gent em diu, coneixent-me, que soc una persona més aviat introvertida, i a l'hora d'escriure no tinc vergonya de contar coses tan personals. Però és que per mi no hi ha frontera entre sa meva vida i s'escriptura." "És llei de vida", una frase horrible A través de "Milady" l'autora fa un viatge ple d'enyorança cap el passat, la infància que ja no tornarà, un tema que, de fet, centra bona part dels seus llibres. Explica com ella i la seva germana van cuidar la mare els últims anys de la seva vida, quan ja no caminava ni pràcticament hi sentia. La seva mort la va deixar estabornida: "Això que diuen ara de passar pàgina, jo no vull. I la frase "és llei de vida" és un mecanisme que tenim per consolar els altres i és normal. Però si t'atures a pensar-ho, una llei pot ser horrible. I aquesta és horrorosa. Sento un desemparament total. Per molt que t'estimi algú, ningú t'estimarà mai tant com els pares". "Escriure i viure és pràcticament el mateix", assegura l'autora Canyelles és autora d'obres com "Autobiografia autoritzada", premi Lletra d'Or 2022, o la impactant "Les millors vacances de la meva vida", del 2019, on tracta l'intent de suïcidi i el dia a dia en un psiquiàtric i, alhora, reflexiona sobre temes com la família o la seva passió per la literatura. Obres on barreja la seva visió pessimista de la vida amb l'amor i admiració cap els qui estima, la família i la certesa que la infància és el paradís perdut. I tots amb un tema en comú: parlar de com mira un món que no entén. "El que hi ha molt en sa meva literatura és aquest astorament davant el món que estic vivint. El món no l'entenc i escric sa meva experiència sobre coses que van passant. Com si sempre em preguntés: 'és possible que aquestes coses passin?'" Traduir-la o no L'escriptora, de 57 anys, és una autora amb una trajectòria sòlida que va començar quan en tenia 30 amb "Neu d'agost", que va guanyar el Premi Bearn de narrativa el 1997. Entre altres obres seves hi ha "Mai no sé què fer fora de casa", reconegut amb el Premi Mercè Rodoreda de contes per contes. És una de les veus més interessants i importants de la literatura catalana que, com diu el seu editor, Josep Lluch, no té ni un gram d'impostació: "Neus Canyelles ens parla de la condició humana des del que té més a prop. No és una exhibició d'hipertròfia d'ego, fa una literatura d'enorme transparència". Com ella mateixa es pregunta, des de la seva sinceritat desarmant plena de fina ironia: "A mi m'estranya no tenir traduccions i no sé què fer per aconseguir-les". Una pregunta que també ens la fem nosaltres.