Fede (Francesc Ferrer)

Líder del grup de pop The Frederics.

Toca la guitarra des de l'època en què era monitor de colònies en un cau i ja aleshores composava alguna de les seves pròpies peces com "Anem-hi tots", "Fem xerinola al sac de dormir" o "Molta gresca per no res...". En aquell moment li agradava la música però també buscava cridar l'atenció de les monitores.

Uns anys més tard, a l'època de l'institut va abandonar les xiruques i va canviar la indumentaria hippie per la del Heavy Metal. I poc després es va fer punk. I més tard skin, un parell de mesos. I a l'últim any de l'institut havia passat per totes les estètiques de les tribus urbanes sense acabar de trobar el seu lloc. El mateix li va passar amb les carreres universitàries. Va començar antropologia, periodisme, gestió i administració pública i filologia catalana sense arribar a acabar cap estudi.

Els seus pares, farts de mantenir-lo, de pagar-li diferents piscòlegs sense cap resultat i sobretot, procupats pel seu futur, el van obligar a treballar i va començar diferents feines que sempre acababa deixant fins que va trobar un lloc com a encarregat en una petita bilblioteca de barri. Durant tots aquests anys només es va mantenir intacte la seva passió per la música: el Fede seguia tocant la guitarra i composant algunes cançons a la seva habitació, imaginant-se a si mateix dalt d'un escenari o envoltat d'admiradores disposades a realitzar les seves fantasies eròtiques. Però un dia, llegint una biografia de David Bowie a la biblioteca es va adonar de sobte que ja tenia trenta anys i que mai arribaria a trepitjar un escenari -ni a tenir admiradores- si no es prenia seriosament aquell objectiu.

Possiblement aquesta presa de consciència -un primer símptome de maduresa en un individu anclat en l'adolsecència- la va provocar també el fet que l'acababa de deixar la Lorda, la seva nòvia de tota la vida, cansada d'estar al costat d'algú eternament frustrat per no ser qui li agradaria ser i que no feia res per canviar. Sigui com sigui, aquesta revel·lació va coincidir amb la trobada casual amb l'Albert, un ex company d'institut de l'època del Heavy Metal . De seguida es va adonar que l'Albert seguia sentint una profunda admiració per ell: encara recordava una cançó que havia composat el Fede en aquell temps, "Cal lapidar a la profe de Mates 2" i era evident que el seguiria allà on fós. I així van néixer The Frederics, ara fa dos anys, amb la vocació de convertir-se en el grup revel·lació de pop de l'escena barcelonina.

El problema és que el Fede sovint s'equivoca en l'estratègia i dóna més importància a tractar d'integrar-se en el món de la modernitat de Barcelona que a treballar seriosament el repertori musical del grup, passant-se moltes més hores a la barra del bar que assajant al magatzem del matexi local on el Toni -el cambrer- els deixa tocar.

A la segona temporada, el Fede continua sense trobar la pau. Ni sentimental, ni professional... ni tan sols la pau amb ell mateix. Vol triomfar amb els Frederics, vol trobar l'amor de la seva vida i, al mateix temps, es queixa del neguit que li provoquen aquestes aspiracions i somia amb una vida tranquil·la. Però ell està convençut que aquesta pau ha de passar forçosament pel triomf dels Frederics. I, com que se li acumulen els fracassos, cada vegada es torna més agressiu i maquiavèl·lic, i a poc a poc va perdent la seva ètica, trepitjant a qui calgui per arribar on vol, fins i tot, si és necessari, el seu company de batalles, l'Albert.

T1xC1 - In & out

Capítols

Personatges

Similars