Potser és aviat per treure conclusions definitives, però sis mesos després d'aparèixer, ja es pot afirmar que l'impacte de la pandèmia de la covid-19 ha afectat tots els aspectes de la nostra vida. El programa "Món" es pregunta sobre alguns dels efectes que ha tingut a escala global.
Què feien les dones catalanes que decidien avortar quan la interrupció de l'embaràs no estava permesa per la legislació espanyola? Enllaçant temàticament amb "El mirall andorrà", que explica la situació en un estat on l'avortament està prohibit, el "Món" del 3 de març recull testimonis de dones que van viure l'experiència d'avortar sense cap empara legal. Durant els anys seixanta i setanta, milers de dones van anar a clíniques de Londres o d'Amsterdam, però no totes podien pagar-s'ho. Algunes d'elles han acceptat recordar aquells moments davant les càmeres, revivint històries que sorprendran, possiblement, a qui ha viscut sempre en un context en què el dret a l'avortament està reconegut, des de la primera llei després del franquisme, el 1985. Roser Oliver ha fet el retrat d'aquella època. Malgrat que aquest dret sigui vigent en la majoria dels països occidentals, crida l'atenció que, als Estats Units, es visqui un retrocés creixent en la seva aplicació. Les idees ultraconservadores s'escampen i la influència de sectors religiosos fonamentalistes creix. En alguns estats, com Kentucky, pràcticament no hi ha clíniques on es pugui avortar. Xesco Reverter s'hi desplaça. El dret a l'avortament va ser una de les primeres reivindicacions del moviment feminista a Catalunya. Figurava en les conclusions de les primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades al Paranimf de la Universitat de Barcelona, el 1976. Ara, 44 anys després, el moviment feminista ha estat el motor de molts canvis cap a una societat més igualitària. Però també ha evolucionat la manera d'entendre el feminisme. S'hi ha incorporat noves veus i nous abordatges. En ple segle XXI, les generacions joves -com ha comprovat Lluís Caelles en el seu reportatge- desafien el patriarcat en tots els fronts
La presó, institució punitiva o educativa? Castigar o reinserir? Qualsevol sistema penitenciari ha de respondre a aquesta alternativa. El "Món" del 17 de desembre s'acosta a les presons de Catalunya i dels Estats Units, dos models oposats. El primer, pensat per rehabilitar i proporcionar una sortida els convictes. El segon, fonamentalment punitiu, que busca garantir que es pagui a la societat i a les víctimes en forma de condemna. Coneixerem la història de Zakharia, que va sortir del Marroc sent un nen, va arribar clandestinament a Catalunya i ha passat mitja vida entre barrots. Ha estudiat a la presó i l'acompanyem a l'examen final d'un cicle formatiu que li permetrà, als 29 anys, imaginar un futur diferent per a ell. Cada cop hi ha més casos com el de Zakharia: el setanta per cent dels interns de les presons catalanes no tornen a delinquir. Veurem el contrast amb els Estats Units, on l'índex de reincidència és l'oposat: set de cada deu presos tornen a la presó, després d'haver-hi estat una primera vegada. A més, la primera potència mundial ho és també en població penitenciària, tant en termes absoluts (2,1 milions de persones compleixen condemna) com relatius (655 presos per cada 100.000 habitants). Molt sovint, l'exclusió social dels més pobres és un factor que acaba portant a la delinqüència i a la presó. El programa reflexiona amb l'escriptor argentí Martín Caparrós i amb Miquel Fuster, que va aconseguir sortir de la marginació, sobre el terme "aporofòbia", el refús o la por als pobres. I, finalment, en l'últim "Món" de l'any analitzarem un dels fenòmens que ha marcat el 2019 a escala global: les explosions socials que s'han produït en latituds tan diverses com el Líban, Equador, Xile, Iraq, França o Catalunya. Quins són els elements comuns que porten la població a sortir al carrer? La reclamació de millores econòmiques i socials no ho explica tot. Josep Ramoneda ens dona les claus d'un model de protesta que està passant pel damunt de l'stablishment.
El programa Món que s'emetrà després del Sense Ficció "Llibertats empresonades" es pregunta sobre l'estat de la democràcia global a l'inici del 2019. Més de la meitat dels països del món no poden ser considerats democràcies, segons el rànquing que elabora cada any la revista The Economist, a partir de 60 paràmetres. El fenomen no és aliè a l'arribada a la Casa Blanca de Donald Trump, el president que està posant a prova, més que cap altre en la història, la salut de la democràcia dels Estats Units. Xesco Reverter en fa el diagnòstic, que comença a ser preocupant, tant pels efectes en la política interna nord-americana com pel model que projecta la principal potència mundial. L'ascens de les opcions ultranacionalistes, autoritàries, populistes o properes als discursos neofeixistes dibuixen un món progressivament més enfrontat i perillós. Amb l'ajuda d'historiadors i de la mirada cinematogràfica implacable de Stanley Kubrick, Joan Roura esbrina els paral·lelismes entre el moment que vivim i el període d'entreguerres, al segle XX. Moltes són les veus que adverteixen que la línia política, econòmica i cultural que s'està dibuixant pot abocar en una nova conflagració planetària. Precisament per a no oblidar i no repetir els grans errors del passat, els alemanys han decidit des de fa dècades implementar una exigent política de memòria històrica. Oriol Serra ens mostra com la veu dels supervivents de l'Holocaust és escoltada en múltiples fòrums, com s'ha aconseguit eliminar els "santuaris" del nazisme i com desenes de camps de concentració són avui espais que recorden les víctimes del règim de Hitler. Malgrat tot, també a Alemanya hi ha la llavor de l'extremisme, amb l'ascens d'Alternativa per Alemanya. El programa proporciona finalment una visió alternativa, provocadora i que incita a la reflexió, sobre si allò que considerem actualment com a democràcia mereix realment aquesta denominació. Nicolás Valle ho qüestiona amb l'historiador Carles Sirera, amb un discurs
"Món" es dedicarà a examinar altres implicacions de les Esglésies cristianes amb el poder polític i la societat. De la mà del prestigiós vaticanista Andrea Tornielli, a qui entrevista Vicenç Lozano, analitzem com el papa Francesc gestiona la reacció davant l'escàndol dels abusos sexuals a menors comesos per membres de l'església, que ha adquirit dimensions globals. El programa aprofundeix en l'últim cas conegut, el de l'església alemanya. Una víctima dels abusos aporta el seu testimoni i explica al nostre corresponsal Oriol Serra com aquells fets han condicionat la seva vida. La conferència episcopal alemanya ha elaborat un informe exhaustiu sobre els casos coneguts i proposa mesures perquè no quedin impunes i no es repeteixin. Més enllà de l'Església catòlica, "Món" s'endinsa també en les connexions de l'Església ortodoxa russa amb el poder polític establert. Manel Alías, des de Moscou, explica com el Kremlin ha trobat en la jerarquia ortodoxa una aliada sòlida en un país que, malgrat les dècades de règim soviètic, ha conservat fortes creences religioses, que tenen una gran influència en la societat. A l'Amèrica Llatina, són els evangèlics els que s'erigeixen com un factor clau per entendre la realitat política i social. S'acaba de veure amb l'elecció del nou president brasiler, Jaïr Bolsonaro, que va buscar el seu suport, batejant-se amb aigua del Jordà i reunint-se amb els líders evangèlics del país. Joan Raventós, que ha cobert les eleccions brasileres, analitza a partir d'aquest cas la influència d'aquests grups en la política i en la vida social. Finalment, el programa comptarà amb la veu qualificada de Juan José Tamayo, teòleg reconegut com una de les veus més contundents a l'hora de defensar reformes en profunditat en l'església catòlica, i observador privilegiat dels lligams que s'estableixen des de les jerarquies religioses amb el poder polític, i la seva incidència en la població.
Després de "Les pal·liatives", obrirem el "Món" als nostres corresponsals per saber com s'aborden en diversos països les qüestions relacionades amb el final de la vida. A diferència del que es fa aquí, als Estats Units no hi ha una assistència mèdica pública que ofereixi aquest tipus de servei als malalts terminals. Al contrari, l'atenció sanitària privada és la més cara del món, i la primera causa de les bancarrotes personals i familiars. Veurem, de la mà de Xesco Reverter, com els surt de car sobreviure als nord-americans. I, paradoxalment, també als xinesos. Francesc Canals il·lustrarà com el sistema comunista no respon a totes les necessitats de la població més vella, que ha de confiar en la xarxa familiar i en el tradicional respecte que la cultura xinesa dispensa als avis. En alguns llocs, el repte és arribar a vell. És el cas d'algunes regions de Rússia. Amb el retard de l'edat de jubilació aprovat pel govern de Vladímir Putin, molts russos, especialment homes, moriran abans de retirar-se, als 65 anys. Manel Alías viatja a Sibèria, on l'esperança de vida queda per sota de l'edat de jubilació. La longevitat, però, pot arribar a ser un greu problema en societats on cada cop hi ha més persones que viuen -i moren- soles. Sergi Mulero ha documentat el cas del Regne Unit, on s'ha creat el "Ministeri de la Soledat", per respondre a les problemàtiques específiques de les persones que sobreviuen sense cap entorn familiar ni social. I pels casos en què no hi ha cap esperança, en una curtíssima llista de països s'ha regulat l'eutanàsia. En el cas espanyol, els debats per aprovar-ne una llei tot just comencen. Fa setze anys que n'hi ha una en vigor a Bèlgica, considerada la més avançada del món. Xavi Coral analitza l'aplicació i comprova com la societat ha après a conviure-hi sense grans conflictes ètics.
"Món", el programa dirigit i presentat per Joan Carles Peris, reflexionarà aquesta setmana sobre l'experiència de viatjar. Per què viatgem? És el mateix viatjar que fer turisme? Quina incidència geopolítica té el turisme? I, sobretot, com ens canvia l'experiència de descobrir realitats més o menys llunyanes? S'hi recull també el testimoni de dos metges que van decidir dedicar les seves vacances a col·laborar amb Open Arms, embarcats en una missió a la Mediterrània. Aquella experiència ha transformat la seva manera d'interpretar conceptes com la solidaritat, el compromís o les relacions desiguals entre països. També coneixerem l'experiència d'alguns joves que, al final del seu recorregut acadèmic, han decidit ampliar el currículum al costat d'una ONG, un fet cada cop més freqüent. "Món" reuneix dos viatgers apassionats: els periodistes Jaume Bartrolí i Toni Arbonès, que, en una conversa franca i personal, expliquen les sensacions, les motivacions, les conseqüències i les transformacions que han experimentat arran dels seus viatges.
Nombrosos països de l'Amèrica Llatina estan immersos en processos de canvis polítics i convulsions socials. Es pot considerar que el continent està virant cap alguna direcció? Si observem el que està passant en cada país, ens adonem que les dinàmiques nacionals determinen els esdeveniments. A "Món", ens fixem en uns quants d'aquests països on, durant aquest any, es produeixen moviments de canvi. A Nicaragua, busquem les claus de la revolta que ha portat bona part de la població a donar l'esquena al sandinisme al poder, encarnat en el president Daniel Ortega i la seva dona, la vicepresidenta Rosario Murillo. Nicolás Maduro també denuncia una conxorxa contra ell a Veneçuela, en el moment que està plantejant reformes econòmiques. Hi hem viatjat per intentar comprendre com es pot aguantar un país amb la inflació disparada, una greu escassedat de productes bàsics i un alt grau d'inseguretat. Dos nous presidents generen expectatives en dos dels gegants del continent: Andrés Manuel López Obrador, a Mèxic, i Iván Duque, a Colòmbia. El primer marca un gir a l'esquerra i promet vents de canvi. La violència estructural hi té moltes manifestacions. N'analitzem una de les més oblidades: el feminicidi. A Colòmbia, la victòria d'Iván Duque representa una esmena quasi a la totalitat a l'acord de pau amb les FARC que ha aconseguit el president Juan Manuel Santos, amb diversos suports internacionals. S'obre la porta a una nova negociació? Hi ha el risc que els guerrillers reprenguin les armes? A "Món", ho analitzem amb l'ajuda d'experts coneixedors de la realitat del país. I els joves? Els donem també la paraula. Procedents de diversos països, analitzen les aspiracions, els anhels i les frustracions d'una generació que s'expressa amb la modernitat del hip hop i la cultura urbana.
Mig segle després del 1968, el programa "Món" s'endinsa en els fets que van convertir aquest any en la icona dels anhels de canvi de la joventut nascuda després de la Segona Guerra Mundial. Un impuls que es va deixar sentir en molts racons del planeta, com un moviment sísmic de fons, que va fer trontollar, amb intensitat variable, les bases de la societat establerta. El programa aporta punts de vista inèdits, o molt poc coneguts, d'alguns d'aquells episodis. Veurem, per exemple, les escassíssimes imatges en color que hi ha de l'entrada a Praga dels tancs del Pacte de Varsòvia. Les va rodar Josep Maria Garcia-Planas, un industrial de Sabadell que es va trobar amb la seva càmera i la seva perplexitat per immortalitzar la caiguda d'aquell moviment que va intentar obrir escletxes de llibertat en els països satèl·lits de la Unió Soviètica. Veiem aquelles imatges al costat del fill del camarògraf, el periodista Plàcid Garcia-Planas.
Després de "Chuck Norris contra el comunisme", emetrem un "Món" que hem titulat "Escenes d'un món postsoviètic". Seguint la línia argumental de "Sense ficció", el programa analitzarà el paper que va tenir la música en la caiguda del Mur de Berlín. Els concerts d'algunes de les grans figures del rock ¿Bruce Springsteen, David Bowie, Nina Hagen, Joe Cocker o Pink Floyd¿ al Berlín Occidental eren seguits per milers de joves des de l'altre costat del mur, en un clima de creixent demanda d'obertura i llibertat. El nostre corresponsal a Moscou, Manel Alías, explica què era el "samizdat", paraula russa que defineix la còpia i distribució clandestina de les obres dels intel·lectuals perseguits a la Unió Soviètica. I Francesc Canals, des de Pequín, mostrarà com el règim xinès aplica la tecnologia per extremar el control social, polític i cultural dels ciutadans xinesos. El programa viatja a Bulgària, de la mà del nostre corresponsal a Brussel·les, Xavi Coral, per analitzar els canvis viscuts en els països de l'antic bloc de l'Europa de l'est, després d'integrar-se en la Unió Europea. I la periodista russa Maixa Gessen perfila, amb la seva visió crítica, el fil conductor que hi ha entre el període soviètic i el nou escenari, marcat pel poder il·limitat de Vladímir Putin. Finalment, "Món", el programa de la secció Internacional de TV3, fa un exercici de nostàlgia amb un reportatge dedicat a recordar Ràdio Pirenaica, l'emissora amb què el Partit Comunista d'Espanya va intentar plantejar la resistència al franquisme en el front de la propaganda i la informació. Recull el testimoni d'Esther Berenguer, que hi va treballar, que recorda com era la vida en aquell Bucarest des d'on es feien les emissions que molta gent buscava en el dial de l'ona curta.
Ens produeix el mateix impacte, si ens mostren una guerra en blanc i negre o en color? És la pregunta amb què comença el "Món" que veurem després de "La guerra civil en colors". El programa ens introdueix en una de les guerres civils actuals, la de l'Iemen. Un conflicte especialment oblidat, en què la població civil és massacrada davant la inhibició de la comunitat internacional. 11 milions de iemenites es troben en estat d'extrema necessitat i l'ONU certifica en aquest país la principal crisi de fam mundial. Quins són els bàndols que s'hi enfronten? Quin és el paper d'Aràbia Saudita i Iran en el conflcite? Però també: D'on surten les armes que estan destruint el país? Malgrat els controls i els acords internacionals, hi arriben arsenals europeus, posant de manifest que els compromisos internacionals per controlar la venda d'armes no funcionen prou. Un jove expert, Yago Rodríguez, ha aconseguit documentar i demostrar la presència d'aramement espanyol al Iemen i en altres zones de conflicte. El programa també es pregunta què passa després de la guerra civil, i descriu la impossible reconciliació al Líban, després d'una confrontació de quinze anys. I acaba amb una història d'esperança: la de l'Amer, un adolescent sirià que, fugint de la destrucció que colpeja el seu país des de fa set anys, ha aconseguit instal·lar-se a Catalunya, on ha trobat un nou futur. Durant tot el programa, es manté viva la referència de la guerra civil espanyola, descobrint escenaris interfronterers de la retirada republicana del 1939.
Aquest capítol s'associa al documental "Les set caixes" i arrenca amb un recorregut per la Barcelona "ocupada" pels nazis: esvàstiques i festivals nazis en lloc emblemàtics, a partir de l'escena del documental en què es mostren algunes fotos d'aquell moment. A continuació, el corresponsal de TV3 a Berlín, Oriol Serra, ha buscat l'altra cara del cas de Dory Sontheimer, la protagonista del documental "Les set caixes" i presenta els casos de dues persones, un home i una dona, que han descobert, de ben adults, que el seu pare i el seu avi, respectivament, eren nazis destacats. En el cas de l'home, va descobrir-ho també mitjançant uns documents desats en unes caixes de cartró. La primera part del programa es completarà amb una entrevista de Sílvia Heras al net de la presidenta de les Àvies de la Plaza de Mayo, que també va descobrir molt tard la seva identitat completa. A la segona part de "Món", un any després de l'entrada de Trump al despatx oval, Xesco Reverter, corresponsal de TV3 a Washington, analitza per què un estat de tradició demòcrata com Pennsylvania va votar per Trump a les últimes eleccions. El primer "Món" es completa amb una entrevista a Rafael Poch, un periodista amb una visió sempre crítica i gens convencional, excorresponsal de "La Vanguardia" a Moscou, Pequín, Berlín i París, que explica com veu la complexitat del món a l'inici del 2018.
En el "Món 324" de demà: "Portugal, entre el foc i l'esperança", els portuguesos han quedat commocionants pel gravíssim incendi del cap de setmana que ha estroncat la bona ratxa de notícies que havien de fer del 2017 l'any de Portugal. Sí, perquè el país veí, després d'una dècada de crisi, tornava a créixer, a creure en ell mateix, i afrontava el futur amb més optimisme. Veurem com Portugal estava deixant enrere aquell fatalisme que impregnava l'esperit nacional, tot i que l'incendi és un dur recordatori del camí que encara li queda per recórrer. També en el programa: si Portugal avança, Itàlia s'encalla. La política italiana està paralitzada, i els partits no es posen d'acord ni sobre quan fer eleccions. El 2017 havia de ser l'any de Beppe Grillo, però el moviment del pallasso polític comença a tenir símptomes d'esgotament. I en la segona part de l'últim "Món 324" de la temporada, anirem fins al desert del Sàhara, convertit en el capítol més fosc i desconegut de la ruta migratòria del africans que arriben a Europa via Líbia. Viatjarem fins al Níger per comprovar les brutals condicions que suporten immigrants i refugiats, la impotència de les dèbils autoritats locals per aturar les màfies i el paper que Europa intenta tenir-hi.
Reflexionem sobre un lloc comú objecte d'atacs terroristes: les ciutats. Nova York, Londres, París, Madrid, Berlín, Istanbul... Punt de trobada de gent, idees, projectes, creences, religions; el lloc on el món es reinventa cada dia i on els dogmes estan sotmesos a revisió constant. Per què els atacs a les ciutats? Com es poden encarar les polítiques per evitar-los, des de les mateixes ciutats? N'hem parlat amb coneixedors del món local... i del carrer, com el responsable de la policia de Bremen. Integració, educació i treball de barri. Parlem també de les cicatrius que la violència integrista deixa a la ciutat i que el món local vol cauteritzar. I ho fem de la mà de la família de la Naima Ajouaau i l'Abdessamad Taheri, holandesos d'origen marroquí. Van ser els primers a denunciar el polític d'extrema dreta Geert Wilders, que va ser condemnat per incitar a la discriminació. I en el mateix programa veiem com treballen els "arquitectes forenses", especialistes en reconstruir situacions partint de les restes que queden en les zones arrasades per la guerra. Allà on només hi veiem destrucció (runa, pols, vidres, mobiliari esmicolat, forats de metralla...) l'arquitectura forense mira de reconstruir els últims moments d'aquells entorns que la guerra ha reduït a no-res.