Regar inundant els camps en plena sequera: el repte de modernitzar els regadius

La sequera que viu Catalunya ha tornat a posar el focus en totes les opcions possibles per estalviar aigua, també en l'agricultura. El 10% de la superfície del país és zona agrícola de regadiu i, segons dades d'Acció Climàtica, gairebé la meitat, més de 113.000 hectàrees, encara no han fet la transició cap a sistemes eficients d'ús de l'aigua i reguen per inundació dels camps.

La major part corresponen a zones de reg històriques de les comarques de Lleida com les del canal de Pinyana i, sobretot el d'Urgell, la més extensa del país.

Només s'han modernitzat de forma particular el 16% de les 70.000 hectàrees que rega a la plana de Lleida i encara no està clar com es pagarà un projecte global pressupostat en més de 1.000 milions d'euros.

Tothom coincideix, en tot cas, que plantejar-se ara que cada pagès ho faci pel seu compte és inviable des del punt de vista econòmic i ambiental.

A més, des del CREAF, el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, també alerten que la modernització per si sola, sense una bona planificació i gestió de l'aigua, no aportarà beneficis ambientals. 

La modernització del canal d'Urgell, l'assignatura pendent

A l'àrea del canal d'Urgell, segons dades de la comunitat de regants, unes 11.200 hectàrees estan modernitzades perquè els propietaris es van pagar ells mateixos les obres per instal·lar aspersors o goters en finques, sobretot, de fruiters.

D'aquesta manera podien tenir el reg més controlat i no havien de dependre dels torns, és a dir, d'aquell moment que s'autoritza els pagesos a obrir les pales i deixar pas perquè l'aigua del canal inundi les finques.

El percentatge respecte al total de superfície que rega el canal d'Urgell, però, és baix, del 16%.

Ernest Valls és un agricultor de Castelldans, a les Garrigues, que fa 20 anys va modernitzar 45 hectàrees de fruiters. Assegura que actualment li hauria costat el doble i entén que molts propietaris que ja són grans i no tenen assegurada la continuïtat no s'ho poden plantejar.

Actualment, regants, experts i administració descarten que tothom pugui fer-ho pel seu compte. Perquè els costos són molt elevats i no s'ho poden permetre  o perquè no tenen la superfície mínima de terres que ho faci viable. A més, seria insostenible omplir el territori de basses i pous particulars.

L'única opció factible, diuen, és sumar-se al projecte global de modernització que contempla compartir embassaments i que els regants hagin de pagar, com a màxim, el 30% dels treballs, i que redueix el cost energètic de bombejar l'aigua. Precisament aquest estalvi d'energia --perquè l'aigua arribarà per pressió natural o amb l'electricitat que generin les plaques solars-- és un dels principals avantatges que destaca el president de la comunitat de regants, Amadeu Ros. 

Una opinió compartida per Joan Girona, investigador sobre l'ús eficient de l'aigua de l'IRTA, l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, i membre de la comissió de l'aigua del Col·legi d'Enginyers Agrònoms de Catalunya.

"Hi ha coses que a escala individual o d'una empresa no tenen sentit, però que col·lectivament en tenen molt, com en aquest cas, i el que està clar és que la transformació dels regadius és una direcció que hem d'agafar i no hem d'abandonar."

La comunitat de regants del Canal d'Urgell calcula que deixar de regar a manta i passar a sistemes més precisos i eficients pot representar fins a un 25% d'estalvi d'aigua, uns 180 hectòmetres cúbics. 

Qui ho paga? 

La construcció dels tres grans embassaments previstos al projecte està a punt de començar, però les obres per fer arribar l'aigua a les finques estan encallades perquè falta un acord entre els governs català i espanyol i els regants que estableixi quant pagarà cadascú.

La Generalitat ha demanat amb insistència que Madrid n'assumeixi una part, i el ministeri diu que sí, però no fixa un calendari per firmar el conveni. I la comunitat vol saber també quines condicions s'ofereix als pagesos per convèncer-los de sumar-se al projecte.

Es calcula que el cost se situa al voltant dels 12.000 euros per hectàrea. Els regants n'haurien de pagar el 30% com marca la llei catalana, però reclamen que el percentatge sigui més baix.

Acció Climàtica ho descarta, però el director general de Desenvolupament Rural, Oriol Ansón, insisteix que faran tot el possible per tancar una fórmula que puguin assumir.

Pel que fa als altres regs històrics de les comarques de Lleida, el que té la modernització més avançada és el del canal d'Aragó i Catalunya, on el reg a manta a les 40.000 hectàrees que rega al Segrià ja és residual.

El de Pinyana, que rega 13.000 hectàrees també al Segrià, té modernitzada una quarta part de la superfície i nous projectes a punt de començar.

El Segarra-Garrigues i l'Algerri-Balaguer ja són canals moderns i tecnificats que reguen amb sistemes de precisió.

Canviar el sistema de reg, per si sol, no és suficient 

Tothom coincideix que la modernització és clau, però també hi ha experts que subratllen que s'ha de fer de manera que tingui sentit. En primer lloc, posen de manifest que ambientalment el reg a manta o a tesa no és dolent perquè l'aigua que inunda els camps es filtra, torna als aqüífers i no es perd. El problema és, en tot cas, que estigui contaminada per pesticides.

I d'altra banda, cal preguntar-se què es fa amb l'aigua que s'aconsegueix estalviar. Annelies Broekman, investigadora del CREAF, el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, assegura que si aquesta aigua es torna a reinvertir per fer més collites no serveix de gaire per mitigar l'impacte en el medi.

El que cal, diu, és planificar bé perquè la modernització es tradueixi en una millora dels cabals dels rius. Per això es mostra crítica amb el que s'ha fet fins ara:

"Això ha comportat que en 40 anys de modernitzacions de regadius no hem obtingut un estalvi real d'aigua. Perquè sigui així hauríem de revisar les concessions i aconseguir que l'aigua estalviada torni al riu."

Miquel Pascual, doctor enginyer agrònom i professor de la Universitat de Lleida, també entén que les inversions per fer més eficients els regadius s'han d'emmarcar en un debat de país que defineixi quanta aigua es necessita, per a què es vol i d'on es pot obtenir. 

Tot això tenint en compte el cost energètic i els interessos de tots els actors, des dels pagesos i ramaders a les hidroelèctriques.