Remedios Zafra, assagista i investigadora: "La feina no pot ser el centre de la nostra vida"

Solidaris, Mercè Folch.

Si paréssim un moment per respirar

profundament.

Poder comptar fins a 10 per pensar si això és el que voleu La vida és ara La vida és ara.

Solidaris. Tothom té una història.

Soc la Sara Sors, tinc 35 anys i em dedico a la direcció i a la dramaturgia teatral. En la meva feina, una de les dificultats que em trobo sovint és tota la part burocràtica que acompanya qualsevol projecte, ja sigui amb subvencions, justificacions, factures, contractes, tràmits per aconseguir beques. I el problema és que no és només que hi hagi molts tràmits, sinó que sovint són processos diferents, amb terminis diferents cada any, i això implica adaptar a vegades els projectes a aquests tràmits.

Benvinguts als solidaris, la burocràcia treu moltes hores de feina a la Sara, també al Josep Maria.

Soc Josep Maria Beltrán Bargalló, soc pagès al Mar Roig, al comarc del Priorat, responsable de la Trullola. A la Trullola elaborem olis ecològics, també produïm tres vins i també elaborem una crema d'ametlla i per això intentem ser productors, ser elaboradors i comercialitzar directament. I això ens comporta molta paperassa perquè hem de fer tota la traçabilitat de camp, hem de fer tot el quadern d'agricultura ecològica, hem de fer tota la traçabilitat de tots els productes. I bé, sort que la meva parella Maria m'ajuda en aquesta feina perquè realment una persona sola és impossible fer-ho tot. A part, doncs bé, la Dan, això doncs bé, ja contractem un tècnic perquè ens faci aquestes declaracions i molts tràmits que hem de fer amb el departament, ara tot ja és telemàtic, doncs clar, la meva feina no està en un despatx, vull dir, jo no estic, jo estic a camp,

un entramat de paperassa que els xucla l'energia.

I a més a més, aquest temps surt d'algun lloc. En el meu cas, moltes vegades surt del temps que hauria d'estar dedicant a crear, assajar, investigar, a preparar nous projectes o simplement pensar. I també crec que això afecta especialment a les persones que treballen de manera més autònoma o amb estructures petites, com seria el meu cas, perquè no tenim una persona o un equip que es pugui ocupar específicament de tota aquesta burocràcia.

És una mica agotador tot això, perquè és molt complicat tirar endavant el projecte i tota aquesta càrrega burocràtica al final t'agota, te treu l'energia. Està clar que les coses hi ha d'haver control, hi ha d'haver seguiment, hi ha d'haver atracció, però. Estaria molt bé que fos més fàcil de fer i a vegades se dupliquen tràmits. Aguantem perquè al final nosaltres som pagesos vocacionals, però jo entenc perfectament que no hi ha relleu perquè ningú vol tants problemes per a malviure.

Avui als solidaris parlarem de l'impacte d'aquests models laborals amb una de les pensadores contemporànies que més bé ha analitzat els malestars del nostre temps.

Per què treballem com treballem? Quina potència té el treball intel·lectual en el futur del treball? Què està en joc si el treball intel·lectual no es revela i cedeix a aquesta desafecció d'una manera de fer obedient, burocràtica i perproductiva i surti com surti? Qui perturbarà les persones per recordar-los que són persones? Qui recordarà que apagats servim millor a la inercia d'un món que afavoreix els que ja són privilegiats?

Aquest que acabeu de sentir és un fragment de l'informe Trabajo intelectual i tristesa burocràtica, un dels assajos de Remedios Zafra, escriptora, professora i investigadora de l'Institut de Filosofia del Consell Superior d'Investigacions Científiques, publicat a Anagrama i guardonat l'any passat amb el Premi Nacional d'Assaig. Zafra també ha publicat a la mateixa editorial El entusiasmo, precariedad i trabajo creativo en la era digital o Frágiles, cartes sobre l'ansiedad i l'esperança en la nova cultura. Remedios Zafra, benvinguda al programa. Com va la vida?

Va, va con esperanza. Aunque no son buenos tiempos, el mundo está en un momento de delirio llamativo, pero va con esperanza.

Me alegra oír esto, la palabra esperanza. La Remedios, aquests dies és a Barcelona per participar en un debat al CCCB titulat "Bellesa i sentit sobre la mirada no quantificada". Però l'hem convidat avui per parlar sobre una part important del seu treball. El seu objecte d'estudi són, entre d'altres, les relacions entre vida i feina. I dins d'aquestes relacions, la Remedios parla de la precarietat, de la burocràcia, de l'autoexplotació i de la deshumanització tecnològica. I un dels teus ensaios que tinc aquí a sobre de la taula, l'informe, neix a partir de la petició d'un ordinador que tu mateixa necesitabas para seguir trabajando y se convierte en una reflexión sobre el papel del trabajo en nuestras vidas, del valor del tiempo y del papel de la tecnología. Remedios, a mí me gustaría que me contaras y que me definieras el modelo laboral actual. ¿En qué términos me lo definirías?

Fíjate, es una gran pregunta difícil de resumir y. Creo que el modelo laboral actual es un modelo sostenido sobre un estrato tecnocapitalista, es decir, donde la tecnología tiene un poder absolutamente absoluto. Básico y donde la tecnología se ha hecho opaca y nos permite ver mundos pero no se nos visibiliza como lente, es decir, no nos está dejando ver qué está programado en esa tecnología y está creando una suerte de inercias, de adicciones, de estructura de mundo que condiciona lo que hacemos y lo que somos. Y digo tecnocapitalista y uno al tecno, el capitalismo, porque aunque sea una palabra muy manida que decimos mucho, pero el capitalismo tiene su origen o podría ser definido como un sistema de relación económica basada en el intercambio económico que prescinde de los vínculos morales entre las personas. Y yo creo que esto es crucial para entender los modelos laborales en los que vivimos, en los que. El vínculo moral con los otros se desdibuja o se desvanece en gran medida porque la prisa se ha naturalizado. Vivimos en una sensación de prisa constante, acelerados, con la sensación de que la vida implica llenar de cosas lo que hacemos. Y no valoramos lo que más importa en ese llenar de cosas y es que si no dejamos tiempos y espacios vacíos en esos días terminamos siendo engranajes de la máquina. Y creo que a veces incluso con buena voluntad, con el deseo de hacer las cosas bien y con

la carga y responsabilidad con la que nos han educado, que tenemos que ser buenos trabajadores, es lo que motiva a cargar esa responsabilidad. Cargarnos las espaldas con esa responsabilidad de hacer todo lo que nos piden, de aceptar todo lo que nos proponen, de ir corriendo para no fallar y no nos damos cuenta de que en ese querer hacer bien estamos limitando y estamos perdiendo. Esos tiempos absolutamente imprescindibles para frenar, para decir para, para decir paro, para decir esta vida no es una vida vivible ni para cada una de nosotras ni para las personas con las que estamos trabajando y creo que. Que esos trabajos se caracterizan por, justamente, esto son formas de autoexplotación y son formas que han perdido, que ya no tienen que mirar tanto al que nos explota porque se han convertido en algo tan perverso que nos proyectan sobre nosotras la responsabilidad de que nos estamos. De que somos responsables de nuestra propia sumisión y despertar de esto es algo que duele al principio pero que es necesario.

Tú esto lo hablas y lo abordas muy bien en El Entusiasmo, tu primer libro, tu primer ensayo o uno de tus primeros ensayos. En el informe hay una reflexión muy pertinente referente a lo que estás diciendo. Casi la totalidad de nuestra vida trabajamos y la vida ya se ha ido. No somos suficientemente conscientes de esto, Remedios.

Esto a mí me llegó a sobrecoger leer la obra de Simone Weil sobre la condición obrera casi 100 años después de que ella la escribiera, cuando hablaba sobre la jornada laboral, y animo a las personas que nos escuchan a retomarla y a leerla, Hay tal similitud respecto a lo que estamos viviendo porque realmente las ganancias han sido algunas pero han sido muy pocas y para el tiempo que han pasado es del todo inadmisible que no hayamos podido conseguir reducir la jornada laboral. No puede ser que el centro de la vida de las personas sea exclusivamente el trabajo, sea formarnos para trabajar, para buscar trabajo, preocuparnos por el trabajo. Para querer hacer bien nuestro trabajo, para vivir más años, para poder ampliar hasta la edad que podamos jubilarnos. Y posiblemente cuando nos jubilemos estemos tan enfermos y tan cansados que no sé yo si vamos a poder vivir. ¿Puede entonces que la vida sea ese reducto? Porque yo creo que no puede ser que la vida sea lo que nos queda cuando nos jubilamos o lo que nos queda en el tiempo de descanso. Si observamos lo que estamos haciendo hasta los tiempos de fin de semana y de vacaciones, son tiempos que dedicamos a trabajar, porque con esa tecnología a la que me refería antes, que es una tecnología que tiene potencialidades maravillosas cuando hablamos de la tecnología médica, de la tecnología social, pero estamos hablando de una tecnología que se ha atravesado en nuestras

vidas y que es una tecnología profundamente mercantil. Una tecnología que ha desdibujado los tiempos de vida y trabajo y que en tanto viene con nosotros, cuando llegamos a casa después de la jornada laboral y decimos, uff, por fin estamos tranquilas, vamos a retomar. Enciéndese, a poco que enciendas el ordenador, empiezas a recibir y empiezas a caer en ese flujo. Es por tanto una situación, una tormenta perfecta para la neutralización o el agotamiento. O el hartazgo, que posiblemente el hartazgo, que es al que hago referencia también en el informe, el hartazgo en forma de rebeldía viene cuando se toma conciencia de que ¿acaso es esto vida? O sea, ¿es vida que andemos concatenando trabajos? Por los que nos pagan algo, por los que queremos que nos paguen y después trabajos de cuidados y que los tiempos de vida a vida, que hay que repetirla para retirarla, sean tan escasos y nos cueste tanto que la política se ponga en valor. Que podemos hacerlo de otra manera, que debemos hacerlo de otra manera, que si hablamos de productividad, la productividad no depende de estar todas las horas dedicadas a trabajar, la productividad depende de que en ese tiempo que estás trabajando, estás trabajando bien. Y especialmente cuando, como es el caso, la mayoría de los trabajos a los que yo me refiero en los libros son trabajos que suelen venir de una cierta pasión y a veces

incluso de una vocación. Que esto también tiene trampa, ¿no? Tiene trampa porque es fácil instrumentalizar a quienes venimos de esa vocación. Porque parece que estamos dispuestos a hacer las cosas gratis o por poco dinero o incluso dando más de lo que se nos pide porque como ya nos gusta nuestro trabajo ya estamos pagados con la satisfacción de hacerlo. Y esta es una perversión de la que se vale determinados contextos empresariales cuando infravaloran todo lo que viene de contextos de trabajos creativos, de trabajos culturales, de trabajos de comunicación, de trabajos donde hay o hubo una pasión, porque se puede amar un trabajo. Yo sé que mirándote sé que tú amaste tu trabajo y yo estoy rodeada de personas que aman su trabajo, que lo amaron, porque para mí una motivación para escribir el informe fue justamente sentir que empezaba a percibir un desafecto con esos trabajos importantes, a veces trabajos culturales, creativos, académicos, pero muchos de ellos, en mi caso, vinculados a la función pública, de personas que quieren hacer su trabajo en lo público, bien sean maestros, profesores, funcionarios, y que ven que está la parafernalia burocrática o la parafernalia administrativa en la que caen, que se ven apagados. Hay casos de rebeldía, claro, y yo esto se los pongo como ejemplo porque creo que es importante seguirlo.

Claro, se mata la creatividad con tanta burocracia. Hay una frase que dices, ¿quién educará con pasión? Se mata la creatividad y se mata, como también decías, el espíritu de protesta. Se mata, exactamente.

Y es un engaño pensar que hay innovación y que hay creatividad cuando entramos en un bucle en el que. Nos limitamos a hacer lo que se espera de nosotros sin disfrutar de esos tiempos vacíos que antes reclamaba, que son los que nos ayudan a desviarnos de lo siempre igual, que son los que nos permiten un momento de extrañamiento, un momento de desacuerdo, de disentimiento. Para repensar lo que estamos haciendo, para compartirlo con otros y muy posiblemente encontrar un vínculo colectivo con otros, porque sabemos que nos pasa a la mayoría, pero no queremos perder tiempo y el tiempo se limita a un desahogo, no se limita a sentir, nos está pasando y esto tenemos que transformarlo de alguna manera, por eso vivan los sindicatos, vivan las asociaciones y vivan. Las personas que adquieren una responsabilidad de representación en lo colectivo y que ayudan a hacer costura comunitaria. Porque esa creatividad por la que me preguntabas es esencial si no queremos repetir mundo. Porque es que esta idea de bucle, de que el bucle repite lo mismo. Solamente un desvío es el que permite o imaginar otra cosa o testar y tantear otras opciones en las que posiblemente vamos a equivocarnos una y dos veces, pero es así como se consiguen cambios sociales y cambios que mejoren la vida de las personas y que favorezcan que la vida sea más vida.

A la quotidianitat de viure medicats, treballes 5 dies a la setmana, somiant en el cap de setmana, per posar-te al dia del que la setmana no et permet. Respondre al correu amb més calma, rentar la roba. Disculpe la insistència, però és necessari reiterar el que no es comprend del tot. Perquè treballar la majoria del temps que tenim s'ha establert com un destí resignat. Com és que no ens hem plantat a recuperar el temps per la vida que no és feina?

Som els solidaris, som a Catalunya Ràdio, estem conversant amb la professora i investigadora de l'Institut de Filosofia del SESIC, Remedios Zafra, sobre treball, precarietat i deshumanització tecnològica. Remedios, vamos a hablar un poco de la relación entre trabajo, vida, estar, sociedad enferma. Hables con quien hables, todo el mundo va agotado.

Y todo el mundo va medicado o muchas personas van medicadas. Hemos naturalizado el agotamiento como lo habitual y hemos naturalizado también. Que podemos ir medicados a trabajar y que cuando esto debiera ser inadmisible. Si uno se está medicando es porque tiene una enfermedad, tienes un problema, pero llevamos mucho tiempo, tristemente mucho tiempo, normalizando que antidepresivos, que ansiolíticos sirvan para no perder el ritmo productivo. ¡Estamos locos! O sea, para seguir produciendo. Y para mantener esos niveles de on-off, de estar concentrados, activos, pero no perder el norte, o sea, compensar, tomar la tila y el Red Bull, o tomar el ansiolítico y el café. Esta forma de vivir, que es una forma que daña la salud mental, por supuesto, daña el cuerpo, daña la vida, que crea adicciones. Y que suma un elemento de preocupación colectiva más a la forma en la que estamos trabajando. Pero muy pronto, cuando hablamos de estas cuestiones, Hay quienes desde lugares privilegiados piensan que estas son cosas íntimas de las que no se habla o que se fingen. Y es tristísimo pensar que se puede llegar a fingir el agotamiento, el dolor, el medicarte para poner tu mejor sonrisa en el trabajo y llegar a casa y que todo se desplome. Y nosotros sabemos que esto no se finge. Claro que pueden encontrar un fake de alguien que pueda fingirlo y que eso puedan viralizarlo, pero ¿quiénes sabemos de qué estamos hablando? Yo creo que la mayoría

de la ciudadanía sabe de qué estamos hablando porque o vivimos en ese agotamiento o vivimos con personas que están en ese engranaje de agotamiento. Que ese agotamiento linda, el hartazgo. Quizá por eso, fíjate, yo comenzaba hablando de la esperanza. Pues me parece que cuando hay hartazgo, también hay esperanza. Y vuelvo otra vez, recuerdo a Simón Bey, tiene una idea muy potente en la que dice algo así como. Llegado a cierto punto de presión sobre la sociedad, la respuesta no es la rebeldía, sino la sumisión. Pero a mí me parece que en esta sociedad actual, llegado a cierto punto de presión, llevamos mucho tiempo en que la respuesta es la sumisión y el agotamiento. Y estamos viendo que no ya. Y ese punto de presión cuando cambia puede convertirse en rebeldía y puede convertirse en acampada. Están las plazas llenas, sí, sí.

Bravo, bravo por esos jóvenes y no tan jóvenes que nos están representando. Tengo muchos estudiantes y jóvenes investigadores que están en Sol dando un ejemplo de lo que significa estar ahí por ti y por los demás. Esto es tan grande, no nos damos cuenta de que en una sociedad en la que constantemente te están insistiendo en que seas tú mismo y que busques tu único beneficio construyéndote como si fueras una empresa y que compitas con los que tienes al lado y de pronto resurgen multitud de jóvenes que además no estaban espectacularizados. Para mí esto es muy importante porque se ha espectacularizado mucho a determinado tipo de joven desencantado, pero con un discurso muy simplificado. El discurso de la ultraderecha siempre se nutre de formas muy simplificadas, muy dejadas llevar por lo emocional y por consignas que son fácilmente reproducibles. Tristemente, hoy es muy fácil ser fascista. Lo complicado es tener un compromiso con el mundo. Y en ese compromiso esos chicos, esos jóvenes, que sí que tienen un compromiso con esa complejidad que supone el mundo, normalmente no salen en las noticias hasta ahora. Ahora sí están saliendo.

De maneras de trabajar, ¿no? Hoy las generaciones jóvenes priorizan otros ritmos, el de trabajar para vivir y no el de vivir para trabajar. ¿También entienden el éxito? De manera muy diferente de a lo mejor como entendríamos nosotras que somos de otra generación. ¿Cómo serán estos trabajadores del futuro? ¿Van a priorizar otras cosas?

Pues yo creo que hay algo muy positivo en estos jóvenes y en varias entrevistas que solemos tener en el Instituto de Filosofía con jóvenes de instituto, muchos suelen coincidir en que, claro que tienen pasiones, pero han aprendido viendo a sus padres y a su contexto que esas pasiones, tal como se están gestionando hoy en día, llevan a una suerte de engranaje precario que. Y de condena de los tiempos de vida que ellos quieren reivindicar. Y me recuerdo como algunos ponen en valor esos trabajos en los que puedan acotar sus tiempos para poder dedicar ese tiempo que no está acotado por el trabajo y que ellos quieren defender como un tiempo de vida a vida. Pero, por otra parte, pienso que también es un momento en el que no es ni mucho menos trivial que ese contexto tecnocapitalista del que hablábamos antes se ha generado un contexto que yo considero previamente boicoteado con las redes sociales y todo lo que hemos visto en los últimos años. Ahora suma ese contexto complejo el de la inteligencia artificial que condicionará y está condicionando mucho su trabajo. Quizá a quienes, sí, posiblemente a los que son adolescentes, les va a pillar un desajuste entre lo que la formación, la universidad y los trabajos les van a pedir y lo que ellos pueden hacer.

Baixa del camp, vine a la ciutat, que aquí jo t'espero, podem anar a sopar. Em pots portar al camp i omplim el camí de flors i violes i romani.

Remedios Zafra és assagista, professora universitària, investigadora de l'Institut de Filosofia del SESIC. En el informe, me gustaría hablar de esto también, es un ensayo que se alimenta de una prosa poética para narrar esto que decíamos antes, el tedio de la burocracia, y hay retales de tu propia experiencia, de tu propia vida, hablas de tus padres, de tu pueblo, Zueros, lo he dicho bien, en Córdoba, de la muerte de tu hermana, hablas del olor de la casa de tus padres. Me gustaría que me lo contaras. ¿De qué se trata este dolor?

Ese dolor trata de lo difícilmente narrable y trata de la necesidad de la poesía, del arte y de lo que no cabe en un informe. Este libro que comienza justamente por la reclamación de un informe innecesario como tantos, hay algunos que valen para algo, la mayoría son justificación de lo ya justificado y para querer utilizar. Ejemplos que argumentaran por qué no puedo perder el tiempo en hacer un informe que no vale, no sólo porque tengo que hacer un trabajo, un trabajo que me gusta, un trabajo de investigación que me gusta, sino porque ese tiempo que no es trabajo es un tiempo totalmente rebosado. Del dolor de las casas de los padres quienes como nosotras y como muchas personas que nos escuchan venimos de contextos humildes en los que ya nuestros padres son mayores mis padres son mayores mi padre tiene 84 años ha sobrevivido a tres cánceres ya es todo un campeón y mi madre tiene una enfermedad como la mía también un síndrome de Alport y está en prediálisis ahora. Los dos están mayores, enfermos, solos en el pueblo. Mi hermana falleció. Y entre los tres hemos construido o hemos intentado construir una forma de cuidado en la que luchamos mucho por cuidarnos a cada uno de nosotros para restarle responsabilidad al otro. Es decir, yo sé que cuando salgo con mi padre, yo pienso en cuidarle, pero él está pensando constantemente en cuidarme a mí. Y ese.

Esa forma en la que la vida nos ha situado muy lejos de nuestros padres, porque vivimos a kilómetros de ellos, convierte la tecnología en algo humano. Aquí tenemos una tecnología absolutamente maravillosa que crea. Un lazo que nos hermana y que me permite ver a mi madre. Sé que si está en casa o si ha ido a urgencias por el fondo que tiene cuando en la videollamada de la tarde estás otra vez en urgencias. Pero claro, no hay olor. El olor para mí, además con la pérdida de visión y de audición, para mí el olor es muy importante porque cuando sabes que algo va mal en casa, en la casa de los padres, el olor es diferente. El olor de las comidas son distintas, hay matices distintos. Y utilizo ese juego de palabras entre el dolor y el olor de las casas de los padres porque. Hace ver cómo un ensayo que habla sobre por qué trabajamos como trabajamos, por qué vivimos como vivimos, necesita poner también en el centro cuáles son nuestras preocupaciones y las preocupaciones son vivir y dedicar parte de esa vida a cuidar la vida de los que queremos porque ellos están cuidando las nuestras. En cuidar la vida está el cuidado a los que tenemos cerca y para mí esta es la verdadera forma de poder que debiéramos poner en valor. Pero esto normalmente

es empujado de los libros de ensayo y por supuesto de los libros académicos y esto comenzó siendo un informe académico. Imagínate si. Comenzó incluso, hice un intento de informe cuando murió mi hermana y hablaba de cosas como, no sé, la sangre, como la lejía que limpia la sangre y tuve el error, o el error, no, tuve el. No pude evitar compartir con una funcionaria que tenía que evaluar un informe que no había podido adelantarlo porque había estado ocupándome de cosas que pueden parecer prosaicas pero que eran absolutamente cruciales porque mi hermana había fallecido y tenía que ocuparme de todo eso de lo que no se habla en un informe. Y esto que lo podemos hablar aquí, creo que en un libro como el informe, si entra, entra con poesía, entra con esos fragmentos que has leído o reivindicando la necesidad de una música, de una percusión, de una ópera. El arte está para esto, el arte está para que aquello que tantísimas veces no podemos nombrar con palabras y ahí está el dolor que sentimos y también el paroxismo al que llegamos cuando nos vemos sepultadas de trabajos que entendemos que no son cruciales o que debiéramos hacer de otras maneras para ocupar el tiempo en hacer bien nuestro trabajo, en hacerlo con valor y sentido, que son expresiones que que repito mucho en mis libros porque me parece

que son las que nos deben orientar.

Estaría hablando contigo Remedios, es que es muy interesante todo lo que cuentas, tus reflexiones, este pensamiento contemporáneo para entender este mundo en caos que tenemos. Remedios Zafra és escriptora, professora universitària i investigadora de l'Institut de Filosofia del SESIC, al Consell Superior d'Investigacions Científiques. Zafra ha publicat, entre altres, l'entusiasmo, l'informe o fràgiles a l'editorial Anagrama. Sempre te vamos a recomendar, Remedios. Un abrazo.

Un abrazo enorme.

Em dic Júlia, tinc 35 anys i soc biòloga i vaig estar durant 8 anys treballant en una empresa farmacèutica veterinària, de la qual vaig acabar plegant, sobretot per dos temes. Un va ser l'alta pressió que rebíem els treballadors dia rere dia. Per exemple, el missatge sempre era que no eres suficientment bo o bona en res.

Sempre es podia produir més, sempre podies tenir més resultats, millors o més ràpid, sempre podies comunicar-te d'una forma diferent, sempre podies dedicar més hores extralaborals a l'empresa. Llavors això al final generava una pressió vertical. De dalt, diguéssim, des de la figura més responsable, investigador, mànager, el que sigui, anava de dalt a baix. I tota aquesta columna resultava pressionada i llavors hi havia molta pressió en aquest sentit. I l'altre tema, sobretot per la difícil conciliació familiar que vaig rebre quan vaig tenir els meus dos fills, no hi havia ajudes quan els nens estaven malalts, quan pel que fos els havíem d'anar a recollir la llar d'infants, sempre se suposava que. Havíem de treballar hores extra si feia falta i d'alguna manera sempre hi havia aquesta pressió que si s'estava prioritzant la família a les demandes laborals era com que no estaves el suficientment entregat a la feina que tinguessis.

El món laboral ha canviat molt els últims 40 anys. Com deia Remedios Zafra, en molts sectors s'ha instal·lat una burocràcia cada vegada més feixuga, manen les presses per fer més ràpid la feina o s'ha imposat la tecnologia de manera tediosa. Tot seguit volem reflexionar sobre com ha canviat el món laboral a partir de l'experiència de persones que fa poc que s'han jubilat i que tenen la perspectiva d'aquesta evolució. Per això hem convidat l'Esther Plans. Què tal, com estàs, Esther? L'Andreu Martín, com va tot? I el company Adolf Beltrán. Fas bona cara, Adolf. Gràcies, tu també. Us hem presentat pel nom, però també podria haver dit una mestra, en el cas de l'Esther, un metge, en el cas de l'Andreu i un periodista, si parlem amb l'Adolf, també, això que dèiem, recentment jubilats, no? Quan et jubiles, la feina deixa de definir-te? Com és aquesta etapa? Bé, és una etapa nova,

evidentment, i sí, una mica perds una part d'identitat que ha estat molt important durant tota la teva vida, no? Però també depèn una mica de la teva trajectòria vital, si tens hobbies, si tens altres aficions, si tens algo pendent per aprendre, que t'has deixat pel camí, doncs, bueno, comences aquesta etapa que intentes omplir amb altres coses.

Sí, jo recordo que quan era jovenet. Com ha anat aquesta transició? Perquè en parlàvem molt d'això, eh? Sí, desconcertantment fàcil, amb tota franquesa. I recordo els primers anys de treballar aquí a la casa, que jo en tenia 20, doncs si a vegades algú em deia, així tu ets periodista, a mi feia una mica de ràbia, perquè no tenia ganes de deixar-me encasallar encara. És a dir, jo faig de periodista. I un cop t'has jubilat, doncs sí, una mica recuperes aquesta sensació que el periodisme, per important que hagi estat, la feina, per important que hagi sigut, que ho ha sigut molt i probablement massa, doncs és una part de la vida i no t'acaba de definir. I l'Esther?

Doncs la veritat és que la vocació encara continua. Perquè últimament jo vaig passar de ser mestra a ser sindicalista, a treballar a l'USTEC. I la veritat és que encara no m'he jubilat perquè és que m'apassiona el món de les persones i el fet que ara, per exemple, els mestres estem supermobilitzats amb la lluita per aconseguir una educació pública de qualitat. La veritat és que no em puc jubilar. O sigui, segueixo militant perquè hi ha mil temes per seguir lluitant. L'Esther Plans és mestra,

l'Andreu Martín és metge i l'Adolf Beltrán és periodista, tots recentment jubilats. I tots tres formeu part més o menys d'una mateixa generació. Teniu en comú, per exemple, que vau començar la vostra trajectòria laboral als anys 80. En moments molt engrescadors, diria, no? En el cas de l'Andreu amb l'inici de la implantació de l'atenció primària, l'Adolf també amb la creació dels mitjans

públics en català, més o menys. Més o menys, eh? És a dir, a vegades també, no sé, sembla que als anys 80 els boomers lliguessin els gossos amb llonganisses i no anava ben bé així. És a dir, hem de vigilar que la memòria no ens faci. En fi, que no ens faci equivocar. Però era l'inici de moltes coses, no? I també el final de moltes coses. És a dir, quan jo començo Sciences de la Informació, que devia ser l'any 80, no era una carrera que engresqués a les famílies, perquè hi havia molts diaris que estaven plegant, hi havia una crisi molt forta. Després va sortir Catalunya Ràdio, van sortir els mitjans públics, que d'entrada. Jo no veia possibilitats de ser-ne membre, amb tota sinceritat, perquè no tenia trajectòria. El que passa és que va coincidir que buscaven justament periodistes joves i això em va afavorir, però això no era previsible. I tampoc no era previsible que Catalunya Ràdio al cap de 40 i pico d'anys encara donés batalla. De manera que tampoc als anys 80 era una època tan engrescadora. Ara ho pot semblar, però en aquella època, si parlo de periodisme, no era tan així.

Hi havia un país per construir. En el cas de l'Esther, per exemple, tu vas estar remant per tot el tema del model d'inversió lingüística,

no?, Sí, sí, sí, totalment. Em va tocar així, jo representa que el títol era d'infantil i primària, però com que hi havia tanta necessitat, el Servei d'Ensenyament del Català va fer una rifa i va triar 2.000 persones per anar a centres que en deien centres búnquers. Que eren escoles on tothom era castellano parlant, mestres i alumnes. Jo em vaig trobar en aquella escola fent català amb nens d'una hora de català de primer buitè. La primera classe, o sigui, la meva primera entrada a l'escola, amb 22 anys, va ser trobar-me a una aula amb 40 nens de buitè, supergrans, que, clar, era molt joveneta, un noi amb una xiveca així, tal qual, de vidre a la mà, I que quan vaig començar a parlar en català, perquè tenia claríssim que m'havien de relacionar amb la llengua catalana, em va dir, l'última que hablò así com a tu, que no sabien ni quina llengua era, le pegamos dos joias y no vuelto nunca más. Els tres. El director em va dir que no podia entrar, que no podia fer classes, perquè allà tothom era castellà i perquè el català, que no el necessitaven. Vaig haver de trucar al servei d'ensenyament del català i dir al director, no em deixa treballar. I clar, li van dir, home, no pot ser, aquesta noia està anomenada aquí i ha de fer català. Llavors, al cap d'un temps de veure que era impossible que aquells nens aprenguessin el català en una hora setmanal, em vaig començar a informar. Llavors vaig començar a sentir que Santa Coloma, Gramenet, ja havien implantat la immersió lingüística, que havia sortit una llei de normalització lingüística, que teníem dret a fer-ho, i vaig començar el repte de a veure si convenço primer els docents i després els pares. Tots eren d'Andalusia, d'Extremadura, de Castella, i els nens acabats d'arribar al barri de Sant Maur, al costat d'Igualada, a Santa Marguer de Montbui, amb una població que havia passat de 800 habitants d'aquell barri a 8.000 persones que havien arribat de fora, que va molt dur, molt dur. Està relatant la situació actual, eh?

Sí, sí. Estem parlant de la situació actual, estem parlant dels anys 80, ara hi tornarem, perquè clar, l'Andreu aquí tenia aquest repte,

no?, el desplegament de l'atenció primària. Jo vaig començar al costat de Ponent, el que se'n deia costat de Ponent, que estava al costat de Belvitge, la gerencia era a l'Hospital de Belvitge, i allà es van començar a crear a Sant Boi, a Cornellà, a Hospitalet, els primers centres d'atenció primària de Catalunya. I era tot nou, era absolutament tot nou, teníem una nova especialitat que era la medicina de família, que la gent que entrava dins d'aquesta especialitat li posava moltíssima il·lusió, La veritat és que ens ho vam passar molt bé i la llàstima és que tot allò no ha evolucionat com tots imaginàvem ni com tots esperàvem. Ha derivat en una situació que ja en parlarem després, molt burocratitzada, molt funcionarial, molt difícil d'estar satisfet de l'evolució.

Deixa'm aclarir que jo abans em referia a la situació del periodisme en general, és a dir, molts dels meus companys, companyes de classe no van acabar dedicant-se a allò que haurien volgut, és a dir, hi havia atura estructural, hi havia mitjans que tancaven, si parlem concretament de Catalunya Ràdio i de TV3. Clar que hi havia en aquelles primeres edats gairebé paradísia, que és moltíssima il·lusió, i posem-nos-hi tot, i no venia d'aquí pel que fa hores. Sí, això sí, però estem parlant d'unes estructures determinades, però si fem una mirada al sector, també hi havia problemes, també hi havia moltes dificultats.

Suposo que això és fer-se gran. I la roda ja girata.

De fet, els vostres tres perfils ens ajuden a dibuixar aquesta fotografia, l'evolució de com han anat aquests àmbits laborals, com estan situats avui dia, el sector de l'educació amb vagues, amb manifestacions constants, demanant reducció de ratios, entre altres reivindicacions, el sector mèdic, on s'ha deixat ja de ser pacient per convertir-nos tots en usuaris, on ja no es mira als ulls, sinó que es mira a l'ordinador, i el sector periodístic excepció de la corporació, absolutament precaritzat. Què és el més dur de veure en aquesta evolució, Andreu?

Parles abans de la burocratització, per exemple. La veritat és que la política no ha ajudat gaire en aquest aspecte, perquè el que ha passat en el cas de l'atenció primària ha estat que les necessitats han estat acompanyades dels recursos que calien. I ens hem trobat amb una situació en què la població ha crescut, no sé, dos milions en vint anys, més o menys, no? I, que jo recordi, la quantitat de metges de capçalera s'ha mantingut estable, no s'ha mogut gaire, no? Això ha sobrecarregat el sistema d'una forma insuportable. Jo coincideixo amb l'Esther, perquè jo també vaig acabar els meus anys de professió al sindicat, al sindicat de metges. Vaig estar treballant al sindicat de metges de Catalunya durant un parell o tres d'anys, els últims de la meva carrera. I he viscut de primera mà totes les dificultats i tots els entrebans que es troben els companys i per això vaig decidir a dedicar-me en la mesura del possible a intentar millorar les condicions laborals i més que les condicions laborals les condicions de prestació d'assistència als nostres malalts. Moltes vegades confond la reivindicació laboral amb la preocupació que hi ha per part dels professionals de com presten aquesta assistència i amb quines condicions de qualitat. La burocràcia us ha ofegat? Sí, molt, molt, molt. El sistema retributiu dels metges va canviar. Als anys 90 aproximadament, i es va començar a introduir un concepte que es deia direcció per objectius. Des de les gerencies van dissenyar un sistema de seguiment de l'activitat mèdica basada en uns indicadors que després eren incentivats si es complien o no es complien. I això va comportar la burocratització brutal del sistema, perquè estaven més pendents de complir aquests indicadors molta gent que d'atendre la demanda del malalt, perquè no et donava temps de tot. Hi havia moments en què havies de teclejar 40 pantalles per informar del que presentava aquell malalt i no podies moltes vegades, com deies abans, mirar-li els ulls. El tema de la informatització ha portat moltes coses bones, moltes coses bones perquè, per exemple, seguim de les guies clíniques, la prescripció de medicaments, s'ha facilitat molt a partir de la informatització, però té la seva part negativa en el tema dels protocols i el corset que significa moltes vegades aquesta forma de treballar i de funcionar.

Clar, un corset, una manera de treballar i funcionar que després té una afectació directa a la pròpia salut dels facultatius, no? Sí. Això també ho estem veient amb els professors, després anirem amb els periodistes. Adolf, tu has ter això a nivell de sindicat, com estan aquests companys que tu acompanyes, no?

Estem fatals, està fatal. O sigui, pel tema burocràcia és un tema que. Que la veritat és que continues en vocació però desaliciona molt i et desesperes una mica per fer-nos una idea quan jo vaig començar a treballar fa 40 anys era l'etapa del paper i programar amb una llibreta amb la companya ens trobàvem teníem temps per trobar-nos i escrivíem què faríem amb els nens aquella setmana amb aquella llibertat i amb aquell entusiasme. Després ens comença bé l'etapa del projecte educatiu de centre, del projecte curricular de centre, del reglament de règim intern, que tot això encara era un paperassa però una mica pedagògica, encara per si que hi havia un 25% del temps per la burocràcia i un 75% per mirar els ulls de l'infant. Després es complica la cosa, comença l'infern dels aplicatius, que si esfera, que si saga, que si atre, has de posar notes i has d'escriure les tutories individualitzades i si per exemple els hi passes un vídeo de volcans, estàs més estona a escriure, que els has passat un vídeo de volcans i canvis que no, la mateixa feina del dia a dia, no? I després les proves diagnòstiques, proves diagnòstiques que no saps massa per què serveixen ni on aniran a parar, però clar, van a parar en un aplicatiu. Després l'aplicatiu se't penja i comences a desesperar. I després això afegit amb vuit canvis de lleis orgàniques, he viscut vuit canvis de lleis orgàniques, amb els corresponents decrets, amb les corresponents instruccions, que ara poses progressa adequadament fa uns dies i després et fan posar, assoleix amb suficiència la competència específica 3.2 vinculada al descriptor CCLA2, que és la mateixa nena, Però que trigues 40 minuts a buscar el codi. Disculpa, sembla un acudit, això. Sembla un acudit, però és així, eh? O sigui, és molt fort. I, clar, on queda la part bonica de la vocació, no? De m'estic mirant als ulls dels infants i els estic dient què necessites i què.

I després el que li preguntava també a l'Andreu, l'impacte amb la salut dels propis professors, que estan absolutament col·lapsats per molts altres temes, també per la burocràcia, no? Sí, sí. Com està?

Mira, vam fer un informe de malestar docent, que és dels més importants d'Europa, vam entrevistar 10.144 docents, i una de les dades més esgarrifoses és el tema que quan els preguntàvem per la burocràcia. El 84% estava insatisfet amb la burocràcia, deien que la càrrega havia augmentat molt, que treballaven 6 dies a la setmana i algun tant per cent 7 dies, i que de cada 3 docents es plantejava deixar la professió. O sigui, jo he vist des del sindicat gent molt apurada i dir, va, aguanta una setmana més, aguanta una setmana i a veure si vas trobant la gràcia, sobretot docents que comencen, no? Que et truquen i et diuen és que no puc més. O sigui, és que m'han fet fer set programacions en tres dies, no tinc cap material, els nens ni els conec, acabo de començar, he entrat amb els nens a l'aula al mateix moment, al mateix dia, m'han anomenat al mateix dia que entraven els infants a l'aula i encara no conec res i he de fer no sé quantes programacions. Vull dir, és desesperant, és desesperant.

La situació que està descrivint Esther és pràcticament calcada a la dels metges. Nosaltres també hem fet estudis de burnout en el nostre col·lectiu i han sortit unes xifres escandaloses sobre el 80% de gent que ja està cremada al cap de cinc anys d'haver començat a treballar, que és que això és increïble.

Som a Solidaris, som a Catalunya Ràdio. Adolf, l'erupció de les xarxes socials en el nostre sector va comportar una revolució en molts sentits, en sentit positiu però també en sentits negatius d'assumir i entomar molta més feina i potser perdre el focus quan vas a fora a fer cobertures o amb algunes rodes de premsa, per exemple.

Sí, sí. És que ara estava pensant també en Humberto Eco i aquell llibre dels apocalíptics i els integrats. És a dir, aquells que davant d'un canvi tecnològic hi veuen tots els perills, la pèrdua de la cultura humanística, tota mena de catàstrofes, i els integrats que hi veuen les parts més positives, etc. Cal recordar que és un llibre dels anys 60's. I és veritat que jo vaig començar treballant aquí amb màquines Olivetti, amb paper de calc, amb típex, amb el soroll dels teletips a la redacció. El que deies per antena, en la immensa majoria de casos no es gravava, és a dir, era una cosa llançada a l'éter que no tenia retorn o poc retorn. Després tot canvia amb internet perquè internet canvia la manera de gestionar la informació, d'arribar a la documentació, de difondre la informació, també de seleccionar-la. Amb les xarxes socials també entren en joc altres dinàmiques marcades per l'algoritme, segurament amb un component més gran d'emocionalitat. De polarització, de narcisisme també, tots aquests components que no són nous en la història del periodisme, però que ara marquen molt més. Llavors, davant de la irrupció d'internet, que és cap a finals dels anys 90, començaments del segle XXI, jo crec que els mitjans convencionals s'han anat adaptant com han pogut. I gairebé sempre amb la sensació de fer tard. Davant d'això, sí, probablement cada cop hi ha menys temps per elaborar la informació, però després hi ha una altra cosa,

i és que les xarxes socials formen part del que s'anomena, i potser està mal anomenat, economia de l'atenció. Perquè probablement hauríem de parlar de l'economia de la distracció. Llavors, no només és que els periodistes tenim menys temps per elaborar la informació, és que també el nostre públic té menys temps, disposa de menys temps o creu que té menys temps per informar-se. Perquè tots plegats ens hem acostumat al consum d'això, d'aquestes píndoles normalment audiovisuals, l'scroll infinit. Això ens ha canviat també la capacitat d'atenció, la capacitat de concentració. I el periodisme demana recursos per part d'aquells que s'hi dediquen, però també per part d'aquells que es volen informar. És un esforç, això. És un esforç. I, aviam, jo també t'he de dir amb tota franquesa que, no ho sé, el Twitter que tothom denosta, doncs també té moltes coses positives. I si ho poses de costat amb el panorama comunicatiu en què hi havia relativament pocs emissors, en què el discurs públic estava molt més controlat, doncs no sé què prefereixo. Potser el caos actual, que és un caos infectat, perquè també hi ha poders allà que intenten esbiaixar aquella conversa pública, perquè també hi ha algoritmes, però també té les seves parts positives. És a dir que. Aquest és el problema.

Després també, Adolf, el rol del periodista. No únicament has de seguir una roda de premsa, sinó pensar en els múltiples formats en què tu has de fer arribar aquella notícia. Per tant, això és una sobrecàrrega que forma part d'aquest nou escenari. Comunicatiu.

Sí, però aquí, al capdavall, hi ha uns responsables a les empreses de com distribuïm els recursos humans, econòmics i de temps. Llavors, el que no es pot és demanar al periodista que ho faci tot. Si tot envien amb una cobertura internacional, per posar una cosa que té un cert prestigi. Doncs, aviam, si et demanen cròniques ben informades, rigoroses, amb una mirada original, això demana temps. I si a més a més d'això et demanen que facis peces per les diverses plataformes, per Instagram i pel Twitter. Bueno, arribem fins on arribem. Llavors, algú ha de dir, les prioritats són aquestes. A vegades sembla com si el paradigma fos el de la màquina, el de la màquina que té una capacitat de treball, per dir-ho així, entre cometes, infinita. No, de moment, de moment, de moment som humans. I els humans, doncs n'hi ha que són més competents, menys competents, més treballadors, menys treballadors, però tenim unes limitacions. Aleshores, des de les empreses, que moltes vegades les direccions han anat desorientades, doncs s'han de marcar unes prioritats. I tu, si ets una periodista de ràdio que se'n va cobrir una crisi de refugiats, doncs algú t'ha de dir, mira, el més important és que em facis bones cròniques pels informatius de la casa. Si el més important és fer bons tuits o fer bones peces per Instagram o fer bones peces per TikTok o no sé què, doncs també t'ho han de dir. I a partir d'aquí, doncs tu amb els teus recursos i procurant no posar la teva salut en perill, doncs ho faràs el millor possible.

Bona nit.

Al final estem parlant de tres àmbits amb sobrecàrrega, no? La sobrecàrrega constant.

Sí, els canvis tecnològics han sobrecarregat molt, també. Vam començar fa 40 anys amb el ciclostil i la impremta de cola de peix fent còpies que ens tacaven els dits de tinta, amb una revolució tecnològica molt ràpida. Que té coses bones, eh? No som uns ludites qualsevol aquí. No, no, no, perquè clar, et permet molta activitat interactiva, però clar,

l'altra cara de la moneda. Però ha fet moltes falses promeses, ha fet moltes falses promeses, aquesta revolució tecnològica, per exemple, que no patiríem tant amb qüestions burocràtiques, que amb dos clics ho podríem resoldre tot, i és justament el contrari. És el contrari. Entres amb circularitats kafkianes en qualsevol àmbit. L'àmbit de la medicina, com a usuari, no cal dir-ho tan bé, etc. També és veritat que ens hem de preguntar per què serveix la burocràcia, almenys de manera original. La burocràcia també, en principi, garanteix drets. En una empresa pública, tu has de donar compte de a què destines els teus recursos. Ara en parlàvem. El que passa és que, esclar, a vegades tens la impressió que en lloc de justificar tu, com a treballador, la feina que fas, que en principi està bé fins a un cert punt. El que acaba justificant és la feina o la suposada feina de tota una sèrie de càrrecs intermits just de caps i capets que no saps ben bé escolti, si vostè a mi em dóna una responsabilitat això, perdoneu, jo tinc una certa derivada futbolística com a entrenador tu amb un jugador el pots posar a jugar o el pots posar a la banqueta però si el poses a jugar, és ell qui juga doncs passa exactament el mateix si tu t'encarreguen una feina, que et deixin fer-la i si no la fas bé, que en posin una altra però si la fas tu. Ara, si has de justificar totes i cadascuna de les jugades, dels gestos tècnics, de les decisions tàctiques, per continuar amb la metàfora aquesta, doncs arriba un moment en què no pots fer la teva feina. I aquest és el problema.

I hi ha un cost. Andreu. Jo estava pensant ara, quan parleu de les tecnologies i de les administracions tecnològiques, Jo el que he notat un canvi brutal ha estat des de la pandèmia cap aquí, sobretot en l'àmbit de la medicina, perquè el funcionament dels centres d'atenció primària era diferent del que és ara. Ara a un malalt li costa Déu i ajut aconseguir una visita amb el metge capçalera, cosa que no s'entén. Perquè abans anaves a l'ambulatori, demanaves visita, te la donaven per un dia, per un parell de dies, per tres, si era urgent et visitaven al mateix moment, i ara has de parlar amb no sé quants robots, amb no sé quantes màquines, justificar no sé quantíssimes coses, i al final t'acaben citant per dintre de 25 dies, i dius, escolti'm, que jo estic malalt avui, no estaré. Dins de 25 dies no sé com estaré, no? I després et fan una enquesta de satisfacció, per més I a sobre després apenges el telèfon i dius, ens interessa molt la seva opinió, i dius, bueno. Vull dir que la tecnologia ens ha ajudat en moltes coses, però ni altres les ha complicat extraordinàriament. I després ens queixem que les urgències als hospitals estan plenes. Per anar a urgències a l'hospital no has de trucar abans i demanar-li al robot que et doni hora. La gent es presenta i un dia o un altre l'atendran. I en canvi, accedir a l'atenció primera, el tema de l'accessibilitat a tots els nivells, a tots els serveis, no només a la medicina, a tot arreu, és una bogeria avui en dia. És una bogeria. Per fer esgotar la gent.

Sí, volia afegir que cap al 2012, que coincideix amb la crisi de la Covid, hi ha l'explosió dels aplicatius a nivell d'ensenyament. I comencen a haver-hi el Google, el Classroom, el Drive, l'Educal, Click.edu. I llavors has de posar les mateixes dades en molts llocs i entre els aplicatius no es comuniquen i llavors passes moltes hores. I llavors dius, ostres, hem passat de fer servir la tecnologia, que és molt interessant, a servir a la tecnologia. O sigui, la tecnologia ha de ser un llapis, un llapis més. No ha de ser la mà que t'aguanta el llapis. I això seria una mica el resum de tot això. Té moltes coses interessants, però no l'hem de servir a ella, ens ha de servir a nosaltres.

Doncs Ester Plans, mestre, Andreu Martín, metge i l'Adolf Beltrán, company periodista a Catalunya Ràdio, gràcies per aquest retrat de les vostres professions, una abraçada, que vagi bé i a disfrutar

de la jubilació a tu. Moltes gràcies. Jo tot el dia

treballo.

Amb les reflexions de l'Esther, l'Andreu i l'Adolf acabem, a la redacció i producció Mònica Roca i Sandra Novillo, a la part tècnica Nil Hernández. Gràcies per seguir-nos, que vagi bé fins aviat.

Jo tot el dia t'aclejo i també

faig alguns clips.