Ser dona no implica ser mare

Sembla que la ficció últimament ha embogit mostrant com de diversa pot ser la maternitat. Algunes pel·lícules com "Lamb" (Valdimar Jóhannsson, 2021) o "Titane" (Julia Ducournau, 2021) han portat el tema a l'extrem però altres històries ens han fet reflexionar sobre el fet de ser mare, les llums i les ombres que implica o inclús el fet de no ser mare, voluntàriament. Donna Freitas, a "Les nou vides de la Rose Napolitano" (La Campana, 2022), ens parla d'una sociòloga jove, intel·ligent, casada, que no vol tenir fills, una condició que el marit va acceptar des de l'inici de la seva relació. La novel·la transita entre nou possibilitats de vida que se li obren a la Rose si té o no té fills, si cedeix a les pressions externes que volen canviar la seva voluntat o si no ho fa. Una dona interessant, capaç, feliç, que no hem vist en general a cap ficció i que podria ser un alter ego de l'autora, convençuda que no es va equivocar quan va decidir que no tindria fills. Donna Freitas va rebre pressions brutals a la seva vida pel fet de no voler ser mare: li deien que la seva vida no tindria sentit, que estaria sola quan arribés als 80 anys, que se'n penediria Però ella ho ha tingut molt clar, ha portat la "no maternitat" com una identitat i sempre s'ha hagut de justificar per no voler tenir fills. Ha hagut de demostrar contínuament que és una "dona normal" tot i que no vol tenir criatures. Per cert, a les dones que tenen fills se'ls pregunta algun cop perquè han triat tenir-los? Se'ls fa justificar que són "dones normals"? I encara més, què és ser una "dona normal"? La periodista Begoña Gómez Urzaiz s'ha fixat en un altre tipus de maternitat, la de les dones que van tenir fills, però que els van abandonar. Ella parla en el seu llibre "Las abandonadoras" (Editorial Destino, 2022) dels casos de Mercè Rodoreda, Gala Dalí, Ingrid Bergman, Doris Lessing dones amb carreres brillants que no van voler sacrificar el seu futur per dedicar-se a cuidar les seves criatures. Són fets poc o gens coneguts de la vida d'aquestes mares. Fets silenciats que no interessava airejar. I és que això de portar un fill al món i cuidar-lo "per sempre" és una decisió crucial. Ara a la cartellera tenim un altre personatge que no entra dins dels paràmetres de "mare normal", perquè està a punt de parir i no vol ser mare. La pel·lícula es diu "Ninjababy" i és una comèdia noruega que enfoca el tema amb molt sentit de l'humor però que va molt més enllà del que sembla. Ens fa reflexionar sobre el fet de ser "pares", que no només "mares", i posa damunt la taula un gran debat: són només les mares responsables de les criatures? "Ninjababy" és un film amb un final valent, dels que no estem acostumats a veure al cine. I no, no us faré espòiler! Aneu al cinema a veure-la perquè val la pena. Federico García Lorca, per a mi el primer escriptor feminista espanyol, quan va escriure "Yerma" (1934) (que per cert, torna al Teatre Lliure al novembre) va fer la crítica més gran a la societat masclista que s'havia fet mai. Una societat que veia la dona sense fills com un residu fosc i agre, ni tan sols com una dona, perquè sense fills una dona no era una dona. Però això ha canviat. I encara hauria de canviar més. Tenir fills és segurament la decisió més gran en la vida d'una persona. Una decisió que ha de ser profundament volguda i desitjada, mai imposada. Les dones hem de tenir la capacitat de prendre una decisió lliure, sense pressions externes, perquè les nostres vides dependran per sempre de les conseqüències d'aquesta decisió.

Ser dona no implica ser mare

La maternitat pot ser tan diversa com dones hi ha al món i és igual de lícita que la no maternitat. Pel·lícules, llibres i obres de teatre reflexionen sobre aquest tema universal