Serrallonga, el costat fosc del "Robin Hood català"

"Torna, torna, Serrallonga, que l'alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran". Aquesta cançó del grup Esquirols ha estat una de les demostracions més recents de la mitificació del bandoler Joan Serrallonga. Aquesta figura, però, potser no ha estat l'amic dels pobres i patriota català que ens han venut fins ara. Així ho veu Jordi Creus, editor de la revista "Sàpiens",

Serrallonga és un dels últims bandolers de tota una època amb molta influència del bandolerisme a Catalunya, però hi ha bandolers amb molta més importància, com el mateix Perot Rocaguinarda, que és l'únic personatge real que apareix al Quixot.

El que va acabar mitificant Serrallonga, deixant en l'oblit Rocaguinarda, va ser el pacte d'aquest últim amb l'enemic, una condició gens acceptada en algú de la seva condició. Serrallonga, en canvi, va morir dignament, defensant els seus ideals, "com ha de morir un patriota", destaca Jordi Creus. Va ser aquesta mort sàdica, per tortura, el que va mitificar la figura del bandoler de les Guilleries. Tant és així que tot just un any després ja se li dedicaven els primers romanços, alguns fins i tot provinents d'autors castellans ("El catalán Serrallonga").

Per fer baixar encara més del pedestal el personatge de Serrallonga cal dir, primer de tot, que aquest no era el seu cognom: es deia Joan Sala i Ferrer. El nom de Serrallonga prové del mas de la pubilla amb qui es va casar: el Mas Serrallonga. D'altra banda, quan es va fer bandoler va ser merament per necessitat. Jordi Creus:

És el cinquè fill de la família, amb la qual cosa s'ha de buscar la vida fora. [...] Té 11 familiars al seu càrrec, dels quals dos són disminuïts psíquics i quatre són sords, que no el poden ajudar en les feines.

Quan es va posar a robar no ho feia només als rics, com explica la llegenda, sinó que entrava a molts masos per agafar-ne gallines i altres pertinences de gent humil.

Pel que fa a la seva manera de mostrar-se, encara que físicament fos alt, robust, atractiu i presumit, se sap, a partir dels quaderns que va escriure el seu fill, que era furiós i altament venjatiu, sobretot amb aquells que el denunciaven pels seus robatoris.

 

Fins i tot la seva mort i la sàdica tortura prèvia (que incloïa tallar-li les orelles i decapitar-lo) tampoc no eren noves, ja que molts altres bandolers havien patit aquestes pràctiques per part de l'autoritat. A l'època de Serrallonga, però, ja feia unes dècades que aquestes tortures no s'utilitzaven amb tanta violència. La rellevància del bandoler de les Guilleries, però, va ser el que va propiciar que es tornessin a aplicar aquestes mesures tan dràstiques.

Així, doncs, el gran espetec que va sortir del cor de les Guilleries es va magnificar sobretot arran de la seva mort, i si la seva figura avui en dia és tan coneguda ha estat per la insistència de convertir en mite un personatge en concret, encara que calgui maquillar part dels seus actes.