Molts músics al llarg de la història s'han adonat de la capacitat de transformació i reivindicació social que té la música. Un dels més coneguts és, esclar, Pau Casals, que estava convençut que "no es pot separar la música de la vida" i que deia: "Les úniques armes de què disposo són la batuta i el violoncel." Després d'ell, molts altres intèrprets i directors han seguit el seu exemple. Fem un repàs dels més destacats i escoltem la seva música.
Dmitri Xostakóvitx és una figura clau en la història de la música del segle XX. La seva obra és extensíssima i, malgrat les restriccions polítiques que li va tocar viure, molt variada i, fins i tot, arriscada, tant a nivell estilístic com personal. Va ser compositor, director d'orquestra i pianista. Pel que sembla, el camp de la pedagogia musical no li va interessar mai però, tot i així, gràcies a una promesa a la seva filla, va compondre set petites peces per aprendre a tocar el piano. Porten per títol "Quadern per a infants" i les sentim interpretades per ell mateix.
Quina relació van tenir Marceline Orbés, Charles Chaplin i Buster Keaton? Tots tres van ser admirats i es van convertir en un referent de la comèdia, però amb els anys, sobretot per l'evolució del cinema, van ser oblidats. A "Limelight", Chaplin, precisament, reflexiona sobre la fama, la seva fugacitat i la indústria de l'entreteniment. En aquest film, Chaplin i Keaton interpreten el paper de dos artistes en els últims anys de la seva carrera. Us imagineu què poden fer dos monstres de la comèdia amb un piano i un violí?
La síncope en música és una manera de jugar amb els ritmes per crear una sensació de sorpresa o inestabilitat. Normalment, quan sentim una peça el nostre cervell espera que els accents caiguin en els temps forts, però quan "sincopem" els posem en els temps febles o a mig temps. Aquest fet imprevisible ens enganxa i ens provoca emoció. El so d'un rellotge no és sincopat, tot el contrari, no pot ser més previsible. Si no és que sigui aquest "Rellotge sincopat" de Leroy Anderson.
Un troleibús, també conegut com a "tròlei", és un autobús elèctric que va enganxat en una catenària. A diferència dels tramvies i els trens, no necessita vies ni carrils i es va inventar l'any 1882. A començaments del segle XX es va convertir en un sistema de transport públic força habitual en moltes ciutats. Probablement, la trombonista i compositora Melba Liston hi va pujar més d'un cop. Si més no, s'hi va inspirar per crear aquesta "The trolley song". Agafeu-vos fort!
Quan parlem de música medieval sovint fem referència a la poesia dels trobadors que es va posar de moda a partir del segle XII. Però en realitat, els trobadors no cantaven les seves composicions. Els que ho feien eren els joglars. Amenitzaven festes de tota mena amb música, malabars, romanços, danses... O sigui, que els joglars van ser els inventors dels espectacles multidisciplinaris. Aprofundim en aquest ofici i ho aprofitem per fer música en família.
Les plantes ens ajuden a sentir-nos connectats amb la natura. Tot i que sabem que estan vives, sovint, pel fet que no es mouen i no emeten sons com els animals, oblidem que tenen els seus propis bioritmes. Però saps que les plantes fan música? T'ho descobrim en aquesta secció.
Enric Granados va mostrar des de ben petit un talent innat per a la música, sobretot com a intèrpret de piano. La primera obra que el va donar a conèixer al gran públic va ser la sèrie de les "Dotze danses espanyoles", publicada el 1893. Segons el mateix autor, aquestes partitures les havia compost una dècada abans, quan només tenia 16 anys. En descobrim la segona, que porta el subtítol d'"Oriental".
Us proposem un viatge a Madagascar, un paradís que val la pena visitar encara que ho fem només amb les orelles. És la quarta illa més gran del món i té una fauna i una flora úniques. Ens hi portarà la sonoritat de la cobla i la trikitixa amb una de les peces més conegudes de Kepa Junkera.
Quan Jean-Philippe Rameau va compondre l'òpera ballet "Les Indes galantes", l'objectiu era oferir un espectacle ple d'exotisme i canvis d'escenari impactants. El llibret de l'obra és més aviat senzill i explica diferents històries d'amor en quatre llocs del món: Turquia, el Perú, Pèrsia i Nord-amèrica. Ens deixem captivar en família per la força ancestral d'una invocació al sol que trobem en el segon acte, dedicat al Perú, de "Les Indes galantes".
Alícia de Larrocha va ser una de les pianistes catalanes amb més renom i èxit a escala internacional. Va fer nombroses gires arreu del món i quan li preguntaven on vivia sempre deia que als avions. Va ser una nena prodigi i una instrumentista de talent reconegut, però, tot i això, sempre va buscar espai per a la pedagogia musical. La descobrim en família i compartim la seva música amb els més petits.
És un fenomen meteorològic òptic que es produeix per la reflexió, refracció i dispersió de la llum a través de les gotes d'aigua en suspensió a la troposfera. Dit així és molt avorrit, però és probable que, si teniu infants, algun dia us facin la pregunta: per què surt l'arc de Sant Martí? Mentre ho busqueu a la Viquipèdia poseu-los aquesta cançó d'El Pot Petit. Sense cap mena de dubte, serà més divertit.
A Catalunya destaquen les llegendes protagonitzades per les dones d'aigua, també anomenades encantades, paitides o aloges. Precisament, una aloja és la protagonista de la cançó que sentirem tot seguit de la Cobla Catalana dels Sons Essencials. Una peça que ens permetrà fer un mapa en família de personatges de la mitologia catalana perquè ve acompanyada de dracs, follets i éssers de tota mena. Pareu bé l'orella per descobrir-los a tots.
Nascut el 12 de setembre de 1866 a Broadway, el gènere dels musicals ha influenciat la vida cultural i l'imaginari popular d'arreu del món. La seva relació amb el cinema és un dels motius principals d'aquesta popularitat. Fem un repàs ràpid a la seva història.
A la pel·lícula "Amadeus", de Milos Forman, l'home emmascarat que encarrega a Mozart escriure un rèquiem és el compositor Antonio Salieri. L'objectiu fosc de Salieri -a la pel·lícula- és fer treballar de manera incansable Mozart perquè emmalalteixi i mori. Per estrany que sembli, part d'aquesta història és real. Un home emmascarat va encarregar compondre un rèquiem a Mozart però no era en cap cas Antonio Salieri. Es tractava d'un criat del comte Franz von Walsegg, un noble que es feia passar pel compositor de les obres que encarregava a músics professionals.