Soc adoptat i vull saber qui són els meus pares biològics

Cada any hi ha més persones adoptades que recorren a l'oficina de recerca d'orígens de l'Institut Català d'Acolliment i Adopció, l'ICAA, per conèixer l'inici de la seva història vital: qui són els seus pares i per què els van donar en adopció.

D'ençà que es va crear aquest servei, l'any 1997, més de 2.000 persones han passat per les seves mans per trobar els seus orígens biològics. Actualment, l'ICCA té oberts 200 casos de recerca d'orígens d'adopcions nacionals i una desena d'internacionals. La demanda creix progressivament, en part perquè l'adopció ha deixat de ser un tema tabú.

Un dret exclusiu de la persona adoptada

Iniciar els tràmits per buscar la família biològica forma part d'un procés molt personal que es pot allargar durant anys. De vegades acaba bé, però no sempre. La persona que emprèn aquest camí vol saber per què va ser donat en adopció i posar cara i nom a la seva mare biològica.

La tècnica de l'ICCA Neus Tomàs compara la vida d'una persona adoptada amb una prestatgeria on hi ha una caixa buida que en un moment donat té la necessitat d'omplir:

"Hi ha moltes persones que se'ls desperta aquesta necessitat de conèixer els seus orígens quan estan pensant a ser pares o mares. O quan ja els seus pares adoptius han mort, i no abans, perquè no volen per res del món que s'ho prenguin malament."

En el primer cas es va trobar l'Anna Begueria. Des de petita va saber que és adoptada, però no se li va despertar la necessitat de saber d'on venia fins que va ser mare:

"Jo vaig tenir un part complicadíssim. I arran del naixement d'ella, de sentir-me tan vulnerable quan la vaig tenir, vaig pensar que fa quaranta i escaig d'anys potser algú es va trobar igual que jo."

Les persones adoptades poden obrir el camí per saber qui és la seva família biològica a partir dels 18 anys. No totes ho fan, explica el director de l'ICAA, Josep Maria Forné:

"Cal dir que és un dret. Per tant, hi ha qui el vol utilitzar i hi ha qui no. No tothom s'hi veu abocat, hi ha persones que prefereixen no tirar per aquesta via i n'hi ha que sí que volen conèixer els seus orígens."

I ningú més ho pot fer. El dret és de la persona adoptada i només de la persona adoptada. Ni tan sols algú de la seva família biològica pot demanar tenir-hi contacte.

Un procés amb molt de tacte

En el moment en què la persona adoptada ho demana formalment, s'engega la maquinària i comença la recerca d'informació. Primer de tot, es consulten els arxius d'hospitals i serveis socials, alguns amb moltes dades rellevants, explica Neus Tomàs:

"Hi ha casos en què hi ha uns expedients enormes, que ja ens donen una idea del que va passar. De vegades, en aquests casos, la persona llegeix l'expedient i diu que ja en té prou. No sempre s'acaba contactant amb la família biològica."

En el cas de l'Anna Begueria el tràmit va donar fruit i va arribar a conèixer part de la seva família biològica:

"Jo vaig començar escrivint-los una carta. Ells em van contestar i de mica en mica vam anar avançant fins que ens vam posar d'acord i vaig poder conèixer la meva mare biològica i un germà."

Aquesta trobada, reconeix l'Anna, va portar pau a la seva vida, "com si hagués pogut reparar un mal que va passar en un moment donat per circumstàncies de la vida".

Però no tots els procediments tenen èxit. Les situacions de la família biològica no sempre són les més favorables ni sempre accepten fer el pas i establir relacions amb el fill que van donar en adopció.

En el cas de les adopcions internacionals, el procés s'acostuma a complicar, però varia molt segons el país d'origen. A Colòmbia, per exemple, tenen equips molt experimentats que s'hi dediquen de manera exclusiva. Romania és un exemple de bona col·laboració, però Rússia ni tan sols contesta les cartes en què li demanen informació.

Un futur amb més facilitats

En el futur, les persones adoptades tindran més facilitat per saber els seus orígens. Les adopcions que es fan ara ja recullen molta informació. A les dones que renuncien al seu fill els expliquen la importància de deixar-li algunes explicacions, diu Neus Tomàs:

"Els oferim que puguin deixar cartes, deixar fotos, deixar constància que volen ser localitzats en el cas que l'altre faci el pas. Per tant, les persones adoptades d'aquí uns anys tindran més avantatges que les que ens venen ara."

L'ICAA, d'altra banda, alerta dels perills de fer una recerca per lliure. Diu que s'han trobat amb casos d'estafa, i asseguren que la millor garantia per obtenir una informació veraç és recórrer als organismes competents.

Els drets de les persones concebudes amb l'esperma d'un donant

Experts en genètica i bioètica plategen atorgar el dret de les persones adoptades a saber el seu origen també a les persones nascudes per inseminació d'una donació de semen. Hi ha raons que ho aconsellen, diuen. No només perquè aquella persona té dret a saber el seu origen biològic, sinó també, aclareix Roderic Guigó, investigador del Centre de Regulació Genòmica de Catalunya, per raons mèdiques evidents:

"Saber quin és el genoma dels teus pares pot ser molt important a l'hora de prendre determinades decisions mèdiques, d'establir diagnòstics correctes de l'origen d'una determinada malaltia."

Des del punt de vista de la bioètica, explica Josep Santaló, del Departament de Biologia Cel·lular i Fisiologia de la UAB, hi ha una asimetria entre els drets d'una persona adoptada, que pot saber el seu origen biològic, i els d'una persona concebuda per una donació, a qui no li reconeixen aquest dret.

La llei espanyola manté l'anonimat de les donacions i només en casos molt concrets, explica aquest expert en bioètica, preveu accedir a les dades genètiques dels donants:

"En cas d'extrema necessitat la llei preveu que es pugui saber qui és aquesta persona, encara que sigui anònima. A Espanya a través dels centres de reproducció es pot contactar amb el donant i obtenir determinades característiques genètiques d'aquesta persona."

Tanmateix, la tendència, cada cop més estesa, és reconèixer els drets d'infants nascuts d'una donació a saber els seus orígens biològics.

I els donants tenen algun dret?

Alguns països nòrdics i el Regne Unit ja han legislat en aquest sentit. Però hi ha un país, revela Josep Santaló, que ha anat un pas més enllà:

"Austràlia ha trencat l'anonimat al revés, és a dir, si jo he donat espermatozous quan era jove i ara soc gran i no tinc fills, potser vull conèixer aquests fills concebuts amb els meus espermatozous. Tinc dret a conèixer-los?"

Santaló reconeix que el debat ètic no és fàcil de resoldre. Es pot donar el cas, per exemple, que la persona que ha estat concebuda amb semen de donant ni tan sols ho sàpiga i el fet que el pare biològic el vulgui conèixer suposa una interferència no volguda en la seva vida.

De qui són les dades genètiques?

Les anàlisis d'ADN cada cop estan més esteses, fins al punt que arribarà un dia que tothom sabrà quin és el seu genoma. I això voldrà dir que, quan tothom tingui el genoma seqüenciat, serà inevitable saber qui són els pares biològics amb una certesa del 100%.

Ara bé, aquesta informació genètica és íntima i privada o ha de ser compartida? Roderic Guigó obre el debat bioètic:

"Fins a quin punt jo tinc el dret de saber quin és el genoma dels meus pares, per una banda, i fins a quin punt jo tinc el dret de no posar el meu genoma a disposició de tothom?"

Tant Guigó com Josep Santaló defensen que el genoma d'algú no és de la seva propietat: també és el genoma dels seus fills i dels seus pares, i, per tant, caldria parlar de genoma familiar i no considerar-lo una propietat única.