"Such Brave Girls" Semàfor verd Plataforma: Filmin (6 episodis de 25 minuts) De què va? És una comèdia sobre dues germanes que viuen amb la seva mare i que només es tenen les unes a les altres, per a bé i per a mal. Les tres tenen en comú tenir zero autoestima i el fet d'estar desesperades per sentir-se més normals. Això passa per esforçar-se a fer el que sigui que volen els altres (especialment els homes amb els quals volen estar) i no tenir-se mai en compte a si mateixes.   El millor: La manera com fa humor obertament sobre el fet de no estar bé. El centre de la història és una de les germanes, que té depressió, i que interpreta Kat Sadler (també creadora de la sèrie). És un personatge autobiogràfic i això es nota en la manera com parla del fet de no estar bé i no obtenir ajuda. La mare i la germana passen d'ella i encara l'enfonsen més, cosa que, encara que sembli mentida, s'utilitza a la sèrie per treure escenes còmiques. És un humor incòmode i catàrtic que sap com trobar l'espectador i fer-lo còmplice del que diuen els personatges d'una manera molt semblant a Fleabag, amb la qual té moltes coses en comú. També cal destacar la química que tenen les tres actrius, extraordinària. El pitjor: És una comèdia impecable. Això sí, he d'avisar que no és per a tothom, perquè pot ser rematadament desagradable i gràfica en algunes escenes en què es vol mostrar com de porques poden arribar a ser aquestes dones, però això forma part de la voluntat transgressora de la sèrie. La recomanes? Sí. Especialment si us va agradar Fleabag. Comèdia amb molta mala llet que tracta temes com la salut mental i el feminisme d'una manera punyent i imprevisible. "Parish" Semàfor groc Plataforma: AMC+ (6 episodis de 37 minuts) De què va? Un home que és propietari d'un negoci de lloguer de cotxes passa per un moment difícil: el negoci no funciona i, a més, a casa encara estan lluitant amb el dol del seu fill. En aquesta situació, un vell amic de la seva època de delinqüent li demana que faci una feineta, que acaba sent la primera de moltes. El millor: Giancarlo Expósito és de llarg el millor de la sèrie. És un goig veure'l en un paper protagonista, i aquest personatge li permet jugar entre una cara externa meticulosa i elegant i una bèstia que té dins que és tot ira. És molt semblant a Gus Fring i ell ho sap jugar perfectament, mostrant les contradiccions del personatge. També les escenes d'acció amb cotxes són força espectaculars. El pitjor: La història no acaba de tenir res de diferent. És una sèrie que es basa en la sèrie britànica The Driver, que en el seu moment va protagonitzar David Morrissey i que, encara més simple, era més interessant. Aquí cau de seguida en el patró de l'exdelinqüent que recau i arrisca la seva família. El món criminal que l'envolta és estereotípic i els diàlegs són molt poc inspirats. Tampoc aprofita gaire Nova Orleans ni aprofundeix en els temes d'immigració. La recomanes? Només si voleu veure Giancarlo Expósito. Però és força prescindible. Abans miraria Your Honor, també protagonitzada per un ex Breaking Bad com Bryan Cranston. Toca dilemes semblants i està més cuidada. "Samuel" Semàfor verd Plataforma: SX3 (21 episodis de 5 minuts) De què va? És el diari d'un nen d'11 anys i que està en aquell punt en què encara no és un adolescent, però ja està deixant de ser un nen. Li passen moltes coses, però no vol parlar-ne. Una persona li regala un dietari intuint que l'ajudarà a expressar-se i la sèrie és aquest diari on parla de la noia que li agrada, de la incomoditat que sent els dies que  l'escola van a la piscina o del seu millor amic. El millor: La sensibilitat amb què captura els pensaments d'un nen d'aquesta edat, amb un to on hi ha tendresa, però també realisme i que penso que els espectadors d'aquesta edat que mirin la sèrie reconeixeran com a genuí. La creadora de la sèrie, Émilie Tronche, s'ha basat en els seus records d'aquesta etapa per fer la sèrie (canviant el gènere per distanciar-se del personatge) i es nota. L'estil d'animació, senzill, però capaç de transmetre moltes emocions, també evoca aquesta edat entremig tan concreta. El pitjor: No hi ha res de pitjor. Que és massa curta i passa volant. La recomanes? Moltíssim. Omple un buit en aquesta franja d'edat de la preadolescència on sovint és difícil trobar res adequat (ni massa per a nens ni massa per a adolescents). I a més està fet amb una cura i amor pels personatges extraordinària.