L'altra gran Marilyn de la cultura nord-americana: la mezzosoprano Marilyn Horne va compaginar el repertori barroc i del bel canto rossinià amb pàgines de tall més dramàtic. I sempre amb un rigor tècnic i un domini inapel·lable del seu instrument.
ESCOLTA-HO ARAEl tenor lleoní per excel·lència. Florentí d'origen, Mario del Monaco és un cas clar de veu de bronze. Otello de referència, va marcar un abans i un després en l'assumpció del moro de Venècia titular de la penúltima òpera de Verdi. El verisme i alguns títols del bel canto romàntic van ser igualment puntals de la carrera d'un dels millors tenors de la seva generació.
El baix baríton búlgar Boris Christoff va ser l'intèrpret de referència d'un altre Boris: el Godunov, de la mà de Mussorgsky. Però també va fer-se seus alguns dels principals rols de baix d'òpera italiana, especialment de Verdi. En repassem la trajectòria vital i artística en aquest programa.
Carnalitat, cavernositat i sensibilitat marquen la trajectòria de la mezzosoprano italiana, una de les més rellevants intèrprets del repertori verdià. Fiorenza Cossotto, habitual al Liceu durant anys, és una cantant amb un timbre i color vocals molt característics.
Autoritat i tècnica, vesatilitat estilística i rigor conceptual. El baríton alemany va ser un dels grans cantants de la seva generació i va ser un artista molt compromès amb l'òpera i el lied, a més de l'òpera del segle XX. (Foto de © Harald Hoffmann / DG)
Segurament, el cantant líric que més ponts va passar en tota mena de gèneres musicals, no sempre operístics. La veu lluminosa, la presència carismàtica i la simpatia personals distingeixen el cantant operístic més mediàtic del segle XX.
La culminació del treball de Puccini per a l'escena musical en una obra pòstuma, acabada per Franco Alfano i que posa damunt de l'escenari dues figures femenines contrastades: la cruel princesa Turandot i la innocent Liù, a qui Puccini va destinar els últims compassos de la partitura.
Com a bon verista, Puccini sempre va saber teixir i enfilar retrats precisos d'ambients, situacions i espais. En aquest cas, el Japó finisecular per a una òpera estrenada el 1904 i que va ser un fracàs estrepitós. Paradoxalment, avui és l'obra més representada de Puccini i una de les deu més habituals en les programacions d'arreu del món.
La quadratura del cercle: una òpera ambientada el 1800 i estrenada el 1900. "Tosca" és un dels drames més sagnants de la història de l'òpera. Puccini esculpeix amb precisió artesana el retrat d'uns personatges abocats a la tragèdia des dels inicis de l'obra, que adapta l'original teatral de Victorien Sardou.