Watergate: 50 anys del primer gran escàndol global

Aquest any fa mig segle que per primera vegada uns presumptes lladres -després es va saber que eren investigadors contractats per la Casa Blanca- van irrompre a les oficines del Partit Demòcrata instal·lades al complex de l'hotel Watergate, de Washington.

Amb els anys ha esdevingut un cas cèlebre, entre altre coses per la pel·lícula "Tots els homes del president", on Robert Redford i Dustin Hoffman interpreten els dos joves periodistes que van destapar el cas, Bob Woodward i Carl Bernstein.

El sufix "gate" de tots els escàndols posteriors, FIFAgate, CatalanGate, BarçaGate, IranGate... deriva d'aquest cas. El Watergate va ser, segurament, el primer gran escàndol polític a escala mundial.

The Washington Post, el diari que ho va destapar

Barry Sussman ha quedat eternament eclipsat per Woodward i Bernstein. Ell era el cap de secció local del Washington Post que va decidir apostar pel tema i estirar del fil.  Catalunya Ràdio ha pogut contactar amb ell i als 87 anys recorda perfectament, com va ser el primer dia. I no deixa de ser una lliçó de com és el periodisme: una barreja de sort, instint i casualitats.

"Recordo que era un dissabte i tenia festa, i teníem plans amb la meva dona. No em venien gens de gust, així que, quan em van trucar del diari, li vaig dir que havia de marxar a l'oficina.

Un cop allà m'expliquen que uns lladres han entrat al Watergate, que no han pogut fer cap trucada... però que s'han presentat igualment advocats. Això era un misteri. Vam saber que teníem una història."

I així es va anar desfent un embolic que acabaria amb la dimissió del president. Que no fos jutjat pel cas, però, ha fet que, segons Sussman, polítics com Donald Trump s'hagin vist capaços de violar la llei i després mentir sense que hi hagués més conseqüències. 

La lliçó del Watergate

Tot i això, sí que hi ha un abans i un després del Watergate. Ens ho ha exemplificat Ken Hughes, acadèmic expert en les presidències de Kennedy i Nixon.

Fins que no arriben la guerra del Vietnam i el cas Watergate, el periodisme tenia tendència a creure tot allò que li deia el govern.

"L'any 61, amb la fallida invasió de Bahía de los Cochinos per fer caure Castro, Kennedy va comparèixer davant la premsa. Va dir que era un tema que no mereixia comentaris i aquí es va quedar. Després del Watergate, això és impensable. El periodisme es va sentir empoderat."

I el mateix val per als polítics. Creu Hughes que, just després de l'escàndol, molts legisladors van sentir que "havien deixat de ser immortals. Si queia el president, també podien caure ells". Molt significatiu és el fet que Nixon, i cinc antecessors seus, gravessin les converses que tenien a la Casa Blanca sense por. Caigut Nixon, en part, gràcies a escoltar aquestes trucades, cap més president s'hi ha atrevit.

Tant Hughes com Sussman tenen clar que el Watergate va suposar una gran empenta per al periodisme d'investigació, però tots dos admeten que avui dia el diagnòstic no és del tot bo. "Avui es fa millor perquè hi ha millors eines i els periodistes tenen millor formació. Però se'n fa menys perquè és car", lamenta Sussman. Aquell estiu de 1972, el llavors jove editor local del Post va destinar 10 periodistes per fer seguiment del cas. Avui dia, aquesta xifra, resulta gairebé increïble.