La celebració del centenari del naixement de Salvador Espriu ens ha permès tornar a la seva obra des de la profunda intimitat del lector i també poder abordar-la des d'un gran nombre d'activitats populars, editorials i institucionals amb voluntat d'iniciació a la seva obra. L'èxit de l'any Espriu el devem a la complicitat sorgida entre la iniciativa privada i pública. En aquest sentit, el projecte de recuperar la veu d'Espriu en un enregistrament en el qual recita poemes propis i els del seu amic i company intel·lectual, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, té un gran valor cultural, car és l'únic testimoni que en conservem i suposa una de les iniciatives més importants de l'any Espriu. Quan l'editor musical Joan Carles Doval em va fer escoltar la gravació dels poemes recitats per Espriu, acompanyats, amb discreció, per la música de Toni Xuclà, vaig considerar que el grup d'emissores de Catalunya Ràdio l' havia de difondre. Un projecte que culmina la nostra activitat radiofònica per apropar Salvador Espriu als nostres oients i mostrar que la Ràdio Nacional de Catalunya no sols és un factor positiu per a la promoció i difusió de la nostra producció artística, sinó que és capaç d'assumir el seu rol d'actor cultural. Però, abans que escoltin els poemes de Salvador Espriu, recitats per ell mateix, permetin-me que els parli de la meva experiència quan els vaig escoltar per primera vegada.
El poeta francès Paul Valéry, en una conferència que va fer a Barcelona, va al·ludir al perill que una cultura recolzés únicament en la poesia ("morta per la seva poesia, morta per haver estat només poesia") i afegia que "la poesia és, si es vol, la culminació d'una cultura, però les muntanyes no descansen al seu cim". L'obra de Salvador Espriu, en la seva dimensió de narrador, poeta i autor teatral, ha construït un univers poètic capaç d'assolir el cim sense mai abandonar el vessant. Dit d'una altra manera, a la poètica d'Espriu sempre aflora la fe en les paraules, en la seva capacitat de transformar qui les llegeixi, d'haver advertit que el que fa a l'home són les paraules que s'enfonsen en la consciència. Fe en elles per dialogar amb la vida i amb la mort. Per aquesta raó, hem d'escoltar la veu que recita, la del poeta, com un despertar a la poesia que assoleix, aleshores, la seva profunda significació. Perquè, de les pauses, sorgirà el silenci que, durant una fracció de segon, deixa en suspens l'oient enfront de la immensitat del sentit de l'obra, que prendrà una nova dimensió en la veu del seu autor. En efecte: la veu d'Espriu ens permet veure una mena d'interpretació de Salvador Espriu, en un escenari sonor on el timbre de la seva veu, la cadència del seu recitat, les pauses que ens deixen sentir la seva respiració, ens acosta a una comprensió més intima de l'obra. És la mateixa impressió profunda que ens produeix avui escoltar les obres d'Igor Stravinsky dirigides per ell mateix, que ens impulsa a tornar a les seves composicions musicals des d'un nou nivell de comprensió. La veu enregistrada, convertida en document, esdevé aquella "veritat " que només és possible d'aconseguir a través de les obres d'art. Aquesta és la funció d'aquestes peces úniques: tornar a posar-nos en contacte amb la veritat de la poesia.
El diàleg amb un mateix, a través de la presència d'algú que ja no es troba entre nosaltres, és un altre aspecte rellevant d'aquest enregistrament. Ens trobem davant una declamació que testimonia l'amistat que professava Salvador Espriu a Rosselló-Pòrcel i el dolor per la seva pèrdua. La mort del jove poeta mallorquí, com escriu Sebastià Alzamora, deixa a Espriu atrapat en aquesta mort, en un diàleg perpetu amb ella. A diferència de Michel de Montaigne, que va acompanyar fins l'últim alè el seu jove amic, i també escriptor, Étienne de la Boétie, Salvador Espriu no va poder fer el mateix amb el seu company, però en va fer traslladar les restes, vint anys després de la seva mort, al panteó familiar d'Arenys de Mar.
La veu d'Espriu confereix a la poesia de Rosselló-Pòrcel la passió per l'amistat que va viure un moment de dubte. El que ja pot veure, perquè ja no està entre nosaltres, és exhortat, una vegada més, en la veu d'Espriu a transitar per la seva obra, i nosaltres, oients, a escoltar, en el seu poema, "En la meva mort" ("L'alba s'acostà ja amb l'espasa, /i l'ardor temerari que m'encén/ allunya les estrelles"), un nou comiat. Els poemes que escull ens retornen no sols al poeta, sinó que ens ofereix la possibilitat d'observar l'amistat sorgida de la concepció que ens va llegar Michel de Montaigne. Com explica Jordi Llovet en la seva conferència sobre l'amistat, impartida al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Montaigne defineix l'amistat com a mutu respecte i el reconeixement de la diferència. Montaigne ens diu, en els seus assajos, que "l'amic és aquell a qui es vol, precisament, en l'espai en què s'obre i es respecta la diferència entre jo i l'altre, entre l'altre i jo". El que escoltem és un instant de diàleg obert amb l'amic a través del seu llegat poètic. D'aquesta manera, recordava Espriu, com documenta Agustí Pons en la seva biografia sobre el poeta, "Espriu, transparent", els primers dies en què es van conèixer a la universitat de Barcelona: "De seguida ens vàrem fer amics. A ell i a mi ens agradava molt parlar... Les nostres converses no varen tenir ni fi ni compte...Parlàvem de tot amb absoluta llibertat, tal com és propi dels joves i característic de la vida espanyola, però em penso que amb les nostres esmolades llengües no varem fer mai mal a ningú."
Aquest document sonor que escoltaran --envejo l'ocasió que tindran, vostès, de fer-ho per primer cop-- és una mostra de la capacitat de la nostra cultura d'assolir alts nivells d'excel·lència. No puc deixar d'agrair, com a lector de Salvador Espriu, el magnífic treball realitzat pel comissari del centenari, Xavier Bru de Sala, i a la Conselleria de Cultura del Govern de la Generalitat l'haver fet de l'any Espriu un esdeveniment cultural que ha ampliat el coneixement de la seva obra.
Fèlix Riera
Director del Grup d'Emissores de Catalunya Ràdio.
