25N, víctimes que no encaixen: per què no vas fer res?

L'any passat, el sistema de Salut de Catalunya va detectar 29 casos de violència masclista cada dia. Són un 5% més que el 2022, segons les dades de l'Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, que el Departament de Salut difon coincidint amb el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. A més, i segons dades dels Mossos, prop de 700 dones han denunciat la parella o exparella per violència sexual aquest 2024. 

Bàrbara Mestanza, una lluita d'una dècada

Amb poc més de vint anys i una carrera d'actriu al davant, va ser víctima d'una agressió sexual per part d'algú que es va aprofitar de la seva feblesa emocional, quan va prendre la decisió d'entrar en una herboristeria de Madrid on s'oferien massatges:

"Vaig posar tota la meva vulnerabilitat damunt d'una llitera de massatge. La persona que em va agredir va fer el que va voler. Ell va jugar el rol de salvador i, mentre m'anava posant els dits a la vagina i em tocava de forma sexualitzada, em deia que m'estava arreglant." 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Catalunya Ràdio (@catalunyaradio)

El qüestionament 

"Per què no vas fer res?" És una pregunta que va travessar la vida de la Bàrbara i que la va situar davant de molts dilemes: amb la parella d'aleshores, amb el seu cercle d'amistats i també amb ella mateixa:

"Per què posem tant en dubte el que sent el cos? Qui vol passar per un situació d'aquesta magnitud si no l'ha sentida ni l'ha viscuda? Qui voldria inventar-se una cosa així?"

El procés creatiu 

De tota aquella experiència traumàtica n'han nascut tres projectes: un espectacle, un llibre --"Sucia"-- i un documental que està en fase de gravació. Aquests tres projectes han ajudat la Bàrbara a canalitzar i a entendre no només el que li va fer l'agressor, sinó també a acollir la seva etapa autodestructiva en el que ella qualifica d'"anys de foscor":

"Vaig passar cinc anys amb depressió. Vaig triar males amistats, em vaig maltractar a mi mateixa i el meu entorn. Tenia una veu interior, que anava dels meus 23 anys als 30, que deia que era la puta, la porca i la drogoaddicta. I a teràpia encara en parlo." 

El camí terapèutic cap a l'acceptació i de lluita contra la culpa és llarg, però està donant els seus fruits. La Bàrbara ja no té els peus de fang i ara trepitja més segura per un terreny pantanós: el de la mirada externa. 

"S'ha de visibilitzar el que passa una víctima. El seu calvari no comença en el moment en què et posen el dit dins la vagina, és tot el que ve després: la revictimització, la violència, l'autodestrucció i un estat judicial que no està a l'altura." 

El judici 

Quan estava immersa en l'escriptura i la creació artística, a la Bàrbara se li va despertar la necessitat de buscar el seu agressor i denunciar-lo. El va localitzar, igual que va fer amb els testimonis d'aquella època a Madrid. D'aquí dos mesos està previst que hi hagi el judici: "L'únic que vull és descansar i deixar de patir."