A qui violenta un petó?

La pallissa de Berga, d'aquest cap de setmana, per un petó o l'autobús d'Hazte Oír, que vol que els fills ni escoltin ni mirin, són espurnes d'una societat que accepta amb dificultat la diferència. Qui treballa per la tolerància? Qui renya un fill quan insulta aquell que pensa diferent? Com es pot educar en el respecte, si els programes que  "enganxen" els joves criden per mandra de raonar?

La batalla per la tolerància es troba en la base, en l'educació. Hi ha persones grans, adults que ja han passat la dictadura, que amb més o menys dificultat han fet esforços d'adaptació. Els han canviat normes i paisatges, regles i prioritats, però ho han entès. L'alarma es dispara quan creix la intolerància entre una part de la joventut, que sembla que necessita refermar la seva intransigència a garrotades.

Fem prou, per evitar la comoditat de l'uniforme? Probablement, els últims casos deixen clar que la societat no s'ha obert gaire a la diferència. És el confort de la manada. No cal diàleg perquè tendim a envoltar-nos dels que pensen igual, i les converses només ens agraden si refermen el que ja tenim decidit; una opinió diferent ens provoca un curtcircuit, ens violenta i ens fa alçar la veu, cridem. Un altre cop, cal imposar el to per fer callar els que són diferents.

Agredir una parella per fer-se un petó al carrer o boicotejar un acte universitari perquè el ponent és "intolerable", en lloc de preguntar-li allò que no compartim, són dos graus diferents d'un mateix problema. Es tracta de fugir de la dialèctica per por d'obrir els ulls.

Una antiga vinyeta del Roto a "El País" resumia la clau d'aquesta intolerància en una frase: "Parlar alt i pensar baix..."