Cada dia desapareixen 9 persones al mar en l'intent d'arribar a Europa. La Maïmouna només l'he conegut en fotografia. Em puc fer una idea aproximada de com era pel que em van explicar la Kalo, la seva mare, i el Bacary, el seu germà petit. Ell és qui em va compartir algunes selfies de la noia. També puc imaginar-me-la mentre sento la seva veu en els últims àudios de WhatsApp que m'ha deixat sentir el seu germà i que li va enviar a finals de setembre del 2022, abans de pujar a una neumàtica que literalment va desaparèixer del mapa en la ruta cap a les Canàries. "Ok. No et preocupis, inxal·là, et trucaré. Mmm, potser d'aquí tres dies, més o menys. Quan vegis un número espanyol que et fa una perduda, dona les gràcies a Déu, inxal·là, em sents? Déu és bo" Una de les últimes fotografies que conserva la família de la Maïmouna Faty, desapareguda el setembre de l'any 2022 (esquerra). La mare de la Maïmouna, la Kalo Kebe, i el germà, Backary Faty, al poble de Tambacounda, al Senegal [©Anna Surinyach] La Maïmouna tenia 27 anys quan va desaparèixer amb 57 persones més. Volia arribar a Europa per continuar estudiant i deixar enrere la regió senegalesa de Tambacounda, un territori eixut, pobre i que fa temps que pateix els estralls del canvi climàtic. Des del 2014, 31.815 persones han mort o desaparegut al mar intentant arribar a les costes europees. Aquests són només els casos que s'han pogut documentar. N'hi ha d'altres, 2 milers, que no formaran mai part dels registres oficials. Avui dia és impossible saber amb exactitud la magnitud d'aquesta tragèdia humanitària. Quantes ànimes erren pels llimbs submarins? Ningú ho pot respondre. Per això és important dotar de relat i d'identitat aquestes persones i dignificar-ne la memòria. El pòdcast "El mar. El mur" parla de la Maïmouna i d'altres desapareguts al mar; parla del desemparament de les seves famílies, que no saben on adreçar-se per acabar amb la incertesa; de la poca voluntat política per trobar solucions; parla de la duresa d'un sistema i d'unes polítiques migratòries de ciment armat. Pasteres acumulades als afores d'Arguineguín, Gran Canària. Són vaixells que van arribar a l'illa durant el 2022. Els veïns demanen que els destrueixin. Octubre 2022 [©Anna Surinyach] El projecte és fruit d'una investigació periodística feta entre el març del 2022 i el setembre del 2023, seguint el rastre de tres embarcacions que van sortir de la costa del Marroc i del Sàhara Occidental amb destí a Espanya. Vuit capítols on coneixerem noms, relats, històries que normalment s'emmascaren darrere de l'asèpsia de les estadístiques. Un camí ple de buits i d'obstacles per als que esperen una trucada que no arribarà mai. Com es tanca, el dol, si no hi ha cos? Totes les vides valen igual? Hem visitat els països d'origen, de destí i de trànsit, hem fet més d'una cinquantena d'entrevistes. Ens hem assegut amb moltes famílies, amb mares, pares, germanes, fills o tiets que s'aferren a una esperança que es va trencant a bocins a mesura que el temps avança. Hem parlat amb experts per entendre el context, hem escoltat els activistes que treballen sobre el terreny, hem trucat a la porta d'entitats socials per saber com actuen i, d'aquesta manera, poder explicar totes les arestes i els grisos que envolten la realitat del fenomen migratori. Una tasca que no hauria estat possible sense el suport i el compromís d'un mitjà públic al darrere. Catalunya Ràdio ens ha permès treballar amb temps, cura i rigor uns continguts delicats, ha apostat pel periodisme de cocció lenta quan el plat principal que avui ofereixen els mitjans és el de la immediatesa i la cacofonia. Conflictes, polarització, odi cap al que és diferent o sensacionalisme, el paisatge no és gaire lluminós. Per això cal reivindicar l'empatia. L'any 2022 vuit de cada deu notícies sobre migració no incorporaven el relat dels protagonistes. En gairebé la meitat d'informacions analitzades no s'utilitzava el concepte "persona" i en un 20% es feia servir un llenguatge alarmista i que fomentava l'estigma. Fa més d'una dècada, l'escriptor i crític d'art anglès John Berger va escriure que "l'actual període històric és el del mur". Murs físics, fronteres terrestres, marítimes, tanques, concertines. Des de la caiguda del mur de Berlín, a Europa se n'han construït dinou. Tanca del Centre d'Identificació de Malakasa, a Grècia. Hi van portar els supervivents del naufragi del 14 de juny del 2023, un dels pitjors naufragis de la història al Mediterrani. Juny 2023 (©Anna Surinyach) Barreres físiques que se sumen als murs mentals, adob perfecte perquè els discursos de la por es reprodueixin. Escoltar la història dels altres, com hem fet amb "El mar. El mur", ens agradaria que servís per contrarestar-los.         View this post on Instagram                       A post shared by Catalunya Ràdio (@catalunyaradio)