Jordi Sànchez: "Ni tan sols la DUI pot ser concebuda com a alternativa al diàleg"

Com es troba després de més de 240 dies d'internament a la presó? D'on treu la força?

Em trobo físicament bé, i mentalment i anímicament fort. Hi ha moments que tot es presenta costa amunt, però això li passa a tothom, tant si és dins la presó com si és fora. Qui no es lleva cap dia amb el peu canviat?

Tinc la convicció de no haver fet res de què m'hagi de penedir. Tenir la consciència tranquil·la, és el millor recurs quan un és a la presó, és el que més ajuda a estar fort. A part d'això, camino uns sis quilòmetres diaris i llegeixo molt, fins a l'extrem que m'he reconciliat amb la novel·la. Escric i poso en ordre les meves idees, records i anàlisis polítiques. I atenc la correspondència: aquests mesos he rebut més de 25.000 cartes. Aquesta és la gran font d'energia.

Pacte amb l'Estat per al dret d'autodeterminació? O Constitució catalana?

Pacte per acordar el referèndum d'autodeterminació, guanyar-lo, i, posteriorment, Constitució catalana. L'important és no perdre el nord, i, si cal refer camins per trobar-ne de nous, que siguin transitables, no hem de dubtar.

Si no fos possible el diàleg, nova DUI?

No hi ha alternativa al diàleg. Per això, quan el govern d'Espanya es nega al diàleg, genera un forat negre que ens atrapa a tots. Ni tan sols la DUI pot ser concebuda com a alternativa al diàleg, però, en qualsevol cas, la DUI requereix unes condicions de què avui no disposem.

Quines han de ser les prioritats del govern?

El govern ha de tenir una visió política que sigui dinàmica, global i a mitjà i llarg termini. No ens podem quedar atrapats en l'impacte emocional que vivim des de l'octubre. El govern ha de fugir del xantatge que representa tenir presos i exiliats, i ho dic jo, que fa vuit mesos que soc a la presó veient només dues hores al mes la meva família. La solidaritat és imprescindible, però l'agenda política no hi pot quedar supeditada.

Cal tenir el cap fred per gestionar un període que serà llarg, de diàleg i de negociació. Cal exercir un lideratge desacomplexat a favor d'aquest diàleg. El nostre objectiu no és altre que la resolució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya amb l'exercici del dret a decidir, que no és altre que el dret d'autodeterminació. Però, amb la mateixa rotunditat que afirmo aquest objectiu, dic que caldrà defensar tots els acords i reformes que reforcin l'autogovern. En aquest sentit, els 47 punts presentats pel president Puigdemont el 2016 segueixen sent una ruta de negociació indispensable. La recerca de suports al Parlament català és també necessària. En aquest sentit, les converses del president Torra amb els grups de l'oposició són una bona iniciativa.

Com veu els partits i les entitats sobiranistes?

Tots els partits i les entitats segueixen sent imprescindibles. La mobilització als carrers i la majoria a les urnes és la combinació democràticament guanyadora. La decapitació dels lideratges ha estat molt dura, però la regeneració està sent molt bona, cal donar temps per consolidar els nous lideratges, tan polítics com socials. Em preocupa l'excés de tacticisme i també que els interessos de partit impossibilitin acords més generals. Sembla que la lliçó que "com més units, més forts" no l'acabem d'interioritzar. I unitat no és unificació. El valor de la unitat es dona quan hi ha generositat i confluències excepcionals de sensibilitats plurals. Tenim un 2019 carregat d'eleccions, no m'imagino anar al Parlament Europeu sense una llista conjunta de tot el republicanisme. I a les municipals hauríem de trobar la millor fórmula a cada municipi per garantir el més gran nombre d'alcaldies.

Quin paper veu per als CDR?

La mobilització ciutadana segueix sent clau, cal mantenir la presència multitudinària als carrers, que des del 2012 ha canalitzat l'ANC. Igual que l'ANC, els CDR fan la feina de sumar voluntats per la base. Potser han canalitzat la mobilització de la nova gent que fins a l'1 d'Octubre no era gaire activa, penso especialment en les persones de menys de 40 anys.

Què espera de Pedro Sánchez?

Dijous a la nit [7 de juny] vaig llançar un missatge des de la presó, anticipant d'alguna manera el que dissabte [9 de juny] la ministra Batet va anunciar. M'hi reafirmo. Tenim una oportunitat per canalitzar políticament la crisi. Qui jugui frívolament ho pagarà car. La frivolitat de Zapatero el 2003, quan en campanya va dir "acceptaré l'Estatut de Catalunya", no es pot tornar a produir.

El diàleg serà llarg i incomodarà totes les parts. Pedro Sánchez té l'oportunitat d'erigir-se en un president amb lideratge per superar aquesta crisi política. L'oferta de diàleg no la podem bandejar. Hem de saber que, sense l'1 d'Octubre i tot el que va arribar posteriorment, avui, el govern de Sánchez no parlaria de diàleg i menys encara de reforma constitucional. En el millor dels casos, no hem d'oblidar que aquesta reforma trigarà a arribar. Abans hi haurà d'haver noves majories al Congrés dels Diputats, és a dir, eleccions, i, en qualsevol cas, sabem que hi ha una demanda democràtica sobre el dret a decidir que separa l'actual govern de la Generalitat del govern espanyol. Aquesta separació és molt important, però no pot servir-li d'excusa a Pedro Sánchez per no obrir el diàleg. Un diàleg que ha de ser bilateral, sense perjudici que hi hagi altres espais de diàleg multilateral.

Pedro Sánchez té l'oportunitat de fer emergir una part de la societat espanyola que ara calla, però se sent incòmoda amb el poder polític i judicial i amb la forma de resoldre la crisi a Catalunya. Més enllà dels actuals votants de Podem, a Espanya hi pot haver uns quants milions més de persones que volen una solució política no judicial per a Catalunya. Pedro Sánchez té l'oportunitat de liderar en aquesta direcció.

La seva llibertat és més a la vora?

La nostra llibertat depèn del jutge, no del govern. L'única cosa que el govern pot fer és el trasllat a les presons catalanes. I el que seria raonable és que la Fiscalia de l'Estat deixés de sustentar els relats falsos de les teories conspiratives sobre el cop d'estat. Ho dic en interès propi, però també pensant en el ridícul que està fent la justícia espanyola davant dels ulls europeus.

Quins gestos són necessaris des de l'Estat per rebaixar la tensió?

De manera immediata, la suspensió de totes les mesures excepcionals creades pel govern Rajoy, entre les quals hi ha el decret per facilitar la sortida d'empreses de Catalunya. Reconec que ha començat amb bon peu, però ara hauria de garantir que el ministre Borrell no desfés la feina que intenta fer la ministra Batet. Borrell és un home d'excessos verbals: l'últim, el de la "confrontació civil a Catalunya". Sánchez hauria de recordar-li a Borrell que és un ministre i no pas un dirigent de Societat Civil Catalana. De la tensió política a la confrontació civil hi ha un recorregut molt llarg; Borrell no ho pot ignorar. Sorprèn que hi hagi aquest relat, que, si beneficia algú, és a Ciutadans i no a Pedro Sánchez. Amb les paraules cal ser també molt prudent.

Pedro Sánchez assumirà riscos?

Si no assumeix riscos, el diàleg no avançarà. La zona de confort és la gran enemiga per als grans acords polítics. La història no s'escriu des de la comoditat. Nosaltres, amb el president Torra i el president Puigdemont, també assumirem els riscos del diàleg.

Quina serà la reacció del Partit Popular i de Ciutadans?

L'espanyolisme més identitari ha tret petroli augmentant la tensió. Marta Sánchez o el victimisme constant d'Inés Arrimadas serveixen mentre el relat oficial a Espanya sigui el que alimentava Rajoy i la majoria dels mitjans de comunicació. Si la partitura comença a ser una altra, i sembla que aquesta és la intenció de Sánchez, o Ciutadans canvia de ritme i de lletra o se li escapa el futur. Per la seva banda, el PP sap que el seu èxit serà inversament proporcional al de Ciutadans, i hauria d'estar interessat a no conrear aquest terreny dialèctic perquè Ciutadans en culli els vots. Sigui com sigui, el nacionalisme espanyol jacobí, que té un fort arrelament al PSOE, no ens deixarà de sorprendre. Però encara és aviat.

A quin preu ha de donar l'independentisme estabilitat a Pedro Sánchez?

El nostre objectiu no és l'estabilitat de Pedro Sánchez. La nostra agenda ha d'estar centrada a solucionar la crisi i a avançar cap a l'horitzó de la república amb democràcia i llibertat. En la mesura que hi hagi coincidències amb Pedro Sánchez per anar superant la crisi, tindrà sentit que apostem per la seva estabilitat. La millor fórmula és "quid pro quo", el diàleg i acords progressius són el millor argument que el PSOE ens pot oferir per garantir l'estabilitat. 

És més difícil el 155 una altra vegada? 

Crec que el balanç del 155 per als seus promotors, Partit Popular, Ciutadans i PSOE, ha estat un desastre. No els ha comportat cap rèdit polític rellevant, només confrontació entre ells, i lògicament no ha servit per disminuir la base de l'independentisme. No crec que tinguin gaires ganes d'aplicar-lo de nou. 

Quin és el paper del PNB? 

El PNB ha ponderat i ha jugat, tant en els pressupostos com en la moció de censura, d'acord amb els seus interessos. Jo no els retrec res. Un cop escollit Torra com a president, ells sabien que Catalunya no se n'aniria a noves eleccions, que acabaria havent-hi govern i que el 155 desapareixeria. En altres moments, el PNB ha estat menys lleial respecte als interessos dels partits sobiranistes catalans, però en aquesta ocasió crec sincerament que el PNB no va trair la seva paraula perquè sabia que el govern a Catalunya ja estava a punt d'arribar.