Aquesta setmana "Els homes clàssics" ens descobreixen un tipus de composicions que en sí que pot semblar contradictori: la sinfonietta. Amb Albert Galceran i Pedro Pardo sabrem el perquè de la contradicció, començant amb la "Sinfonietta" de Janácek.
ESCOLTA-HO ARAL'any del bicentenari del seu naixement, "Els homes clàssics" s'han marcat l'objectiu de fer una aproximació a l'univers simfònic del gran Anton Bruckner, el que per a molts és l'hereu de Richard Wagner, per qui ell sentia una autèntica admiració. En aquest primer capítol destacarem la Simfonia número 1 en do menor que Bruckner va compondre després de conèixer personalment Wagner, i per això la influència wagneriana és molt evident en aquesta obra.
Es considera que la Simfonia número 7 en mi major d'Anton Bruckner és la seva millor obra simfònica. És una composició que va coincidir amb la mort de Wagner, i Bruckner ho va voler expressar en la seva obra, mostrant el moment exacte en què va saber que Wagner va morir, amb un clímax que culmina amb una explosió de la percussió. En aquest capítol, "Els homes clàssics" t'ho mostren.
Si Wagner va compondre la famosa tetralogia de "L'anell del nibelung", Bruckner va compondre la seva "Tetralogia major", quatre simfonies seguides que tenien un element en comú, la tonalitat major. Les repassem, destacant-ne la Simfonia número 5 en si bemoll major.
A causa del seu caràcter tímid i insegur, Bruckner va revisar les seves obres al llarg de tota la seva vida, i això va provocar que no tingués temps per concloure una de les seves composicions més grans, la Simfonia número 9 en re menor, una obra que, a més, es pot interpretar com un homenatge a Beethoven.